M.A.Confidential

La introducció dels nous personatges deixa sensacions un tant diverses. La més preocupant és que el propi Black Panther és un superheroi que no enganxa ni emociona massa. Que les seves capacitats li vinguin atribuïdes pel fet de formar part d’una estirp concreta, i que pugui adoptar-les i perdre-les només prenent un beuratge especial, treu força èpica al personatge. A més, la seva evolució és molt feble, i a Chadwick Boseman li falta una bona dosi de carisma. Resulta bastant simptomàtic que sigui Michael B. Jordan qui guanyi clarament en aquest apartat, tant per l’arc dramàtic del personatge de Killmonger com pel rerefons que presenta. Quant als secundaris de Black Panther, cal destacar la contundència dels personatges femenins, amb especial atenció a Shuri, una revisió del Q de James Bond interpretada per Laetitia Wright.

On ja comencem a trobar un nivell molt més proper a la mitjana és en l’argument, que resol amb prou èxit la missió de no fer llargues les dues hores i quart de pel·lícula. En aquest sentit, queda clara la voluntat de Black Panther de funcionar com a producte individual, ja que les connexions argumentals amb la resta de l’univers cinematogràfic de Marvel són molt tangencials. És d’agrair que, per una vegada, no hagi d’aparèixer Tony Stark per a solucionar les coses. Quant a les pretensions extra que persegueix Black Panther, la cosa ja no funciona tan bé. Tot i que es poden identificar els paral·lelismes amb l’explotació dels minerals en el subsòl africà per part dels països rics, el missatge no s’acaba de materialitzar amb la convicció suficient. Hi ha quatre pinzellades al respecte en forma de diàleg puntual o fins i tot una escena a les suposades Nacions Unides, però poc més.

El mateix passa amb la voluntat apoderadora que incloïa la carta de presentació de Black Panther. El protagonisme d’Àfrica és evident i ofereix una atmosfera no vista fins ara en aquest gènere, tot el repartiment és afroamericà (tret d’un fugaç Andy Serkis i un Martin Freeman un pèl massa caricaturitzat) i la banda sonora rubrica la vitalitat especial del conjunt. Ara bé, el compromís del film amb el poble africà o la lluita contra la discriminació racial es percep com el de qui es posa un pin a la solapa i no fa res més. Marvel ens diu “també podem fer una pel·lícula de superherois a Àfrica i amb actors negres”, cosa que no és gens menyspreable, però veure Black Panther com un punt d’inflexió en aquest sentit és, si més no, agosarat. Millor deixem-ho com el que és: un altre bon entreteniment de Marvel que, a més a més, li servirà per atreure a nou públic.