Per molt preceptiu que sigui, arribar a finals d’any i fer la llista de les millors pel·lícules vistes durant aquests dotze mesos sempre fa una especial il·lusió. No només per la diversió (no exempta de dubtes i dilemes) que suposa la confecció de l’ordre d’aparició de cada títol, sinó pel plaer de recordar tot el cinema vist durant aquest temps i comprovar quina és l’empremta que realment m’han deixat. I he de dir que el balanç de 2014 és sens dubte un dels més complaents dels últims anys. En primer lloc, ha estat un any fantàstic per al ‘blockbuster’, que sembla haver trobat l’essència que necessitava per connectar amb el públic; paral·lelament, hem pogut gaudir de diverses joies a mans de grans directors en un magnífic estat de forma.
En realitat, el notable augment de nivell que hem tingut aquest any ha deixat curta la desena de títols que fins ara destacava, així que la llista es mereixia una ampliació per agrupar les 20 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential. I per posar-hi més salsa, millor oferir-les en dues entregues, així que, aquestes són les primeres deu de la llista:
Complexa, incòmoda, misteriosa, críptica, obsessiva… cap adjectiu atribuïble a Enemy és massa encoratjador a l’hora de recomanar-la, però l’últim projecte de Denis Villeneuve genera un estrany efecte magnètic que t’atrapa com si haguessis caigut en una teranyina. Les pistes amagades que presenta la narració en el seu transcurs i el repte que suposa buscar una possible solució al que acabem de veure, si és que n’hi ha, en són els principals motius. A tot això, s’hi afegeix el millor Jake Gyllenhaal -per partida doble- i un gran treball de fotografia. Enemy es presenta com una adaptació de la novel·la “El Hombre Duplicado” de José Saramago, però acaba esdevenint un enigma amb personalitat pròpia que ens podria tenir hores i hores donant-hi voltes. [crítica / tràiler]
L’assaig de Lars von Trier sobre el sexe va repartir l’estrena de les seves dues parts entre finals de 2013 i principis de 2014, però com que la concebo com un únic projecte, entra dins la llista d’aquest any. Tot i els alts i baixos durant les quasi quatre hores de metratge total, el director danès no decep i entrega una nova pel·lícula carregada de polèmica, excessos, dramatisme, ironia i, fins i tot, cert poetisme; en definitiva, la sempre interessant visió que von Trier té de la vida i tot allò que en forma part. Comandada per Charlotte Gainsbourg i Stacy Martin, Nymphomaniac ens acosta a la ment d’una addicta al sexe sense embuts i de forma molt més assequible del que es podria esperar. Von Trier demostra un cop més que el seu cine, sigui amat o odiat, és sempre necessari. [crítica / tràiler]
Entre les desenes de títols que arriben a la cartellera per a passar-s’hi un parell o tres de setmanes i després marxar amb la mateixa discreció, en destaca un dels últims exponents del thriller independent nord-americà. Blue Ruin limita la seva narració i pretensions a la història personal de venjança que retrata, però ho fa amb un talent i una intensitat admirables. El simbolisme del tractament visual, la capacitat per a generar tensió i la voluntat global de no deixar acomodar l’espectador en cap moment, amb més d’una sorpresa xocant reservada, són les grans armes del film de Jeremy Saulnier, que compta amb l’inquiet actor protagonista Macon Blair com a principal còmplice. Quina bona pel·lícula se us ha passat per alt durant aquest any? Probablement, Blue Ruin. [crítica / tràiler]
Globalment, 2014 ha estat un any força bo per al cinema espanyol. I no em refereixo a comèdies d’humor intercultural vistes per un porró de gent, sinó a produccions d’una qualitat fílmica molt notable. De totes elles, La Isla Mínima ha aconseguit ocupar el lloc preferent gràcies a la brillant direcció d’Alberto Rodríguez i la magnífica feina del duet protagonista format per Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez, que encapçalen un thriller policíac efectiu i molt sòlid. El retrat social de l’Andalusia post-franquista, en què la població aprofita les noves portes obertes per fugir de les seves particulars presons socials i personals, alimenta una història que a la vegada està totalment marcada pels paratges on es desenvolupa. Amb títols com La Isla Mínima, el cinema espanyol té motius per treure pit. [crítica / tràiler]
El gran nivell que ha presentat el Festival de Sitges aquest any queda corroborat pel fet que alguns dels millors films que he vist durant tot el 2014. Per a mi, i també per a molts dels assistents al festival, The Guest ha suposat un d’aquells capritxos on la connexió amb l’espectador va per davant de la qualitat del producte des del seu punt de vista més estricte. El thriller del jove director Adam Wingard ens pica l’ullet constantment, mesclant les males intencions del seu protagonista amb una clara consciència autoparòdica, i fins i tot joguineja amb elements propis del ‘slasher’ i la sèrie B dels anys 80. El carisma de Dan Stevens fa la resta, fent gala d’una bona contundència quan fa falta, però entrant de ple en el joc de complicitats que Wingard ens proposa. Si hi connectes, t’ho passes de conya. [crítica / tràiler]
Tinc la sensació que molta gent no va anar a veure La Lego Película pensant-se que era un film eminentment infantil i/o que es trobaria amb un gran anunci de Lego d’hora i mitja. Res més lluny de la realitat, ja que el sentit de l’aventura, l’humor i la poca vergonya del projecte de Phil Lord i Christopher Miller enganxa a qualsevol que s’hi posi davant. Aprofitant tota l’amplitud creativa d’aquests petits blocs de plàstic i les seves figuretes, La Lego Película ens regala una aventura divertidíssima i entranyable, que a més a més està carregada de referències, picades d’ullet, homenatges i paròdies. A sobre, és capaç de transmetre un dels missatges més rellevants i importants per als nens (i també adults) d’avui dia: els límits de la imaginació són els que nosaltres vulguem. “Everything is awesome!” [crítica / tràiler]
Tot i que el pas dels mesos i el gran nivell global d’aquest any li han fet perdre posicions, El Amanecer del Planeta de los Simios mereix el seu lloc de prestigi en aquest balanç. A banda de ser possiblement la pel·lícula que millor ha sabut combinar imatge real i digital fins el moment, compacta una mescla d’acció, emoció i profunditat molt efectiva, superant la seva ja meritòria antecessora. El seu inici és una delícia narrativa, on sap convertir els simis en els veritables protagonistes de la pel·lícula i aconseguir que l’espectador s’identifiqui del tot amb ells. Tot i les seves poc encertades eleccions de càsting, El Amanecer del Planeta de los Simios hauria liderat els “blockbusters” del passat estiu si més tard no haguessin arribat certs Guardians. [crítica / tràiler]
La recent triomfadora als Premis del Cinema Europeu (millor pel·lícula, director, guió, fotografia i premi del públic) ha estat probablement una de les que ha passat més desapercebudes en la nostra cartellera anual. Ida és un autèntic treball d’orfebreria per part del polonès Pawel Pawlikowski: rodada en blanc i negre, en format 4:3, amb uns enquadraments clarament accentuats i al llarg d’uns escassos 80 minuts de duració, la pel·lícula desenvolupa una història plena de dramatisme i introspecció. És cinema per a pacients, que fuig de la vistositat i els excessos, però molt enriquidor a nivell narratiu, i també impactant en el seu rerefons. Tota una reivindicació del cinema més pur i humil que, com sempre en aquests casos, resulta més que necessària. [crítica / tràiler]
Un altre dels grans descobriments que es van poder fer al passat Festival de Sitges, tot i que durant el certamen no va aixecar tot el soroll que mereixia, és In Order of Disappearance, una comèdia negra noruega carregada de mala llet i sentit de l’humor. Amb una estructura que hauria pogut firmar el mateix Tarantino i uns personatges que semblen parits pels Coen, la pel·lícula explica una història de venjança envoltada de neu i sang, protagonitzada pel veterà Stellan Skarsgaard. Un ritme que no decau, diàlegs absurds, comportaments pseudoinfantils, violència sense escrúpols i, sobretot, cap intenció de prendre’s seriosament a si mateixa; aquestes són les descarades armes d’un dels títols que més m’ha divertit aquest any en una sala de cinema. [crítica / tràiler]
Recordo poques pel·lícules capaces de posar-me tan nerviós i violentat com Mommy, però és precisament aquesta falta de filtres per part del joveníssim director Xavier Dolan el que dóna al film una personalitat del tot genuïna. Un cop més, el format d’imatge quadrat (quasi vertical) pren tot el sentit del món a l’hora d’asfixiar els personatges en les dificultats de les seves vides, i a la vegada aconsegueix accentuar l’angoixa de l’espectador. Mommy explica el comportament d’un jove amb un greu trastorn de comportament, la lluita constant de la seva mare per a conviure-hi i els paranys que la societat també els planta per a seguir endavant, però per sobre de tot la visió d’un cineasta que caldrà seguir de prop. Film dur, incòmode i imperfecte, però amb un enorme talent darrere. [crítica / tràiler]
LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2014 – Del 10 a l’1
Haurien pogut entrar a la llista:
X-Men: Días del Futuro Pasado
Dos Días, Una Noche
Coherence
El Pasado
La Sal de la Tierra
Omar
Relatos Salvajes
Martí
M.A.Confidential 