M.A.Confidential

Ida

Director: Pawel Pawlikowski

Intèrprets: Agata Kulesza, Agata Trzebuchowska, Joanna Kulig, Dawid Ogrodnik

Gènere: Drama. Polònia, 2013. 75 min.

Encara que sembli una enorme obvietat dir-ho, sempre resulta especialment complaent comprovar que el cinema segueix entestat en sorprendre’ns una i altra vegada. Arreu del món -i sobretot a Europa-, continua havent-hi cineastes amb ganes de recordar-nos que, per molt que avanci la tecnologia i la digitalització, hi ha essències que no es perden i alternatives estilístiques que no moriran mai. En tot cas, veure una pel·lícula com Ida avui dia és tota una experiència. Rodada en un elegant blanc i negre, amb una inusual relació d’aspecte de 4:3 (sí, no he canviat el format habitual de les imatges del post) i en una escassa hora i quart de durada, la pel·lícula ens remunta 50 anys enrere per anar-nos introduint poc a poc a la ment de dues dones turmentades i perdudes en un dolorós silenci. Tota una lliçó narrativa i estilística del director polonès Pawel Pawlikowski.

No hi ha millor forma de plantejar una història que contextualitzar l’espectador en la major mesura possible. I si hem de situar-nos a la grisa i deprimida Polònia dels anys 60, ho hem de fer en una imatge quadrada i en blanc i negre, la qual sobta a primera vista, però que mica en mica va prenent tot el sentit del món. Pawlikowski de seguida evidencia que aquesta aposta visual respon a una clara intencionalitat que després va plasmant a tots i cadascun dels seus plans d’Ida. El director resta amplitud a les imatges i “tanca” les seves protagonistes en uns enquadraments molt accentuats, sempre amb les seves cares molt a prop del límit inferior de la pantalla i deixant un gran espai sobre seu; una clara mostra del pes que suporten dins seu al llarg de tot el film. Tot plegat, amb una disposició força vertical dels elements i amb una càmera sempre fixa, que per si sola parla molt de les emocions que es viuen durant la història.

El ritme és pausat, però mai feixuc, ja que els fets es van succeint un rere l’altre i de forma rellevant, sense que la pel·lícula es torni gaire contemplativa en cap moment. En 75 minuts, tampoc és que s’ho pugui permetre. L’elegància visual es combina amb una contundència emocional que va creixent poc a poc, i que sobta sobretot per la fredor amb què es tracta. Ida és un retrat de dues personalitats radicalment diferents, però que en realitat mostren bastants paral·lelismes i s’exerceixen una forta influència mútua. A través d’elles, Pawlowski no només mostra les seqüeles que els recent holocaust en aquest país van deixar a la seva població, sinó també una interessant confrontació entre la fe religiosa més tancada i els instints humans més primaris com a vies possibles per trobar una sortida vital a la situació que viuen. Tot això, enmig d’un retrat social que resulta força desolador i cruel: el d’un poble que intenta negar els horrors del passat més recent.

Aquests ingredients converteixen Ida en una ficció amb una dosi de realisme que l’acosta una mica al documental. La qualitat de les dues actrius protagonistes juga també un paper clau. Agata Trzebuchowska genera una sensació ambigua pel contrast entre la seva conducta extremadament púdica i la gran bellesa que oculta sota els hàbits de monja, però sobretot es defineix per una intensa mirada negra, deliberadament subratllada pel blanc i negre de la pel·lícula. Una mirada com un pou sense fons, que es clava de la mateixa forma que ella duu clavades les espines familiars del passat. Pel que fa a Agata Kulesza, els seus turments queden molt més exterioritzats, però també acaba impactant més per allò que no mostra i per aquest sentiment de desgràcia i perdició que transmet de forma constant. La resta de repartiment sembla realment extret d’un poblet polonès dels anys 60.

Vista la versemblança i delicadesa amb què el film s’acosta a una societat tan espedaçada com la polonesa pocs anys després del període més fosc de la seva història, sorprèn que Ida sigui tot just la primera pel·lícula que Pawel Pawlikowski roda al seu país. En tot cas, la cuidada fotografia de les imatges -en què, més que blanc i negre, són els grisos els qui prenen una especial rellevància- converteix la cinta en una petita obra d’art, on llums, ombres i formes parlen per si soles; virtuts que converteixen Pawlikowski en un autèntic orfebre cinematogràfic. Ida és una pel·lícula petita i humil de cara enfora, però amaga una història carregada de dramatisme i una immensa intencionalitat darrere la càmera. Una posada en escena i una cruesa en el seu missatge que avui dia firmaria el mateix Haneke, i que també remet clarament al cinema expressionista dels anys 50 i 60. Una petita joia que demostra que qualsevol forma de fer cinema pot romandre viva.