M.A.Confidential

Deux Jours, Une Nuit

Directors: Jean-Pierre i Luc Dardenne

Intèrprets: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne, Simon Caudry, Catherine Salée, Batiste Sornin

Gènere: Drama. Bèlgica, 2014. 95 min.

Estaríeu disposats a renunciar a una prima de 1.000 euros a canvi que una companya de feina pogués mantenir el seu lloc de treball? Pesen més els beneficis personals d’aquests diners o la satisfacció d’evitar que una persona es quedi sense sou? El dilema està servit, i tot i que sembla força clar quina opció és la més indicativa de la veritable qualitat humana d’una persona, la realitat no resulta tan simple com això. Al voltant d’aquest conflicte tan desgraciadament actual gira Dos Días, una Noche, la nova pel·lícula dels venerats germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, que un cop més volen arribar al moll de l’os del comportament humà per a explorar-ne els seus motius i deixar que l’espectador en prengui les seves conclusions. En aquest cas, interpreten les dificultats de l’actual context laboral per a construir tot un drama personal i social on l’enorme realisme implica per complet un espectador que, a sobre, manté l’expectació fins al final.

El de Dos Días, una Noche és un punt de partida que hauria pogut signar el mateix Ken Loach, però allà on el director anglès hagués apuntat descaradament cap a la denúncia de l’abús de poder i la reivindicació de la classe obrera, els Dardenne decideixen donar molt més pes a l’humanisme i la moralitat dels personatges. La pel·lícula no obvia la injustícia que desencadena aquesta situació, i ja s’encarrega de reiterar que el més cruel de tots és qui planteja un dilema com aquest i el posa en mans dels altres, però la seva evolució es centra en les diferents formes de resoldre’l que té cada personatge. És una pel·lícula que no planteja bons ni dolents, on el comportament de cada personatge genera un debat que no sempre és de tan fàcil solució. Fins i tot la protagonista, víctima de tot plegat, pot aixecar dubtes en algun moment concret. Aquesta falta de posicionament, sumada a totes les variables que van entrant en escena, enriqueixen, i molt, l’aparent simplicitat de la trama.

L’esquelet de la pel·lícula esdevé el d’una “road movie”, en la qual la protagonista ha d’anar superant prova rere prova per a aconseguir el seu objectiu final. En aquest cas, el repte és el de fer canviar d’opinió els seus dotze companys de feina, els seus particulars Doce Hombres sin Piedad. La veritat és que, ajudat en gran mesura per aquesta estructura narrativa, el ritme és sorprenentment dinàmic si tenim en compte que darrere la càmera hi ha els germans Dardenne. Ni els seus llargs plans seqüència, ni la seva habitual manca de pressa per explicar les coses alenteixen el desenvolupament; al contrari, la seva direcció propera, constantment amb la càmera a l’espatlla, accentua més que mai la veracitat de la història, i de rebot el seu impacte emocional vers l’espectador. Dos Días, una Noche podria ser perfectament un documental que seguís un cas real. No hi ha banda sonora, ni tampoc tractament de la imatge; el mínim component de ficció possible.

Aquesta finalitat és seguida a la perfecció per tot el repartiment de Dos Días, una Noche. L’encapçala una Marion Cotillard que, entre El Sueño de Ellis i aquesta, ha tingut un any bastant carregat de fatalitat pel que fa als seus personatges. Aquí, l’actriu francesa explota al màxim la seva capacitat dramàtica per posar-se a la pell d’una dona que no només ha de fer front a la seva situació laboral, sinó també a un estat de salut fràgil, en un d’aquells moments on sembla que tot se li giri en contra. Amb una constitució considerablement prima, Cotillard aconsegueix traslladar el desànim, però també la tenacitat de la protagonista, sobretot gràcies a la força de la seva mirada. En més d’una ocasió, els Dardenne li aguanten el pla força estona, i se’n surt de forma excel·lent. Tot i que pràcticament tot el pes recau en ella, la resta d’actors també contribueixen a donar un aire sorprenentment real al conjunt, sense que cap d’ells desentoni.

Com ja és habitual en el cinema dels germans Dardenne, la pel·lícula manca de qualsevol banda sonora, de manera que no hi ha cap accentuant emocional que ens pugui condicionar, tot i que la història presenti un parell de moments en què la música hi té un pes emocional (i jo diria que irònic) important. Una mostra més de la capacitat d’aquests dos belgues per a construir situacions realment evocadores amb aparentment poca cosa, i sense necessitat d’adorns de cap mena. A Dos Días, una Noche, també hi trobem el regust agredolç que els Dardenne solen deixar amb el seu cinema; fins i tot en els moments en què es podria interpretar un cert optimisme, el somriure mai és complet. Els matisos, els detalls i les ombres darrere les llums sempre hi són presents, i el criteri de cadascú és el que determina què extraiem de cada escena, i també, òbviament, del seu desenllaç. Un exercici enriquidor i reflexiu, i que a sobre és força més assequible del que ens tenien acostumats els germans Dardenne.