M.A.Confidential

Fargo

Creador: Noah Hawley

Intèrprets: Martin Freeman, Billy Bob Thornton, Allison Tolman, Colin Hanks, Joey King, Bob Odenkirk, Tom Musgrave, Susan Park, Keith Carradine

Gènere: Thriller, policíac, comèdia. USA 2014. 10 capítols de 50-60 min.

La recent i cada vegada més estesa tendència de fer néixer noves sèries de televisió aprofitant i redesenvolupant l’univers d’una pel·lícula exitosa em provoca un recel considerable, però si a sobre el títol adaptat resulta ser una obra cabdal dels anys 90 com Fargo, els dubtes són encara majors. Ara bé, quan aquest trasllat es duu a terme amb qualitat, rigor, enginy i, sobretot, un absolut respecte a la seva obra original, no em queda altra alternativa que aplaudir-ho, gaudir-ho i fins i tot desitjar que tingui continuïtat. És sens dubte el cas d’aquesta sèrie de la cadena FX, destinada a convertir-se en la gran revelació televisiva d’aquest any gràcies a la perfecta materialització del seu doble objectiu: retornar-nos de forma fidel a la genial atmosfera creada pels germans Coen i a la vegada forjar una forta personalitat pròpia que ens impedeix considerar-la un simple remake televisiu.

La primera explicació de l’èxit de Fargo arriba durant l’aparició dels crèdits inicials, ja que entre els productors executius de la sèrie hi apareixen, precisament, els noms de Joel Coen i Ethan Coen. Sabent que els progenitors de l’emblemàtica pel·lícula de 1996 han donat la seva benedicció a l’adaptació i a sobre hi han posat calés, és que el material ha de ser bo. I vaja si ho és. Amb el capítol pilot, ja tenim ben clar que podem esperar qualsevol cosa de la seva trama, i en efecte la impredictibilitat es confirma, a mida que avança, com una de les principals armes de la sèrie, capaç de girar i regirar les seves històries sense tallar-se ni un pèl. Es podria dir que Fargo viu de l’atmosfera que crea i la seva habilitat per a submergir-hi l’espectador, i això permet a la sèrie adoptar una anarquia molt particular. No importa que s’agafi un munt de llicències ni que sigui capritxosa com ella sola, ja que l’enginy i la falta de miraments que hi ha darrere de cada situació, diàleg o personatge són suficients.

En realitat, amb els personatges ja en tindríem suficient per a gaudir d’aquesta sèrie. Per començar, tothom qui l’hagi vist ja tindrà força clar que Lorne Malvo és el personatge televisiu de l’any: retorçat, irònic, implacable, calculador, temible… i probablement portador d’una petita part oculta de tots nosaltres, cosa que li dóna un carisma irresistible. Naturalment, l’actuació de Billy Bob Thornton hi té molt a veure, i no parlo del pentinat més horrible vist en molt de temps, sinó per com posa en pràctica la doble cara del personatge capaç de tenir-te expectant cada cop que apareix en pantalla, sabent que amb alguna cosa ens sorprendrà. Compartint el protagonisme, hi trobem un Martin Freeman totalment oposat i fantàstic en la seva interpretació de Lester Nygaard, un home infeliç que perd els papers i intenta sortir-se’n de forma pretesament digna i formal, quan en realitat actua completament portat per la por i una enorme inseguretat.

La part més terrenal de Fargo, però tampoc exempta de particularitats, és per a Allison Tolman com a Molly Solverson, probablement el personatge que més ens recorda al seu homòleg cinematogràfic. La seva tenacitat, suspicàcia i bondat ens fan estimar-la encara que no vulguem, més encara quan està rodejada d’ineptes governats per la ingenuïtat i la falta de valor. Globalment, la sèrie és un autèntic còctel de personatges pintorescos, no massa llestos i de comportament poc racional, quasi pseudoinfantil en molts casos, i això ens condueix a un munt d’escenes delirants, absurdes i surrealistes. I si, a més a més, estan rodades amb atreviment i buscant un estil propi, el resultat encara millora més. I és que Fargo guanya personalitat gràcies també a la seva posada en escena, carregada de talent i la vegada molt intel·ligent, no només pels enquadraments i moviments, sinó també per l’ús de la música i el fantàstic tractament de la fotografia.

Fargo es podria resumir en tres colors: blanc, negre i vermell. El primer correspon òbviament a l’entorn nevat i gèlid de Minessota, que no només té una funció estètica, sinó que aporta elements naturals amb un gran pes a la història; el segon fa referència a l’humor de la sèrie, sempre mostrant una estranya indolència cap a la mort que fins i tot contagia a l’espectador i el fa partícip dels seus moments macabres; i el tercer il·lustra precisament aquesta sang, ja que, encara que no en siguem conscients per culpa del to que mostra, es tracta d’una sèrie considerablement violenta. A banda de la seva capacitat de fer-nos gaudir cada capítol -dels deu, només n’hi ha un on es detecta una mínima rebaixa-, Fargo té la virtut de mantenir-nos perduts en tot moment en relació al seu avanç, i encara més a la seva conclusió. I aquesta, per cert, està a l’altura del conjunt. Finalment, Fargo no només ha fet honor a l’obra original, sinó que l’ha ampliat, actualitzat i potenciat. I en volem més!