Black Panther
Director: Ryan Coogler
Intèrprets: Chadwick Boseman, Michael B. Jordan, Lupita Nyong’o, Danai Gurira, Letitia Wright, Martin Freeman, Forest Whitaker, Andy Serkis, Daniel Kaluuya, Angela Bassett.
Gènere: Acció, ciència-ficció, còmic. USA, 2018. 135 min.
Gràcies a la riquesa en Vibranium, una font d’energia inesgotable i amb propietats extraordinàries, el poble de Wakanda ha evolucionat durant segles oculta del món. El seu rei és la figura del Black Panther, que passa de pares a fills. Després de la mort del rei T’Chaka, el seu fill T’Challa aspira a establir-se com a nou rei, però es troba amb l’oposició del seu cosí Erik, que reclama el tron de Wakanda i pretén comerciar amb Vibranium arreu del món.
Ja fa temps que Marvel s’ha instal·lat en una posició que li va com anell al dit. Són conscients (i amb raó) que ningú més sap parir un blockbuster darrere l’altre amb un mínim garantit de qualitat, i que això els fa comptar amb un crèdit preestablert per part de la gran massa d’espectadors. A la vegada, compten amb una maquinària de marketing amb una gran intel·ligència i habilitat a l’hora de vestir cada producte com si fos completament únic. Black Panther n’és l’últim exponent: reuneix i cuina amb solvència tots els ingredients que requereix un títol de superherois, però al mateix temps passa molt de puntetes per tot allò que, en teoria, li havia de donar un significat especial. Com a introducció de nous escenaris, tecnologies i personatges, Black Panther sap enlluernar i crear un interès propi. Ara bé, com a suposada defensora de segons quines causes, no passa el tall.
La pel·lícula s’esforça per a crear un univers particular que la distingeixi de la resta de productes Marvel, però a la vegada es preocupa de recordar la seva condició com a tal. Tret del pròleg i d’un breu tram en què es trasllada a Corea (i que conté els millors moments d’acció de tot el film), Black Panther es manté en terreny africà. Ryan Coogler demostra trobar-s’hi còmode, i aprofita la riquesa natural dels escenaris per a crear seqüències de gran potència. Els combats cos a cos al bell mig d’una cascada interrompuda per l’ocasió, per exemple, formen algunes de les imatges més potents de la història. Aquesta ambientació contrasta amb la presència de tecnologia d’última generació que fa de Wakanda aquesta mena d’oasi ocult enmig de la sabana africana, però Black Panther ho integra amb prou traça. I la veritat és que tots els trucs i artefactes amb què juga la pel·lícula són d’aquells que fan les delícies dels fanàtics del gènere.
La introducció dels nous personatges deixa sensacions un tant diverses. La més preocupant és que el propi Black Panther és un superheroi que no enganxa ni emociona massa. Que les seves capacitats li vinguin atribuïdes pel fet de formar part d’una estirp concreta, i que pugui adoptar-les i perdre-les només prenent un beuratge especial, treu força èpica al personatge. A més, la seva evolució és molt feble, i a Chadwick Boseman li falta una bona dosi de carisma. Resulta bastant simptomàtic que sigui Michael B. Jordan qui guanyi clarament en aquest apartat, tant per l’arc dramàtic del personatge de Killmonger com pel rerefons que presenta. Quant als secundaris de Black Panther, cal destacar la contundència dels personatges femenins, amb especial atenció a Shuri, una revisió del Q de James Bond interpretada per Laetitia Wright.
On ja comencem a trobar un nivell molt més proper a la mitjana és en l’argument, que resol amb prou èxit la missió de no fer llargues les dues hores i quart de pel·lícula. En aquest sentit, queda clara la voluntat de Black Panther de funcionar com a producte individual, ja que les connexions argumentals amb la resta de l’univers cinematogràfic de Marvel són molt tangencials. És d’agrair que, per una vegada, no hagi d’aparèixer Tony Stark per a solucionar les coses. Quant a les pretensions extra que persegueix Black Panther, la cosa ja no funciona tan bé. Tot i que es poden identificar els paral·lelismes amb l’explotació dels minerals en el subsòl africà per part dels països rics, el missatge no s’acaba de materialitzar amb la convicció suficient. Hi ha quatre pinzellades al respecte en forma de diàleg puntual o fins i tot una escena a les suposades Nacions Unides, però poc més.
El mateix passa amb la voluntat apoderadora que incloïa la carta de presentació de Black Panther. El protagonisme d’Àfrica és evident i ofereix una atmosfera no vista fins ara en aquest gènere, tot el repartiment és afroamericà (tret d’un fugaç Andy Serkis i un Martin Freeman un pèl massa caricaturitzat) i la banda sonora rubrica la vitalitat especial del conjunt. Ara bé, el compromís del film amb el poble africà o la lluita contra la discriminació racial es percep com el de qui es posa un pin a la solapa i no fa res més. Marvel ens diu “també podem fer una pel·lícula de superherois a Àfrica i amb actors negres”, cosa que no és gens menyspreable, però veure Black Panther com un punt d’inflexió en aquest sentit és, si més no, agosarat. Millor deixem-ho com el que és: un altre bon entreteniment de Marvel que, a més a més, li servirà per atreure a nou públic.
Retroenllaç: ANT-MAN Y LA AVISPA | M.A.Confidential
Retroenllaç: ANT-MAN Y LA AVISPA | M.A.Confidential – 12 años de esclavitud