M.A.Confidential

X-Men: Days of Future Past

Director: Bryan Singer

Intèrprets: Hugh Jackman, James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Nicholas Hoult, Ian McKellen, Patrick Stewart, Ellen Page, Shawn Ashmore, Omar Sy, Peter Dinklage, Evan Peters, Halle Berry

Gènere: Ciència-ficció, acció, còmic. USA, 2014. 130 min.

Ho reconec: m’allunyo bastant del que seria un bon coneixedor de l’univers X-Men. No només no m’he llegit els còmics originals, sinó que fins fa un parell de setmanes tampoc havia dedicat gaire atenció a les pel·lícules corresponents. Feta aquesta necessària confessió, i un cop posat al dia en la vessant cinematogràfica, puc afirmar que el sobtat i tardà descobriment d’aquesta saga ha estat una sorpresa d’allò més agradable. Amb X-Men i X-Men 2, queda clara la mentalitat de joc directe i també la gran habilitat en el tractament dels personatges, i tot i que a X-Men: La Decisión Final la grandiloqüència visual passa per davant (que també la vaig gaudir molt), a X-Men: Primera Generación demostren que el conjunt té un recorregut molt ampli i que sap créixer sense perdre efectivitat. X-Men: Días del Futuro Pasado ho acaba de corroborar tot plegat, i tenint en compte que ja és la cinquena entrega, no queda altra que aplaudir un cop més.

Días del Futuro Pasado es consolida com el film més ambiciós de la saga X-Men en termes de narració. D’una banda, la seva estructura argumental de doble línia temporal (com ja indica el seu títol) obliga l’espectador a mantenir una especial atenció en tot moment; de l’altra, mostra un especial sentit de pertinença a la saga, ja que hi ha referències directes a tota la resta de pel·lícules que l’han conformat fins ara i deixa la sensació que tot el que passa té una afectació directa a tot el que havíem vist fins ara. Naturalment, això afegeix una major complexitat a la trama i planteja un gran nombre de conflictes per resoldre. Com passa en tota pel·lícula que juga amb salts temporals i la seva influència a nivell de causa-efecte, no tot queda tancat de forma convincent –un repàs a les concordances amb la resta de la saga podria destapar més d’un error de continuïtat–, però crec que la gestió del conjunt és meritòria.

La pel·lícula tapa les seves costures a base d’entreteniment en majúscules. Bryan Singer ofereix 130 minuts quasi exemplars de com fer una bona pel·lícula d’acció i superherois: sense pauses acusades de ritme gràcies a l’agilitat del muntatge, sense subtrames que grinyolin i amb una gran consciència en tot moment de l’objectiu a complir. Singer demostra conèixer perfectament els personatges i sap treure’ls tot el suc, tant als ja clàssics de la saga, com a les noves i encertades incorporacions (en especial Blink i els seus portals de teletransport). El repartiment de protagonisme pot no agradar a tothom -amb tantes cares importants juntes, era impossible-, però personalment hi trobo un molt bon equilibri, posant Lobezno al capdavant com a principal icona de la saga. El to del film torna a caracteritzar-se per l’humor (Quicksilver s’emporta la palma), tot i que a vegades no pot evitar deixar-se portar per un excés de transcendència.

Tal com va passar en el seu dia amb el “crossover” de Los Vengadores, el repartiment de X-Men: Días del Futuro Pasado reuneix un repartiment estel·lar que ja ha aconseguit aportar un gran carisma als respectius personatges. Hugh Jackman torna a evidenciar la comoditat amb què es posa a la pell de Lobezno -tot i aquesta excessiva definició de segons quines venes del seu cos- i porta el pes de la pel·lícula amb gran talent, acompanyat sobretot de James McAvoy, Michael Fassbender i un Nicholas Hoult amb un sorprenent augment de quota de pantalla. Quant a la resta, comentar que segueixo preferint Rebecca Romijn a Jennifer Lawrence com a Mystique, i que l’elecció de Peter Dinklage com a dolent afegeix encara més atractiu al conjunt, tot i que sembla més una estratègia per aprofitar la seva popularitat a Juego de Tronos que una reflexiva decisió de càsting. A més, el film reserva petits “cameos” a altres personatges significatius de la saga.

Tal com succeïa a Primera Generación, X-Men: Días del Futuro Pasado no només introdueix el passat dels mutants per explicar el camí que van seguir fins arribar a convertir-se en X-Men, sinó que els vincula a fets i personatges històrics reals. També juga amb l’estètica dels anys 70 i fins i tot amb els formats de vídeo d’aleshores. Són detalls que afegeixen valor a la pel·lícula i que evidencien la cura de Bryan Singer per crear un entorn elaborat al voltant de la història principal. Tot plegat situa X-Men: Días del Futuro Pasado a mig camí entre els entreteniments merament superficials i les històries més introspectives i profundes dins d’aquest gènere. Una balança sobre la qual Singer es mou amb habilitat i solidesa, mantenint el llistó de la saga a una altura notable i consolidant-la com la més constant i efectiva d’entre totes les adaptacions de còmic. Per tant, comença ara el compte enrere per X-Men: Apocalipsis, planificada per 2016.

PD: Per cert, recomano no marxar de la sala fins que no acabin els crèdits finals.