Thor: Ragnarok
Director: Taika Waititi
Intèrprets: Chris Hemsworth, Tom Hiddleston, Cate Blanchett, Tessa Thompson, Mark Ruffalo, Idris Elba, Karl Urban, Anthony Hopkins, Benedict Cumberbatch, Jeff Goldblum.
Gènere: Superherois, comèdia, fantàstic. USA, 2017. 130 min.
Després de deslliurar-se del dimoni Surtur, Thor torna a Asgard, on el seu germà Loki ha aprofitat l’absència d’Odin per a liderar el planeta. En trobar-se, els dos germans inicien una disputa que els porta a retrobar-se amb el seu pare, el qual els adverteix de la imminent arribada d’una gran amenaça per al planeta Asgard: la deessa Hela, germana de Thor i Loki. En el seu intent d’aturar-la, però, els dos germans acaben en un desconegut planeta anomenat Sakaar.
La capacitat de Marvel per a repartir blockbusters al llarg del calendari és innegable. Tothom va parlar de Guardianes de la Galaxia vol.2 durant la passada primavera, ningú es va perdre Spider-Man Homecoming a l’estiu, i pocs espectadors encararan aquesta recta final d’any sense haver vist Thor: Ragnarok. És com si Marvel instal·lés una sèrie de checkpoints al llarg de l’any pels quals tot espectador ha de passar; si més no, ho han de fer aquells que volen seguir fil per randa el ditxós MCU (Marvel Cinematic Universe). Ara bé, des d’un punt de vista de continguts, cada cop queda més en evidència l’escassa rellevància de bona part d’aquestes entregues. En el cas de Thor: Ragnarok, ofereix dues efectives hores de comèdia i espectacle visual, però torna a deixar una sensació d’entreteniment fugaç que no trigarà massa a marxar de la nostra memòria.
El component humorístic i autoparòdic cada vegada ha anat guanyant més pes a les pel·lícules de Marvel, però Thor: Ragnarok ho accentua fins a un nivell que encara no havíem vist. El fitxatge del neozelandès Taika Waititi, director i coprotagonista d’aquell tronxant fals documental anomenat What We Do in the Shadows, ja era tota una declaració d’intencions, i la veritat és que la pel·lícula ho materialitza de forma rotunda. La decisió tampoc és gratuïta, ja que la saga Thor era possiblement la que necessitava remuntar de forma més radical, i també el personatge havia quedat un pèl enrere després de no aparèixer a Capitán América: Civil War. Waititi acosta Thor: Ragnarok al to de Guardianes de la Galaxia, i sap treure suc a tot tipus de situacions amb una mescla de tipus d’humor: des de l’slapstick més bàsic, fins a situacions veritablement absurdes.
Són moltes les ocasions en què Thor: Ragnarok juga a imitar i parodiar una pel·lícula de superherois, enlloc d’actuar com a tal. No en va, l’hàbitat natural de Taika Waititi és la comèdia, i és evident que el director condueix una vegada i una altra la pel·lícula a aquest terreny on es sent particularment còmode. Rarament s’enllacen tres escenes sense que aparegui algun component còmic per a trencar qualsevol indici de drama o solemnitat. És més, tot el tram de la història que té lloc al planeta Sakaar –i que resulta una mica dilatat, tot sigui dit– amaga més voluntat humorística que no pas aportacions rellevants a la trama de Thor: Ragnarok. El personatge del Grandmaster, sense anar més lluny, té una caracterització tan voluntàriament paròdica que en cap moment és percebut com un enemic; i si a sobre l’encarregat d’encarnar-lo és un Jeff Goldblum a la seva salsa, és impossible atribuir qualsevol seriositat al personatge.
Aquest revestiment de comèdia fa de Thor: Ragnarok una pel·lícula que cau en gràcia des del primer moment. Els fans més acèrrims hi trobaran les referències i picades d’ullet a què ja ens tenen acostumats totes les seves pel·lícules, i a més es reconciliaran amb un personatge que surt força reforçat abans de reincorporar-se al nucli de l’univers cinematogràfic de Marvel. D’altra banda, el públic en general pot gaudir i riure amb la història sense que necessiti tenir massa bagatge. Ara bé, seria injust passar per alt que Thor: Ragnarok té un argument completament bàsic i sense cap mena de risc: en el fons, només hi ha un sol conflicte, i la sensació és que tot el trajecte fins a la seva resolució és una simple excusa per a fer la pel·lícula. De la mateixa manera, la mínima evolució que experimenta Thor se’ns presenta als minuts finals i de forma sobtada. On sí que es guanyen punts és amb l’enemic en qüestió, ja que Cate Blanchett com a Hela resulta prou convincent.
De nou, doncs, ens trobem amb un títol de Marvel que ha sabut guanyar-se l’opinió del públic i aconseguir l’impacte desitjat en el moment de la seva estrena, però que a l’hora de la veritat no presenta res que li doni una especial profunditat a nivell individual. Thor: Ragnarok ni canvia la nostra relació amb els personatges, ni introdueix cap variació rellevant dins de l’univers al qual pertany. Això sí, torna a demostrar que actualment Marvel és difícil de batre a l’hora de parir productes d’entreteniment, i que a més a més sap flexibilitzar-se de forma suficient per a donar cabuda a directors de tota mena. Aquí, es percep el segell de Taika Waititi sense que desentoni en cap moment, cosa que aconsegueix donar aquest punt de distinció a Thor: Ragnarok. Quant a la resta, però, no hi ha massa canvis a destacar. Ja l’hem vist, que passi la següent.
Martí
