M.A.Confidential

The Guest

Director: Adam Wingard

Intèrprets: Dan Stevens, Maika Monroe, Leland Orser, Lance Reddick, Sheila Kelley, Brendan Meyer, Chase Williamson

Gènere: Thriller, acció, drama. USA, 2014. 100 min.

Tot i no ser ni de bon tros una novetat, una de les tendències que va quedar corroborada amb escreix durant el passat Festival de Sitges és la mescla i reinterpretació dels gèneres cinematogràfics; un recurs que permet oferir nous enfocaments narratius i aconseguir així que històries comunes provoquin efectes de tota mena. Dins d’aquesta tendència global, s’imposa principalment la voluntat de desdramatitzar, ja sigui de forma obertament paròdica o a base de subtileses, i és en aquest segon escenari on es mou com un peix a l’aigua el thriller independent The Guest, una de les perles que es va poder veure al festival català. Darrere la càmera, sorprèn la presència d’Adam Wingard, la jove promesa nord-americana -tot just 32 anys-, qui prèviament s’havia focalitzat en el cinema de terror més pur. En aquest gir cap al thriller, se’n surt i amb bona nota, ja que, sense una base que vessi enginy, construeix un magnetisme molt especial i manté una notable solidesa de principi a fi.

Amb l’ajuda de Simon Barrett, el seu amic i guionista de confiança, Adam Wingard forja l’èxit de The Guest a partir de la figura de David, el seu protagonista: un invasor que camufla tota la desconfiança que pot generar d’inici amb un encant digne del millor hipnotitzador. La pel·lícula explota en tot moment aquesta doble cara, sobretot fent-ne còmplice l’espectador; detectem la seva màscara molt abans que la resta de personatges, però desprèn tant carisma que ens impedeix veure’l amb mals ulls. Aquí hi té un gran mèrit el magnífic estat de gràcia de Dan Stevens, a qui podríem definir com una evolució expressiva de Ryan Gosling -i del seu personatge a Drive (2011), per a ser més precisos-, i que s’ajuda d’una interpretació continguda i rica en matisos per portar el pes de l’acció en tot moment. El posat impassible, el mig somriure entre irònic i malintencionat, el canvi de mirada quan es queda sol i la contundència quan la història s’anima són les principals armes de Stevens per a captar permanentment la nostra atenció.

Aquest magnetisme del protagonista, basat en gran mesura en el seu caràcter imprevisible, permet a Wingard transitar per escenes relativament rutinàries, però mantenir-nos expectants en tot moment, àvids de saber quin serà el seu següent moviment. Ja pot encolomar-nos una típica i tòpica festa adolescent, o una rudimentària baralla de bar contra els ‘matons’ de l’institut, que havent-hi David pel mig, segur que ens ho passarem bé. Conscient d’aquest fet, Adam Wingard sap ser pacient quan ho necessita, i no té cap mena de pressa en anar mostrant les seves cartes a mida que la fatalitat de la història es va materialitzant; sempre amb aquest punt relativament irònic darrere, però sense deixar que ens prenguem en conya el que està passant. Tota aquesta atmosfera és la que porta la major part del pes de The Guest, clarament per sobre d’un guió que no és particularment brillant, i fins i tot una mica massa barroer en la seva resolució.

La personalitat del The Guest està marcada també per una banda sonora molt potent, que un cop més convida clarament a recordar Drive, donada la seva condició electrònica, “vuitantera”. En aquest cas, però, la música resulta força més envoltant i obscura -fins i tot un punt gòtica-, i el paper que juga és molt més actiu i rellevant quan Adam Wingard confirma que també se’n surt amb èxit a l’hora de crear tensió. Els minuts finals així ho corroboren, fregant l’estil “slasher” més pur i dur, i enriquits per una direcció molt cuidada. Gràcies a una gran influència de la fotografia, el director ofereix plans de composició força complexa i aconsegueix transmetre una sensació fins i tot opressiva. També aquí s’accentua el protagonisme dels dos joves secundaris, Maika Monroe i Brendan Meyer, que mantenen un molt bon nivell durant tota la pel·lícula i s’acoblen perfectament a la tonalitat que proposa Wingard.

Es podrien trobar un munt d’homenatges i/o referències a The Guest, començant per la ja citada Drive, i seguint per tot un clàssic del terror “slasher” com Halloween (1978) de John Carpenter -no deu ser casualitat que l’acció tingui lloc precisament durant aquests dies de l’any-. En tot cas, és força evident que les intencions d’Adam Wingard i Simon Barrett no eren les de construir una història que destaqués per la seva exclusivitat o genuïnitat, sinó les de posar en pràctica aquesta revisió de gèneres i referents que resulta tant habitual últimament; i la veritat és que els surt d’allò més bé. A pesar del seu caire marcadament independent, amb alguns serrells que inclús s’acosten a la sèrie B, l’autoconsciència de The Guest sobre la seva veritable funció sap engrescar l’espectador, que es sent partícip del joc plantejat per Adam Wingard. Al cap i a la fi, és un cineasta que, com nosaltres, acaba d’entrar a la trentena, per tant és una connexió del tot raonable.