M.A.Confidential

The Wire

Creador: David Simon

Intèrprets: Dominic West, Lance Reddick, Sonja Sohn, Clarke Peters, Aidan Gillen, Wendell Pierce, Andre Royo, Idris Elba, Michael Kenneth Williams, Jamie Hector, Domenick Lombardozzi, Seth Gilliam, Delaney Williams, Jim True-Frost, Wood Harris, John Doman

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2002. 60 capítols de 55-60 min.

Bubbles: “Per què cal publicar aquesta història?”
Fletcher: “Perquè la gent la llegeixi, hi reflexioni, i potser així vegi les coses de forma diferent.”

El diàleg té lloc durant l’últim capítol de la sèrie, enmig una escena qualsevol, sense cap mena de solemnitat ni subratllat, però és el moment escollit per David Simon per a estampar la seva firma a l’obra mestra que està a punt de concloure. I és que aquesta explicació és molt probablement la mateixa que donaria Simon si algú li preguntés per què calia fer una sèrie com The Wire. La gent la mirarà, reflexionarà i potser després veurà les coses de forma diferent. I així és, començant òbviament per la seva forma de veure les sèries de televisió, ja que a partir de llavors compten amb un referent a la cima que serà impossible d’atrapar. Resultaria injust, però, entrar en comparacions, ja que The Wire és un producte totalment allunyat del que haguem pogut veure fins llavors. És una altra història. És un prodigi narratiu capaç de concentrar un munt de temàtiques de gran complexitat, i a sobre fer-ho de forma trepidant, emotiva i enriquidora com cap altra ha sabut fer-ho.

The Wire aborda amb el mateix rigor i exhaustivitat les vessants social, política, econòmica i cultural de Baltimore, i ho realitza amb un grau de veracitat que sovint difumina el límit entre ficció i documental. És obvi que estem parlant d’un producte televisiu, però, tot i no tenir coneixement de causa, rarament hi ha la sensació que allò que veiem a la sèrie sigui gaire diferent del que passa veritablement a la ciutat. No en va, David Simon va crear la sèrie després de vint anys com a reporter de The Baltimore Sun, així que The Wire ben bé es pot considerar un testimoni de totes les seves vivències anteriors. Al principi no és senzill congeniar amb la seva manera de fer, ja que la narrativa no respon a cap estructura que puguem identificar; aquí no es busca el “cliffhanger”, ni un perfil evolutiu concret per als personatges, ni tan sols una trama clara en cada episodi. La realitat avança d’una altra forma, sense elements que la canalitzin o la falsegin. Això sí, tot té un sentit i una raó de ser.

Per a l’espectador mitjà, acostumat a les eines narratives convencionals, The Wire no és una sèrie d’ingesta fàcil; però poques barreres d’entrada valdrà tant la pena superar com aquestes. L’obra consta de cinc temporades que fàcilment es poden distingir a nivell de temàtiques troncals, però més enllà de les peculiaritats de cada entorn, el que s’hi construeix és una radiografia sencera de la ciutat; com si entréssim dins d’un cos humà i comencéssim a recórrer els diferents òrgans que el fan funcionar. A mida que la sèrie avança, les connexions entre tot allò que passa cada cop són més nombroses, i per molt que evidentment hi hagi personatges cabdals i moments especialment crucials, la gran protagonista és la ciutat de Baltimore: ella és la causa i també la conseqüència de tot. La seva és una ciutadania atrapada en un cicle que es reinicia una i altra vegada sense que res ho pugui aturar, i en la majoria d’ocasions aquesta impossibilitat de canvi resulta dolorosa. I és que, en el fons, The Wire en una sèrie eminentment trista i desoladora.

En aquest sentit, el canvi generacional que es concentra en la quarta temporada i acaba de culminar a la cinquena és probablement una de les maniobres narratives més brillants escrites mai. A unes alçades de la sèrie en què ja coneixem suficientment la ciutat, David Simon és capaç d’introduir-hi el que acaba resultant un veritable “flashback” del que hem vist fins llavors, i que a la vegada converteix el que hem vist fins llavors en un “flash-forward” del que ara presenciem. I no, això no equival a personatges arquetípics que es repeteixen de forma forçada, sinó a la fatalitat del destí que Baltimore té reservat per a cadascun dels seus habitants, i a la cruel necessitat que la ciutat té de l’existència de tots ells per a seguir endavant. Després, sobreviure-hi o no ja és qüestió de la fortalesa de cada persona, però el que ens deixa clar The Wire és que la justícia, les bones pràctiques, el reformisme o el sentit de l’honor són qualitats que, en un entorn com aquest, apunten al fracàs. Els qui guanyen són els altres.

Però què és allò que converteix The Wire en una sèrie mundialment venerada? Personalment, ho atribueixo a la seva forma de respectar l’espectador. A banda de la seva excel·lència narrativa, la mirada vers els diferents personatges i successos desprèn en tot moment honestedat, sense cap voluntat de judici ni cap dit que ens assenyali els bons i els dolents. Precisament, perquè la sèrie tracta els seus protagonistes amb el mateix respecte que els seus espectadors. D’entre les dotzenes de personatges que passen davant els nostres ulls, cada espectador sent una inusual llibertat per a estrènyer llaços amb aquell o aquells que prenen un significat especial, i aquest fet estableix una relació molt especial i personal amb la sèrie; quelcom quasi impossible de trobar en qualsevol altre producte televisiu. Aquí, som nosaltres els qui ho presenciem, hi reflexionem i potser després veiem les coses d’una altra manera; no és la sèrie qui ens condueix a fer-ho d’una forma o altra. Ni tan sols hi ha una banda sonora que “contamini” el que veiem.

McNulty, Omar, Marlo, Bubbs, Colvin, Avon, Stringer, Chris, Sobotka, Freamon, Carcetti, Bunk, Kima, Daniels… la sensació és que cadascú podria protagonitzar la seva pròpia sèrie, i que totes serien millors que la gran majoria de les actuals. Hi podem estar més o menys d’acord, però cap d’ells surt del no res per a tan sols complir una funció establerta. En realitat, David Simon crea persones, i no personatges, i ho fa ajudat d’uns actors descomunals, conscients que tots tenen la mateixa capacitat d’aportar quelcom rellevant al conjunt. A tot això, sumem-hi una de les trames policíaques més intel·ligents i realistes que s’han escrit, una pila de frases impossibles d’oblidar i una direcció exquisida. És evident que The Wire presenta alts i baixos en el transcurs dels seus 60 capítols, però la solidesa de tots els seus components és tal que no hi ha mínima crítica que la pugui espatllar. Un cop la deixem entrar a les nostres vides, ja no en sortirà; i ben fet farem de no posar-la al costat de cap altra sèrie, perquè la frustració seria constant. L’altar televisiu porta gravat el seu nom.