M.A.Confidential

What We Do in the Shadows

Directors: Jemaine Clement i Taika Waititi

Intèrprets: Taika Waititi, Jemaine Clement, Jonathan Brugh, Cori Gonzalez-Macuer, Stuart Rutherford, Ben Fransham, Jackie van Beek

Gènere: Comèdia, terror, fals documental. Nova Zelanda, 2014. 90 min.

El gènere del “mockumentary”, o fals documental, sempre ha estat una font molt fructífera de rialles gràcies a les evidents possibilitats de transgressió que proposa. Títols com This is Spinal Tap, Zelig, Borat o la sèrie The Office són alguns dels més destacats que han funcionat gràcies a capgirar en clau d’humor un format eminentment realista com és el documental. I és aquesta fórmula la que ara posa en pràctica What We Do in the Shadows, una creació dels neozelandesos Taika Waititi i Jemaine Clement -coneguts per ser dos dels responsables de la sèrie Flight of the Conchords– on es trasllada de forma brillant aquest gènere a l’univers dels vampirs. Gràcies a la total banalització d’aquestes criatures mítiques i al talent amb què s’equiparen les seves vides a les nostres -sumant-hi totes les particularitats de la seva naturalesa-, la pel·lícula es converteix en un autèntic festival d’humor negre, absurd i surrealista.

Waititi i Clement no només viuen d’adaptar situacions i conflictes quotidians a la vida de quatre vampirs que comparteixen pis, sinó que ho amplien a un escenari social en què la convivència entre humans, vampirs, homes llop i zombis s’ha pràcticament normalitzat, i on els codis de conducta simplement han introduït lleugeres adaptacions a aquesta nova realitat. Fruit d’aquest comportament tan humanitzat dels seus protagonistes, What We Do in the Shadows de seguida se’ns posa a la butxaca, ja que l’empatia amb ells funciona des d’un bon principi. Són vampirs que fan el mateix que fa tothom a casa seva, i fins i tot cadascun respon a un perfil determinat de persona que tots podem reconèixer a la nostra vida real, cosa que els converteix en propers i entranyables, Tenen els nostres mateixos problemes, però l’afegit de la seva condició vampírica fa que la seva forma de resoldre’ls resulti quasi sempre hilarant.

La paròdia de What We Do in the Shadows s’alimenta dels codis del gènere documental, però també té una forta influència del reportatge televisiu (com si Españoles por el mundo o Quién vive ahí visitessin uns vampirs i els acompanyessin en la seva vida diària). Els protagonistes són conscients en tot moment que els estan gravant, es dirigeixen a nosaltres i ens narren el que passa. També els moviments de càmera són, naturalment, els propis d’un format com aquest: nerviosos, imprecisos, sobtats i fins i tot foscos. Tot allò que al cinema de terror li agrada tant com a recurs aterridor, aquí és un còmplice més del global de la paròdia. D’altra banda, Taika Waititi i Jemaine Clement són capaços de desenvolupar un guió que no deixa d’introduir ingredients i variants sense que l’enginy decaigui en cap moment. De la mateixa manera, els fets que es van succeint no estan al servei de l’humor de forma gratuïta, si no que són rellevants i fan evolucionar els personatges.

I com no podia ser d’altra forma, són els mateixos Taika Waititi i Jemaine Clement qui s’encarreguen d’interpretar, juntament amb Jonathan Brugh i Ben Fransham, els vampirs protagonistes. La gran virtut de tots ells és sobretot la naturalitat i fins i tot indiferència amb què es prenen les diferents situacions on nosaltres ens estem trencant de riure, però també funciona el seu costat més humà com l’enveja, la decepció, la inseguretat o la incomoditat davant la càmera, sensacions que mai atribuiríem a un vampir. Tot el repartiment contribueix perfectament a donar el to que la pel·lícula necessita, accentuat també per un vestuari totalment desubicat. A nivell visual, i a pesar de transcórrer quasi sempre de nit –és el que tenen els vampirs–, What We Do in the Shadows integra de forma sorprenent els efectes especials dins la seva estètica documental, aconseguint no trencar en cap moment el gran realisme del seu format.

What We Do in the Shadows es pren totes les llicències que necessita per a dur a terme el seu objectiu, sobretot pel que fa al tractament dels humans, que en general són bastant idiotes i ingenus en la seva interacció amb els vampirs, però els hi permeto totes les que vulguin. Sap introduir-nos de ple en el seu univers i explotar de forma molt intel·ligent tots els seus recursos, tant els argumentals com els del format de fals documental. També té el seu raconet pels homenatges: un de descaradíssim a Nosferatu i d’altres a detalls com els orígens balcànics dels vampirs. What We Do in the Shadows pot semblar una idiotesa sense més, però el talent amb què combina tòpics humans i vampírics, i l’enginy amb què extreu l’humor de situacions aparentment simples demostren que es tracta d’una comèdia extraordinària. Costa trobar un tram on la pel·lícula no t’arrenqui una rialla en algun moment, i no recordo masses pel·lícules que em permetin dir el mateix.