M.A.Confidential

Dawn of the Planet of the Apes

Director: Matt Reeves

Intèrprets: Andy Serkis, Jason Clarke, Gary Oldman, Keri Russell, Toby Kebbell, Kodi Smit-McPhee

Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 130 min.

A vegades, Hollywood aconsegueix fer-nos creure que està aprenent la lliçó a l’hora de concebre les seves produccions més milionàries i grandiloqüents, i que està entenent que el públic vol quelcom més que dues hores de pirotècnia pensada per acumular zeros en xifres de recaptació. No es pot dir que sigui a nivell generalitzat, encara, però sí que en trobem cada vegada més exemples i més rellevants. Sense anar més lluny, Pacific Rim fa un any o X-Men: Días del Futuro Pasado fa un parell de mesos han estat dos entreteniments d’acció i ciència-ficció que, a banda de la seva espectacularitat visual, han sabut fer gal·la d’una intenció narrativa cuidada. Ara cal sumar-hi l’esperada El Amanecer del Planeta de los Simios, que tan sols necessita els seus deu primers minuts per a convèncer-nos que no tirarà pel dret i que la seva proposta buscarà una personalitat pròpia des del primer moment.

En realitat, aquests primers minuts són crucials per entendre el sentit global del film. En primer lloc, deixen ben clar que els protagonistes són els simis; en segon, mostren la seva profunda humanització, no només a través del seu comportament i forma de vida, sinó de l’expressió dels seus sentiments; i en tercer, situen els humans com els intrusos que trenquen aquest benestar. Però El Amanecer del Planeta de los Simios no es limita a dibuixar bons i dolents de la pel·lícula, sinó que sap fer evolucionar poc a poc el seu conflicte per anar deixant en evidència que això d’assemblar-se als humans té un gran perill potencial. Per alguna cosa som la raça més autodestructiva del planeta. A més dels paral·lelismes entre homes i simis –més enllà que en els dos casos hi hagi un personatge rebel i irracional que ho embolica tot–, el film subratlla com la por, l’enveja i les ànsies de poder tenen un únic efecte. I si hi poses les armes pel mig, el fatalisme ja és inevitable.

Missatges, simbolismes i autocrítiques a banda, El Amanecer del Planeta de los Simios funciona de forma exemplar com a “blockbuster”. Tot i tenir els seus capritxos puntuals durant la primera meitat de la història, el ritme és equilibrat i suficientment dinàmic perquè no es detectin frenades brusques durant les dues hores llargues de metratge. Les fases de més acció ofereixen diversió pels quatre costats i sense hipèrboles innecessàries, tot plegat gràcies a la notable direcció per part de Matt Reeves i també a la sorprenent integració d’actors reals i simis digitals. És aquest el principal mèrit dels efectes especials de la pel·lícula, que gràcies a la captura de moviments i la fabulosa recreació de cada mínim detall dels primats, aconsegueix una factura visual impecable. El més sorprenent: l’emotivitat de les seves mirades i l’expressivitat de la seva boca, tot dissenyat en una mesura idònia per a humanitzar-los conservant la seva naturalesa com a simis.

I és aquí on entra també l’immens treball del qui podríem considerar com el gran actor a l’ombra del segle XXI: Andy Serkis. Ja va regalar-nos tota l’expressivitat de Gollum a la trilogia d’El Senyor dels Anells, més tard va repetir amb Peter Jackson posant cara al seu particular King Kong, i després va encarnar el Capità Haddock al Tintín de Spielberg, però ara ens ofereix sens dubte la seva interpretació més elaborada i subtil. El ximpanzé Cèsar ens va fascinar a El Origen del Planeta de los Simios, però és que aquí és directament el motor del film gràcies a un carisma i un lideratge molt especials, fins al punt que ja es reivindica l’aspiració de Serkis als Oscars i tot. Al seu costat, cal destacar també el gran paper de Toby Kebbell com a Koba. En realitat, els simis empetiteixen per complet el repartiment “humà”, encapçalat per un més que insípid Jason Clarke, fet que no deixa de ser del tot coherent amb la jerarquia establerta per la pel·lícula des del principi.

Com no podia ser d’altra forma en un títol d’aquestes característiques, l’apartat tècnic d’El Amanecer del Planeta de los Simios és digne de ser gaudit en una sala ben gran. Matt Reeves agafa presència com un director que sap el que es fa, amb grans detalls de qualitat i una narrativa fílmica que no necessita gaires diàlegs per explicar molt. A subratllar també, la imponent banda sonora de Michael Giacchino -compositor de Lost i d’una bona part de la filmografia de Pixar, entre altres-, que sap afegir encara més èpica a l’acció, encara que puntualment em resulti un pèl invasiva. Però al marge de la brillantor audiovisual, la major virtut de la pel·lícula és que argumentalment duu l’espectador a un joc d’identificacions que va més enllà d’espècies animals i es basa en comportaments, fins i tot en filosofies de vida. I el cert és que fa pensar i el resultat és inquietant, ja que no en sortim precisament ben parats.