Sicario: Day of the Soldado
Director: Stefano Sollima
Intèrprets: Benicio del Toro, Josh Brolin, Matthew Modine, Catherine Keener, Isabela Moner, Jeffrey Donovan, Elijah Rodríguez, Christopher Heyerdahl.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2018. 120 min.
L’entrada d’uns terroristes a través de la frontera mexicana reactiva la lluita del govern dels Estats Units contra els càrtels que organitzen les entrades d’immigrants. El seu objectiu és provocar una guerra interna segrestant la filla de l’amo d’un dels principals càrtels que operen a la frontera. Per a fer-ho, contracten l’especialista Matt Graver, qui a la vegada recupera el seu col·laborador Alejandro per a fer la feina bruta.
Agafar el relleu d’una notable pel·lícula com Sicario no era gens fàcil, sobretot tenint en compte que tres figures cabdals com Denis Villeneuve (director), Roger Deakins (director de fotografia) i Emily Blunt (protagonista) no repetien presència. No obstant, Sicario: El Día del Soldado ha sabut trobar el seu propi rumb erigint-se com una seqüela gairebé independent i amb unes prioritats diferents a la de la seva predecessora. El director italià Stefano Sollima relega a un segon pla la vessant política de la història –tot i que el fet inductor és eminentment polític– i també la visió crítica del personatge de Blunt, i es centra en construir un thriller fronterer que va molt més a barraca. Sicario: El Día del Soldado retrata la violència de forma molt més crua i salvatge, i a la vegada adopta una mentalitat en què el judici moral ja no té res a fer davant una realitat incorregible que només es pot combatre superant en joc brut al teu adversari.
Stefano Sollima juga fort des de l’inici. Mostrar un atac terrorista per immolació amb la fredor i explicitat amb què ho fa en una de les primeres escenes de Sicario: El Día del Soldado ja deixa ben clar que la pel·lícula no escatimarà res. A nivell argumental, també és controvertida, ja que serveix per a “justificar” la posterior decisió política (que a nivell nord-americà es podria definir com a profundament republicana) de vincular terrorisme amb immigració i, per tant, atacar amb duresa els càrtels mexicans. No obstant, el propi film n’és conscient, tal com indica el diàleg entre el personatge de Josh Brolin i el Secretari de Defensa (Matthew Modine): “Per a fer-ho, m’hauré d’embrutar les mans” / “És exactament per això que t’hem contractat”. Feta aquesta declaració d’intencions, Sicario: El Día del Soldado s’embruta, i de quina manera.
L’elecció de Sollima per a dirigir aquesta seqüela no sembla casual quan comproves que la major part del seu bagatge cinematogràfic i televisiu (Suburra, Roma Criminal, Gomorra) es focalitza en la màfia italiana. I és que Sicario: El Día del Soldado acaba sent un sanguinari combat entre dos adversaris que bàsicament es comporten com a organitzacions criminals; els càrtels ja ho són de per si, i el govern d’Estats Units no troba (o vol trobar) forma millor de combatre’ls que posar-se al seu mateix nivell. Segurament és per això, també, que el director s’estalvia tant com pot les escenes de despatxos i es passa gairebé tota l’estona a la “zona de combat”. No en va, és allà on millor es mouen els seus personatges (Brolin i Del Toro tornen a estar esplèndids), i on millor s’entén l’espiral en què es troben atrapats. Com indica el seu títol, Sicario: El Día del Soldado es fixa en els soldats, per sobre de tot.
En aquest sentit, un dels focus argumentals més interessants de la pel·lícula –i que a més a més agafa el testimoni d’una de les subtrames de Sicario–, és la introducció del personatge del jove Miguel. Aquest relleu generacional, clarament equiparable al que es dóna a la màfia italiana, posa de manifest aquest camí de no retorn que retrata Sicario: El Día del Soldado; ja no es tracta d’immigració o de drets socials, sinó de fer diners i fer-los costi el que costi. Tant el de Miguel com el de la petita Isabel són personatges que demostren la plena consciència que els nens i joves tenen del món al qual els ha tocat pertànyer. Resulta significatiu que moltes de les millors escenes de Sicario: El Día del Soldado a nivell d’acció i tensió siguin les que estan rodades des del punt de vista d’aquests dos personatges, ja que encara són massa joves per tenir el control de segons quines situacions.
Sicario: El Día del Soldado es veu penalitzada pel fet de no ser gaire conclusiva i d’actuar una mica massa com a preludi d’una tercera part que probablement consolidarà aquest relleu generacional ja introduït. L’argument no té gaire contingut més enllà del que veiem; és directe i explosiu, tal com la pròpia acció de la pel·lícula. En l’apartat visual, també es mostra incapaç d’igualar el virtuosisme que mostrava la seva antecessora. I sí, per què no dir-ho, es desproveeix de qualsevol mirada femenina que contrasti tanta testosterona junta. A pesar de tot, Sicario: El Día del Soldado té una contundència com a thriller fronterer que la converteix en tremendament efectiva en molts altres aspectes, i al capdavall és així com mereix ser valorada.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: SICARIO: EL DÍA DEL SOLDADO – 12 años de esclavitud