M.A.Confidential

Ant-Man

Director: Peyton Reed

Intèrprets: Paul Rudd, Michael Douglas, Evangeline Lilly, Corey Stoll, Bobby Cannavale, Anthony Mackie, Michael Peña, Judy Greer

Gènere: Superherois, acció, ciència-ficció. USA, 2015. 115 min.

El nou paradigma cinematogràfic establert per Marvel sempre m’ha generat força escepticisme. D’una banda, l’estratègia amb què ha planejat l’arribada dels seus títols durant els propers cinc anys subratlla la visió més mercantil del cinema; de l’altra, confirma el canvi de les regles del joc en el gènere de superherois, no només per la sistemàtica fusió i encreuament d’universos i trames, sinó per un acusat augment de l’oferta que pot dur-nos a un probable empatx. Valdrà la pena tot plegat? Sortia de veure Ant-Man pensant més o menys això: si realment valia la pena haver fet aquesta pel·lícula. És innegablement entretinguda i torna a explotar amb encert la vessant més desenfadada i inclús autoparòdica de Marvel, però tot apunta que la seva funció dins del gènere serà més aviat la de tràmit obligatori per a poder introduir un nou personatge a aquest univers de superherois, cada vegada més poblat, que la productora està construint.

Ant-Man és un constant joc de dimensions que no només té una important rellevància a l’argument de la pròpia pel·lícula, sinó que també s’aplica al mode en què l’espectador la percep. Conscient que no ens està presentant el superheroi més imponent i espectacular del món, el film fa gala d’un enfoc força antièpic i irreverent des d’un primer moment. Davant totes les bromes que podria suscitar un “home-formiga”, que d’entrada no són poques, la pel·lícula aposta intel·ligentment per a explotar-les ella mateixa i fer-les seves, sense por que el personatge quedi ridiculitzat o empetitit -mai millor dit-. I l’estratègia funciona, ja que Ant-Man proporciona una bona dosi de comèdia i a la vegada s’acosta a l’espectador, sobretot al més escèptic. Això també propicia que la connexió empàtica amb el protagonista sigui molt més ràpida, ja que no es percep com ningú superior a nosaltres; és un civil que busca una sortida als seus problemes i lluita per a sobreviure. En aquest sentit, l’elecció de Paul Rudd també ha estat un gran encert.

A la pel·lícula li sobren minuts durant la seva primera meitat, fruit de la necessitat de Marvel de construir una bona carta de benvinguda per a un personatge completament nou per al públic cinèfil, i això fa que l’arrencada de l’acció d’Ant-Man trigui una mica. Un cop ho fa, compleix amb efectivitat gràcies a la bona resolució a nivell visual dels seus reiterats canvis de mida, i a la capacitat de Peyton Reed per a fer-nos baixar a ras de terra i adoptar el punt de vista de les formigues. En aquest sentit, hi ha un bon grapat de plans subjectius dignes de menció. És en l’escena final on Reed posa en pràctica més que mai la seva mescla d’acció seriosa i humor, amb la que pot desvirtuar cada moment suposadament àlgid en un sol canvi de pla, i juga de nou amb la diferent manera de prendre’s les coses segons les miris des d’un punt de vista o des d’un altre. Això genera moments veritablement estúpids que, en realitat, resulten molt graciosos.

En aquesta atmosfera, és la part més “seriosa” de la pel·lícula la que troba més dificultats per a encaixar, ja que certs fragments desentonen i trenquen la dinàmica del conjunt. Quan Ant-Man vol posar-se dramàticament profunda o fins i tot inclou algun moment de transcendència metafísica -un d’ells sembla extret de la mateixa Interstellar– la pel·lícula perd frescor i pretén canviar el xip d’un espectador que no està perquè de cop se li posin a parlar de física quàntica. Globalment, l’argument no és el súmmum de l’originalitat, ja que no deixa de ser una trama d’espies que preparen un gran cop a l’estil Misión Imposible, i fins i tot s’hi poden detectar semblances a les històries inicials de Spider-Man. A més, l’evolució argumental resulta en tot moment massa previsible. Això sí, la interessant integració de Los Vengadores (menció explícita a la trama de La Era de Ultrón inclosa), amb què Marvel evidencia l’homogeneïtzació del seu univers, és un dels punts a favor del film.

En realitat, no només és un punt a favor, sinó que és el moment clau de la pel·lícula per als responsables de la productora, ja que funciona com a trampolí per a les següents aparicions d’Ant-Man als successius títols programats per als propers anys. Així doncs, Ant-Man és per sobre de tot una pel·lícula estratègica, i probablement per això no va més enllà d’un bon entreteniment idoni per a dates estiuenques. No hi ha la sensació que estiguem davant un superheroi de gran presència, sinó més aviat secundari i sense excessiu recorregut. Això sí, és possible que funcioni bé com a complement de l’alineació titular dels Vengadores, que en realitat és el que l’interessa a Marvel per al seu particular calendari de producció. D’altra forma, dubto que hagués merescut una pel·lícula en solitari com aquesta. Un cop feta, cal reconèixer que Ant-Man no molesta i que regala unes quantes rialles que s’agraeixen, però al nostre memorial cinematogràfic quedarà en una mida més petita del que voldria.