M.A.Confidential

Kraftidioten

Director: Hans Petter Moland

Intèrprets: Stellan Skarsgaard, Pål Sverre Hagen, Bruno Ganz, Birgitte Hjort Sørensen, Peter Andersson

Gènere: Thriller, policíac, comèdia. Noruega, 2014. 115 min.

No ha de ser fàcil viure a Noruega. La neu permanent, el fred àrtic i les poques hores de llum solar de ben segur que requereixen una enorme dosi de motivacions vitals per no fugir espaordit d’allà o, directament, acabar tocat de l’ala -per no fer referència a la ja coneguda taxa de suicidis-. Potser és per això que els nòrdics sempre han fet gala d’un humor negre sense complexes i fins i tot un punt malaltís, així com d’un gran sentit de l’autoparòdia. I així queda reflectit al seu cinema. A In Order of Disappearance, aquestes particularitats socials, culturals i geogràfiques del poble noruec són els fonaments d’un magnífic thriller mafiós que tracta de forma completament desenfadada una història de venjança carregada de sordidesa i pocs escrúpols. El responsable és el director local Hans Petter Moland, que aquí firma la seva sisena pel·lícula i demostra un talent cinematogràfic a seguir de prop.

In Order of Disappearance se sustenta en una trama relativament convencional, però té la virtut d’agafar-te desprevingut gràcies a l’evolució de la seva tonalitat. La impactant contundència del seus primers passos condueix a una gradual desdramatització formal a mesura que va ampliant el seu espectre de personatges; o millor dit, el seu número de morts. Les situacions es tornen més pintoresques, els personatges adquireixen un caràcter caricaturesc i l’humor absurd es va apropiant dels diàlegs, alguns dels quals desborden enginy per les quatre bandes. Així, Moland evidencia el seu desig confés de riure’s de tot el que passa, i encara ho accentua més amb l’ús d’uns separadors que deixen ben explícit el significat del títol de la pel·lícula. Si a tot això li afegim un ritme dinàmic de l’acció i una execució elegant i talentosa, l’entreteniment resultant és pràcticament rodó.

Tota la negror present a l’humor de la pel·lícula entra en un interessant contrast amb la predominança blanca que envolta l’acció. In Order of Disappearance és d’aquells títols (Fargo n’és la referència més directa i evident) on el clima i els seus elements es converteixen en una figura més del repartiment, ja que emeten una clara influència sobre la personalitat i les accions de la resta de personatges. Moland no només ho aprofita a nivell estètic, donant gran força a algunes imatges -la màquina llevaneu a mode de “Diablo sobre Ruedas” té una potència molt particular-, sinó que ho utilitza com a termòmetre dels fets, endurint o suavitzant les condicions quan li interessa. Destaca també la contraposició de comportaments entre els tres personatges principals, en què l’experiència, els valors personals i fins i tot la nacionalitat hi tenen molt a veure, així com el paper -molt més rellevant del que sembla- que tenen les dones al llarg de la pel·lícula.

L’apartat interpretatiu està encapçalat pel suec Stellan Skarsgaard, qui construeix un protagonista que no és el súmmum de l’expressivitat, però lliga perfectament amb el seu entorn: fred i sense escrúpols. Tot i ser el cap menys pintoresc i potencialment humorístic del repartiment, Skarsgaard desperta carisma i fins i tot ens arrenca més d’un somriure, a pesar de la tristor i ràbia que veiem a la seva mirada. El seu contrapunt és el desconegut Pål Sverre Hagen, que està magnífic com a jove cap mafiós que amaga la seva inseguretat en una actitud pretensiosa, irracionalment violenta i infantiloide, i que és el responsable de bona part de les rialles que desperta la pel·lícula. Finalment, hi trobem un Bruno Ganz que es fa esperar una mica massa, però que quan apareix desplega tota la seva qualitat i també sap entrar al joc paròdic que proposa In Order of Disappearance.

A banda de la trama criminal com a reflex d’aquesta subcapa obscura que hi ha darrere la imatge modèlica de la societat noruega, Hans Petter Moland alimenta la seva desmitificació amb un grapat de situacions i diàlegs carregats d’ironia. I no només opinen els immigrants –serbis, en aquest cas–, elaborant teories tan simples com certes, sinó també els propis autòctons. Un sa exercici d’autoconsciència que encara dóna més valor a In Order of Disappearance, i que l’hauria de fer quallar a qualsevol cartellera. Potser no mereix reduir-ho a això, però si Quentin Tarantino visqués a Noruega, possiblement escriuria i rodaria una pel·lícula molt semblant a aquesta; no només per la seva estructura narrativa -aquesta presentació de difunts en forma de llista recorda a Kill Bill, vulguem o no-, sinó per la sensació d’arrodoniment que deixa tot el conjunt, encara que segurament no tots els engranatges siguin perfectes. Si algun dia arriba a les nostres sales, no em cansaré de recomanar-la.