Tully
Director: Jason Reitman
Intèrprets: Charlize Theron, Mackenzie Davis, Mark Duplass, Emily Haine, Ron Livingston, Elaine Tan.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2018. 95 min.
Tot i estar a la fase final del seu tercer embaràs, Marlo és una mare de família que es veu obligada a encarregar-se pràcticament de tot per a tirar endavant la seva família, donada la poca implicació del seu marit. Quan neix la petita Mia, Marlo encara es troba més desbordada, per la qual cosa decideix plantejar-se el consell del seu germà de contractar una cuidadora nocturna.
El director Jason Reitman i la guionista Diablo Cody han completat una espècie de trilogia sobre la maternitat. Primer va arribar l’embaràs adolescent de la celebrada Juno (2007); més tard, va ser el torn de la immaduresa d’una dona que no sap reconduir la seva vida després d’un avortament a Young Adult (2011); ara, ho completen amb un enginyós i profund retrat de la mare moderna a Tully. I com ja passava a les altres, ens trobem amb una pel·lícula que voreja constantment el terreny de la comèdia, però sense arribar a trepitjar-lo completament, i que a la vegada busca una sensibilitat especial en la vessant més dramàtica. Diablo Cody hi posa la mirada femenina amb més que probable coneixement de causa (també és mare de tres fills) i Jason Reitman la interpreta a la perfecció. Però Tully es sustenta, sobretot, en una immensa Charlize Theron que transmet amb precisió el còctel d’emocions de la mare protagonista.
El retrat maternal que planteja Jason Reitman a Tully escapa, per sobre de tot, d’una lectura única i subratllada. De fet, el seu gran mèrit és que les combina totes i els sap donar el to adequat. Quan mostra la part més desagraïda i desfavoridora, ho fa amb el punt just de distensió (muntatge picat, situacions còmiques, diàlegs subtils) sense arribar mai a relativitzar la seriositat del que explica. Així, aconsegueix una empatia més natural amb el personatge de Marlo i en el fons li dóna més credibilitat quan frega (i amb raó) la desesperació. Ara bé, quan Tully aborda la versió més idealitzada de la història es desprèn d’aquests tocs d’humor i tot es torna més seriós, o fins i tot més profund, a mida que la protagonista es va sincerant amb els seus sentiments. Al final, tot i acabar contenint una bona dosi de drama, la pel·lícula aconsegueix trobar un equilibri notable que dóna proximitat a la història.
Resulta complicat parlar de Tully sense fer referència al seu principal gir argumental, per molt que aquest resulti relativament evident a partir de cert punt de la història. En tot cas, no es pot dir que sigui una pel·lícula que ho confiï tot a un cop d’efecte concret, ja que tant l’abans com el després tenen un significat rellevant. En el fons, aquest balanceig temporal és el nucli de la història que ens expliquen Cody i Reitman: la retroalimentació entre el present i el passat. A Juno era el futur que arribava massa d’hora; a Young Adult era la joventut que quedava estancada durant massa temps; a Tully, és la necessitat de revifar el passat la que es presenta com a antídot per a desencallar el present. La pel·lícula ja ho avança subtilment en un diàleg entre Marlo i una amiga de joventut que es troba en una cafeteria, i poc a poc va fent aflorar aquesta part que la protagonista havia deixat oblidada al seu interior.
El component feminista és visible a Tully, però també es fa evident que la pel·lícula no busca onejar aquesta bandera com a senya d’identitat. En aquest sentit, és interessant l’evolució del tractament que la història fa del personatge del marit de Marlo (Ron Livingston). El seu acomodament i la seva falta d’implicació són flagrants, però sobretot la seva inconsciència davant la veritable situació de la seva dona. No es pot dir que la pel·lícula s’acarnissi amb ell, però sí que envia un missatge clar respecte la seva part de culpabilitat en tot plegat. En tot cas, Tully prefereix focalitzar-se sempre en la veritable heroïna de la seva història, sense pretendre fer-la infal·lible ni tampoc victimitzar-la, i dóna a entendre que el gruix de la solució vindrà d’ella mateixa. En certa manera, el veritable apoderament femení de la pel·lícula és donar al personatge la capacitat i la força pròpies per a reconduir la seva situació.
En el seu tram final, Tully no pot evitar incloure dos minuts que no li permeten ser una mica més rodona. Bàsicament, perquè la pel·lícula ja és prou autosuficient a nivell narratiu com per necessitar una d’aquelles explicacions “per si algú no ho ha entès”. No és una gran llosa, però no permet que l’espectador faci per si sol aquest gratificant exercici de deducció i de revisió de tota la història. Amb tot, el gran mèrit de la pel·lícula és l’habilitat i naturalitat amb què transmet la mescla d’emocions que viu la mare protagonista. Fins i tot els qui no coneixem (ni coneixerem, biològicament parlant) les circumstàncies, podem entendre perfectament el que passa pel cap de Marlo, les seves necessitats i les conclusions que treu de la història. Tot això, sense que Tully es posi massa melodramàtica, ni sentimental, ni manipuladora, i gràcies a una Charlize Theron que borda el personatge de principi a fi.