Ant-Man and the Wasp
Director: Peyton Reed
Intèrprets: Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas, Michael Peña, Hannah John-Kamen, Laurence Fishburne, Michelle Pfeiffer, Walton Goggins, Judy Greer, Randall Park.
Gènere: Superherois, comèdia, acció. USA, 2018. 115 min.
Després de ser atrapat a Alemanya, on va ajudar al Capità Amèrica en el seu enfrontament amb Iron Man, Scott Lang és confinat a un arrest domiciliari. Mentrestant, Hank Pym i la seva filla Hope han estat treballant per a crear un portal al Regne Quàntic i poder rescatar la seva mare Janet. Ara necessiten que Scott torni a ser Ant-Man i hi entri per a dur a terme aquesta missió, però l’aparició d’una nova adversària ho posa tot en risc.
Quan Marvel concep les seves pel·lícules de segona línia, sol tenir més possibilitats d’èxit si prem la tecla de l’humor abans que la de l’èpica o la transcendència. Només cal recordar les decepcions amb Doctor Extraño o Black Panther, en contrast amb el bon sabor de boca que van deixar Thor: Ragnarok o la pròpia Ant-Man. Ara, la continuació d’aquesta última torna a fer bona la norma. Ant-Man y la Avispa pren el testimoni de la seva antecessora amb força èxit, i ho fa accentuant el seu component de comèdia, a la vegada que reserva l’acció per a moments puntuals i limita la seva implicació amb la resta de l’univers Marvel a un parell de detalls (no poc importants, això sí). Aquesta relativa despreocupació i la seva independència narrativa porten Ant-Man y la Avispa a convertir-se en un entreteniment més lleuger i intranscendent, però no per això menys efectiu, ja que és sempre conscient de les seves aspiracions.
L’argument de la pel·lícula és més funcional que cap altra cosa. Tot i recolzar-se en els fets de Capitán América: Civil War per a contextualitzar el seu inici, la història de seguida es centra en el seu propi nucli de personatges i els respectius conflictes personals. El to d’Ant-Man y la Avispa no enganya, i des del primer moment queda clar que la comicitat serà un recurs continu; de fet, es podria dir que al llarg de la pel·lícula els fets realment importants són escassos. De la mateixa manera, Peyton Reed no es preocupa massa de presentar o desenvolupar els seus personatges –el de l’Avispa ja ens el trobem fet, com aquell qui diu, i el de Ghost es dóna per introduït amb una breu explicació–, sinó que aquests contribueixin a sostenir el ritme del film. En el fons, l’argument d’Ant-Man y la Avispa es limita a una persecució a tres bandes per a un mateix objectiu, sense gaires matisos més durant el camí.
I amb què omple la pel·lícula tots els espais que no es focalitzen en la trama principal en si? Doncs bàsicament amb gags. La majoria d’ells, fent ús d’un humor que ratlla l’absurd, com en el cas de les formigues que ocupen la casa de Scott o de qualsevol escena protagonitzada pels seus companys de feina. El mateix passa amb diverses escenes suposadament més tenses o dramàtiques, on Ant-Man y la Avispa no pot evitar introduir resolucions que parteixen de l’humor. A la pel·lícula ja li va bé que no ens la prenguem del tot seriosament, ja que tampoc és que compti amb gaire material per a oferir grans dosis d’emoció o una veritable sensació de perill. De tota manera, s’ha de reconèixer que Ant-Man y la Avispa aconsegueix construir un clímax final amb força solidesa, i que ho acaba de rematar amb una escena post-crèdits totalment trencadora i inesperada.
Tot i que, tal com he comentat abans, Ant-Man y la Avispa no és una pel·lícula que destaqui per la grandiloqüència de la seva acció, sí que cal subratllar l’enginy amb què aprofita les qualitats del superheroi. El joc de contrasts amb les mides dels personatges i objectes torna a propiciar imatges força vistoses i coreografies de lluita que no veiem a altres pel·lícules Marvel. I, òbviament, sempre amb aquesta capa d’humor que es fa visible de forma constant. L’escena d’acció a la cuina d’un restaurant se n’emporta una de les millors parts. La qualitat visual tampoc decau, especialment gràcies a la incorporació del personatge de Ghost i les seves estranyes propietats corpòries. Això sí, a Ant-Man y la Avispa en general tot passa amb unes pretensions més aviat limitades, i fins i tot amb un nivell de violència inferior a la majoria de títols de Marvel. Cosa que, d’altra banda, lliga amb el to global de la pel·lícula.
Vista l’efectivitat de les dues pel·lícules focalitzades en el personatge, caldrà veure quina és la funció o el recorregut que Marvel vol donar a Ant-Man a partir d’ara. La citada escena post-crèdits d’Ant-Man y la Avispa suposa tot un punt d’inflexió, i és més que probable que el superheroi formi part de Vengadores 4 l’any que ve, de mode que haurà d’abandonar la atmosfera còmica i despreocupada que l’acompanya. Si se sap encaixar el personatge amb tota la resta, serà tot un mèrit. Ara bé, si Ant-Man no ha de tenir continuïtat més enllà (que, personalment, crec que així serà), la sensació és que hauria tingut un pas massa anecdòtic. És d’apreciar que ens hagi ofert bons entreteniments estiuencs com Ant-Man y la Avispa, però potser no estaria malament donar una mica més d’entitat al personatge.
Martí
M.A.Confidential 