M.A.Confidential

Omar

Director: Hany Abu-Assad

Intèrprets: Adam Bakri, Leem Lubani, Eyad Hourani, Samer Bisharat, Waleed Zuaiter

Gènere: Drama, thriller. Palestina, 2013. 95 min.

Ara que el conflicte araboisraelià torna a ocupar les portades de tots els informatius, i aquest cop amb una cruesa especialment dura i trista, resulta força significatiu que hagi arribat a les nostres pantalles una pel·lícula com Omar. Es tracta d’una producció rodada a finals de 2012, quan la intensitat dels atacs era força menor a la que estem vivint ara, però precisament posa de manifest que aquest conflicte porta anys i anys afectant de forma seriosa a tots els habitants d’aquelles regions. En aquest cas, el director palestí Hany Abu-Assad no s’endinsa en la vessant més fanàtica de la lluita, com ja va fer a la colpidora i més que recomanable Paradise Now (2005), sinó que aborda les dificultats i temors constants que pateix la població palestina en el que hauria de ser el seu dia a dia habitual, a més d’explicar alguns dels moviments a l’ombra que tenen lloc de forma constant. Històries que no surten a les notícies, però que també poden ferir de mort.

Així doncs, Omar és una pel·lícula on el conflicte entre Israel i Palestina té un pes rellevant, però on el veritable motor és la història personal del seu protagonista -que no dóna títol al film per casualitat-. I és que Omar és una persona que vol viure feliç, que somia formar una família i portar una vida pacífica i benestant, però que a la vegada es veu obligat a lluitar per unes llibertats que ara mateix no té, ni a nivell individual, ni tampoc com a poble. No és un exaltat ni té fusta d’activista, però respon amb compromís a les injustícies que viu. És per tot això que el protagonista de seguida ens resulta molt proper i ens podem identificar fàcilment amb ell, tot i l’evident distància geogràfica, social i cultural. En realitat, la història d’amor central té unes característiques d’allò més comunes; fins i tot “shakespearianes”, degut a aquest cert aroma que desprèn a l’amor prohibit i fatalista de Romeu i Julieta, encara que no tots els elements concordin estrictament.

En aquest cas, però, el que trobem és un jove enamorat a qui els obstacles per tirar endavant la seva relació de forma normal li arriben per culpa de la realitat que li ha tocat viure: un territori ocupat i tutelat per un exèrcit aliè, una lluita religiosa en què ràpidament se’t titlla de traïdor si refuses implicar-te completament, i un entorn on qualsevol petit descuit pot diluir tot el que tenies fins ara. Amb tot això, és inevitable ser víctima tard o d’hora de tots aquests obstacles, i veure poc a poc com els teus objectius, per molt nobles o humils que fossin, es vagin allunyant de forma injusta. La impotència del protagonista davant totes aquestes barreres i l’espiral on es veu immers és el que realment ens colpeix a Omar. I és així com el film passa a convertir-se de drama a tot un thriller. Ha de ser extremadament frustrant i desencoratjador viure en un país on la situació política no permet quelcom tan bàsic com que un home es casi i visqui amb la dona que s’estima.

Tots aquests esforços i també desesperacions recauen en la persona d’Adam Bakri, un actor que sorprenentment debuta com a tal a Omar; i dic sorprenentment perquè ofereix una actuació d’allò més madura i sòlida, i mostrant en tot moment una gran capacitat per dur el pes de la trama i mostrar l’evolució del protagonista. Bakri, que precisament és palestí nascut a Israel, de ben segur haurà entès bona part del que passa pel cap d’Omar. La resta de repartiment també aconsegueix afegir un gran realisme al conjunt de la pel·lícula, en especial Waleed Zuaiter, que interpreta un personatge molt més significatiu del que sembla per la visió contrastada que ofereix des del punt de vista d’un israelià: també participant del conflicte, però amb una situació social i familiar molt diferent a la d’Omar. Els joves Leem Lubani, Eyad Hourani i Samer Bisharat comparteixen el mateix mèrit que Bakri, debutar com a actors de forma més que notable.

No deixa de ser curiós, o fins i tot frívol, que l’Acadèmia de Hollywood nominés una pel·lícula com Omar a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, tenint en compte la responsabilitat que tant americans com jueus -amb molt de poder a la indústria del cinema- tenen en aquest conflicte. La pel·lícula de Hany Abu-Assad no és ni de bon tros un pamflet a favor o en contra de res, ni tampoc assenyala de forma explícita a bons i dolents, però qualsevol espectador amb dos dits de front entén quin és el focus de la problemàtica que ens exposa: un conflicte que, a banda de totes les morts que provoca, limita i ofega les vides dels qui el pateixen de forma passiva i simplement volen viure tranquils, ja que ningú pot escapar-se de les seves conseqüències. I si tenim en compte el que està passant ara mateix, és indubtable que la solució a tot plegat és preocupantment llunyana.