M.A.Confidential

Los Lobos

Director: Samuel Kishi

Intèrprets: Martha Lorena Reyes, Maximiliano Nájar Márquez, Leonardo Nájar Márquez, Cici Lau, Johnson T. Lau.

Gènere: Drama.

País: México, 2019. 95 min.

Lucía és una jove mare soltera que viatja des de Mèxic fins a Albuquerque, a Estats Units, per a mirar de començar una nova vida. Ho fa amb els seus dos fills, Max i Leo, de 8 i 5 anys respectivament, a qui els ha promès visitar el parc d’atraccions de Disneylàndia. Però primer Lucía necessita trobar un allotjament pels tres i també una feina que li permeti subsistir. Quan ho aconsegueix, es veu obligada a deixar els dos nens sols i tancats a l’apartament durant tot el dia.  

“I want to go Disney. One ticket please”. És difícil acabar de veure Los Lobos i no tenir aquestes paraules al cap. És la frase que representa perfectament el somni que motiva i dóna esperança a dos nens que acaben de deixar enrere tot el que havia estat la seva infància fins llavors. Però també és el recurs d’una mare per a mantenir viva la il·lusió dels seus fills, tot i sabent que aquest somni és gairebé impossible. Fent bons equilibris entre aquestes dues vessants, la pel·lícula del director mexicà Samuel Kishi ens acosta al drama dels immigrants llatins que busquen una vida millor a Estats Units, així com a tota la xarxa teixida al voltant d’aquesta problemàtica: treballs precaris, allotjaments indignes i una continua sensació d’indefensió que demana mesures tan dràstiques com la d’haver de confinar dos fills a casa. Una realitat que Los Lobos aborda amb tota la delicadesa que requereix el punt de vista infantil, però a la vegada sense camuflar la tragèdia i la injustícia social i humanitària que hi ha darrere.

El director Samuel Kishi afirma que la història té un important component autobiogràfic, d’aquí que s’entengui perfectament la decisió d’atorgar el punt de vista de l’acció als dos germans. Però la decisió no només és lògica (ell ho recorda com a nen), sinó també molt encertada perquè Los Lobos trobi el to més convenient. Fixar-se en la mare, que és plenament conscient del que passa, hauria activat el perill de recrear-se en les misèries que l’envolten; en canvi, exposar-nos a aquest punt d’ingenuïtat de Leo i Max ens permet combinar-ho amb la nostra percepció, que per descomptat és molt més realista vers el que està passant. No és estrany que les escenes més potents de Los Lobos siguin les que comparteixen tots dos, tancats a l’apartament, recordant les instruccions de la seva mare, però en el fons comportant-se com el que són: nens que necessiten fer alguna cosa per a no avorrir-se. No en va, la seva gran aspiració és aquesta visita a Disneylàndia que no es poden treure del cap.

Los Lobos avança a un ritme més aviat pausat, però en el fons mai deixen de passar-hi coses, i durant bona part del metratge sense necessitat de sortir de les quatre parets que compartim amb Leo i Max. El director Samuel Kishi va incorporant elements de forma precisa, com aquesta gravadora que tant serveix per a recordar la veu del seu avi -mirant al passat- com per fer classes d’anglès -mirant el futur-; o aquestes fantasies animades on els nens creuen ser superherois lluitant contra les adversitats, donant a entendre que en part tenen consciència de la seva situació. Fins i tot quan compliquen les coses desobeint la seva mare, segueixen resultant entranyables. Per molts d’aquests elements, és fàcil pensar en Los Lobos com una germana petita de The Florida Project; de fet, no seria descabellat pensar que la següent parada de Max i Leo fos el motel on la petita Moonee els convidaria a descobrir la seva Disneylàndia particular.

Però com ja passava a la magistral pel·lícula de Sean Baker, aquí tampoc hi ha -ni molt menys- la pretensió de donar una versió suavitzada de la realitat. Malgrat que no tot ho pinta de negre, en cap moment el film pretén desviar-nos de la certesa que la família protagonista viu una situació molt i molt delicada, i que Max i Leo afronten una infància realment complicada. Los Lobos parla, en el fons, d’aquesta capacitat gairebé sobrenatural que podem arribar a tenir per a sobreposar-nos a les dificultats: la de la mare sacrificant-se cada dia, i la dels nens comprenent en gran mesura què han de fer, tot i que queda lluny del que voldrien. I tenint en compte que el director Samuel Kishi basa Los Lobos en la seva experiència, cal entendre el film com un gran homenatge a la seva mare (la seva salvadora, es podria dir) i també al seu germà. Potser no va poder “anar a Disney” amb ell, però en canvi ha pogut explicar la seva vivència conjunta d’aquesta forma tan senzilla i memorable.