M.A.Confidential

Fargo

Creador: Noah Hawley

Intèrprets: Patrick Wilson, Kirsten Dunst, Ted Danson, Jean Smart, Jesse Plemons, Bokeem Woodbine, Jeffrey Donovan, Zahn McClarnon, Cristin Milioti, Brad Garrett

Gènere: Thriller, policíac, western. USA, 2015. 10 capítols de 50-60 min.

Tot i la immensa oferta que existeix actualment, els espais reservats per a aquelles sèries de televisió destinades a deixar gravat el seu nom segueixen sent molt exclusius. L’any passat, Fargo ja va començar a gestar la seva presència en aquest saló de la fama gràcies a una hilarant i exquisida primera temporada, però un cop vist el que ha fet a la segona, podem començar a afirmar que el lloc ja és seu. I no precisament perquè la sèrie corroborés el seu estil, sinó més aviat al contrari, ja que el que va començar com una pura comèdia negra desbaratada ha evolucionat cap a un western cuinat a foc lent, on els tempos s’han mesurat amb cura i la realització ha guanyat en atreviment. Aquesta maduració en el to i la narrativa de la sèrie, que en cap cas no ha suposat la pèrdua del seu humor absurd i perspicaç, ha refermat la posició de Fargo com a principal referent televisiu actual. Sí, aquella sèrie que hauries d’haver vist.

Afrontar la segona entrega amb el record de Martin Freeman i Billy Bob Thornton a la retina pot resultar contraproduent, ja que els primers compassos de la temporada mostren un evident canvi de mentalitat. D’aquella sensació que en un sol capítol hi podien passar mil coses, passem a una gestació més continguda, on el veritable interès es troba a la progressiva escalada de la tensió. En cada situació i cada diàleg, s’hi respira el conflicte latent, però la sèrie no allibera les seves feres fins que no arriba el moment oportú; i és llavors quan acabem d’apreciar tot el camí recorregut. La planificació individual de cada capítol és exemplar, no només a nivell argumental, sinó en l’ús de la música i també de recursos visuals. Mira que haurem vist cops l’ús de la pantalla partida, però la sensació és que Fargo ens l’ha redescobert completament. Però tot i aquests trets definitoris visuals, l’extra que fa sobresortir aquesta temporada és la riquesa del seu subtext.

Fargo retrata i analitza una porció de la societat nord-americana que, per molt aliena que sembli a tot el que passi més enllà de les seves fronteres, ha quedat impregnada per la guerra després que el país hagi encadenat ben bé tres dècades seguides de conflictes. Es tracta d’una societat que es troba en una sensació general de desconcert, però que a la vegada és a les portes d’un important canvi evolutiu a nivell social, industrial i tecnològic. La sèrie no es preocupa massa d’indicar-ho de forma explícita, però una gran part del seu relat està clarament condicionada per totes aquestes circumstàncies. Les referències que els personatges fan dels seus respectius serveis a l’exèrcit –a les guerres de Vietnam o Corea, per exemple– poden semblar anècdotes sense més, però en el fons ens donen una explicació força precisa dels motius dels seus comportaments.

En realitat, Fargo està estructurada de mode que els propis personatges es van sincerant amb nosaltres de forma progressiva, com si, abans que la història conclogui, ens volguessin explicar el perquè de tot allò que hem presenciat fins llavors. I és aquí on també es posa més de manifest el pes de la família –i els rols masculins/femenins dins d’ella– en la trama d’aquesta temporada. En aquest sentit, la sèrie evidencia el conservadorisme masculí, concentrat en preservar l’ordre i desviar-se el mínim possible d’allò establert, enfront la mentalitat progressista de les dones, que aporten la veritable potència a la història. Aquí, l’abanderada és la rebel i imprevisible Peggy Blomquist, una somiadora frustrada que només vol desplegar les ales, però també una Betsy Solverson més forta psicològicament que cap altre personatge tot i els seus seriosos contratemps de salut, i una Floyd Gerhardt que imposa la seva posició de matriarca a tota la seva “manada de llops” particular.

Per contra, els homes de la sèrie actuen amb la convicció de ser ells qui tenen el control de la situació, però en el fons la seva fortalesa recau en el fet de mostrar superioritat i de defensar allò que és seu, i sovint ho porten a terme de forma irracional i immadura. En tot cas, la gran majoria no mostren ambicions ni tampoc visió de futur. No resulta estrany, doncs, que el personatge més vistós i carismàtic sigui el de Dodd Gerhardt, interpretat a la perfecció per un brillant Jeffrey Donovan que es mou entre la brutalitat més primària i l’autoparòdia. Les seves escenes amb Kirsten Dunst, la qual també està a un nivell enorme de principi a fi, seran de les millors que recordarem en tot l’any. També Jesse Plemons hi aporta un tros d’actuació i evidencia un cop més, en contrast amb Dunst, aquest particular duel entre la visió masculina i la femenina que he mencionat anteriorment.

Queda clar, doncs, que el repte que el creador Noah Hawley afrontava després de l’èxit del debut ha estat resolt d’una forma tan brillant, com també inesperada, en cert sentit. Fargo ja no només equival a la malícia i fredor de Lorne Malvo, la inconsciència i mala traça de Lester Nygaard o anti-heroisme de Molly Solverson; també són els somnis truncats de Peggy Blomquist, la vella escola de Mike Milligan o la integritat de Lou Solverson (únic nexe entre les dues temporades). Fargo equival al que pròpiament és: una zona concreta d’Estats Units, en una època determinada i amb tota aquella gent que l’habita, rodejada de les seves respectives circumstàncies espaciotemporals. A partir d’aquí, el que pugui succeir sempre será imprevisible i, probablement, força insòlit. Això sí, encara que ho sembli, no hi ha fets gratuïts o sortits del no-res; no oblidem que, per respecte als morts, tot s’explica tal com va ocórrer.