Skyscraper
Director: Rawson Marshall Thurber
Intèrprets: Dwayne Johnson, Neve Campbell, Pablo Schreiber, Roland Møller, Paul McGillion, Adrian Holmes.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2018. 100 min.
Will Sawyer, antic marine i exmembre de l’FBI, dirigeix ara una empresa especialitzada en seguretat de gratacels. Gràcies a un antic company seu, és contractat per a avaluar l’edifici més alt del món, “La Perla”, situat a Hong Kong. Per a presentar el seu informe final, Sawyer hi viatja amb la seva família, la qual s’allotja a l’edifici mateix. Tot sembla anar bé fins que Sawyer s’assabenta que la seva dona i fills corren un greu perill.
Desconnexió d’algunes neurones, supressió de qualsevol exigència narrativa i rebaixa del llistó de la credibilitat sota mínims. El blockbuster estiuenc ataca amb força, i requereix els requisits adequats. I en el cas d’El Rascacielos, de forma especialment accentuada. Presentada com una espècie de mescla entre El Coloso en Llamas i La Jungla de Cristal, la pel·lícula deixa ben clar que aquests són dos referents només des del punt de vista de la temàtica, ja que la seva aposta és d’un consum molt més ràpid. Rawson Marshall Turner planteja una història sense cap ni peus amb l’excusa de situar Dwayne Johnson en un gratacels en flames, i a partir d’aquí ho confia tot al carisma i els bíceps de l’actor per a enllaçar escenes d’alt risc que compleixen perfectament la seva funció. El Rascacielos no aspira a més, i en realitat tampoc ens havia promès res que anés més enllà.
La pel·lícula és tan conscient del que estem esperant d’ella, que amb prou feines dedica 15-20 minuts a plantejar la seva història. Les escenes es resolen amb rapidesa i els fets se succeeixen de forma inclús atropellada; i òbviament els diàlegs són una mera excusa per a posar quatre pinzellades narratives. El Rascacielos comença de veritat quan Dwayne Johnson pren plena consciència de la seva missió, i és llavors quan la maquinària de blockbuster es posa a funcionar. A partir d’aquí, poques pauses i una sèrie de situacions completament inversemblants que busquen el vertigen i la contenció de la respiració per part de l’espectador. I la veritat és que Marshall Turner sap moure’s amb la càmera per a treure tot el potencial visual de cada escena. Per molt que puguem endevinar el desenllaç de cada escena, El Rascacielos aconsegueix que la tensió s’acabi apoderant de nosaltres.
Un altre dels punts a favor de la pel·lícula és que acota força el seu abast narratiu. Per exemple, evita que hi hagi una trama política o conspiratòria darrere de tot plegat, i s’estalvia elements com suposats missatges anti-sistema, tan típics (i forçats) en títols d’aquest tipus. És cert que El Rascacielos mira d’introduir una espècie de “macguffin” en forma de dispositiu misteriós, i que la resolució en aquest sentit és realment pobra, però en el fons tot el que interessa sempre és el que passa dins de l’edifici (o prop d’ell). El protagonista intentant salvar la seva família, i a la vegada mirant d’evitar que els atacants aconsegueixin el seu objectiu. I quan l’acció incorpora una influència des de l’exterior, no desentona. Tot plegat, naturalment, tirant per terra qualsevol rigor a nivell físic, arquitectònic, gravitatori i tants altres camps científics que El Rascacielos es passa per la pedra. No podia ser d’altra manera.
Segurament la pel·lícula no és ni tan sols original en molts dels seus components. Hi ha escenes al límit per la paret del gratacels que recorden força a Misión Imposible, i fins i tot el joc visual dels minuts finals sembla “inspirat” en un recurs ja vist a títols com John Wick: Pacto de Sangre. A pesar d’això, El Rascacielos genera una empatia especial; en bona part, per la presència d’un Dwayne Johnson que es troba totalment a gust en aquest tipus de pel·lícules. De fet, és fàcil recordar la catastròfica San Andrés, on hi feia un paper força similar. Tal com passava amb aquella, tot i que les pretensions eren molt majors, El Rascacielos es pot considerar un exemplar més que digne dins del seu segment de blockbusters catastròfics. Només cal reconnectar les neurones un cop hagi acabat i recordar amb humor tots els despropòsits amb els quals ens ha fet vibrar durant una bona estona.
Martí
M.A.Confidential 