M.A.Confidential

Resulta complicat parlar de Tully sense fer referència al seu principal gir argumental, per molt que aquest resulti relativament evident a partir de cert punt de la història. En tot cas, no es pot dir que sigui una pel·lícula que ho confiï tot a un cop d’efecte concret, ja que tant l’abans com el després tenen un significat rellevant. En el fons, aquest balanceig temporal és el nucli de la història que ens expliquen Cody i Reitman: la retroalimentació entre el present i el passat. A Juno era el futur que arribava massa d’hora; a Young Adult era la joventut que quedava estancada durant massa temps; a Tully, és la necessitat de revifar el passat la que es presenta com a antídot per a desencallar el present. La pel·lícula ja ho avança subtilment en un diàleg entre Marlo i una amiga de joventut que es troba en una cafeteria, i poc a poc va fent aflorar aquesta part que la protagonista havia deixat oblidada al seu interior.

El component feminista és visible a Tully, però també es fa evident que la pel·lícula no busca onejar aquesta bandera com a senya d’identitat. En aquest sentit, és interessant l’evolució del tractament que la història fa del personatge del marit de Marlo (Ron Livingston). El seu acomodament i la seva falta d’implicació són flagrants, però sobretot la seva inconsciència davant la veritable situació de la seva dona. No es pot dir que la pel·lícula s’acarnissi amb ell, però sí que envia un missatge clar respecte la seva part de culpabilitat en tot plegat. En tot cas, Tully prefereix focalitzar-se sempre en la veritable heroïna de la seva història, sense pretendre fer-la infal·lible ni tampoc victimitzar-la, i dóna a entendre que el gruix de la solució vindrà d’ella mateixa. En certa manera, el veritable apoderament femení de la pel·lícula és donar al personatge la capacitat i la força pròpies per a reconduir la seva situació.

En el seu tram final, Tully no pot evitar incloure dos minuts que no li permeten ser una mica més rodona. Bàsicament, perquè la pel·lícula ja és prou autosuficient a nivell narratiu com per necessitar una d’aquelles explicacions “per si algú no ho ha entès”. No és una gran llosa, però no permet que l’espectador faci per si sol aquest gratificant exercici de deducció i de revisió de tota la història. Amb tot, el gran mèrit de la pel·lícula és l’habilitat i naturalitat amb què transmet la mescla d’emocions que viu la mare protagonista. Fins i tot els qui no coneixem (ni coneixerem, biològicament parlant) les circumstàncies, podem entendre perfectament el que passa pel cap de Marlo, les seves necessitats i les conclusions que treu de la història. Tot això, sense que Tully es posi massa melodramàtica, ni sentimental, ni manipuladora, i gràcies a una Charlize Theron que borda el personatge de principi a fi.