M.A.Confidential

Mommy

Director: Xavier Dolan

Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément, Alexandre Goyette, Patrick Huard.

Gènere: Drama. Canadà, 2013. 135 min.

El nen prodigi del cinema independent el fill mimat de Cannes, el cineasta més visionari dels últims anys, el nou ‘enfant terrible’ del setè art, un jove pretensiós que es creu el rei del món, l’hereu de Polanski, de Wong Kar-wai, de Gus van Sant… L’espectre de qualificatius que he llegit en referència a Xavier Dolan no pot ser més ampli i variat, però deixa una cosa clara: la indiferència no té cabuda en el seu cinema. Observant les xifres que l’envolten, ja ens en podem fer una idea: amb només 25 anys, ja ha dirigit cinc pel·lícules (la primera, amb 19) i acumula quasi una quarantena de premis, sis d’ells al Festival de Cannes. Personalment, no en puc fer una valoració massa documentada, ja que Mommy és la primera pel·lícula que veig de Dolan, però després de veure aquest extenuant drama familiar és evident que aquest canadenc busca una visió especialment crua de la realitat i que mostra una forta personalitat darrere la càmera.

Mommy és una pel·lícula que cal evitar en un dia de mal de cap o de propensió a la irritabilitat, ja que queda força clar que ningú va posar fre a Dolan a l’hora de retratar aquesta dolorosa i esgotadora relació entre mare i fill. Però en realitat ja està bé que sigui així. La pel·lícula busca en tot moment l’excés i l’estridència, tan visual com sonora, i sotmet els seus protagonistes a una successió força esgotadora de problemes, sempre focalitzats en la figura de Steve, un fill amb trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. I si algú es vol fer una idea de què representa conviure amb una persona així, troba en Mommy una aproximació sense embuts; més personal que no pas estrictament realista, però sense atenuants ni judicis de valor. Sincerament, és difícil no estar fins els nassos de Steve a la mitja hora de pel·lícula, però és aquí on Dolan comença a donar pes als dos personatges femenins per construir la veritable dimensió de la història.

El comportament imprevisible i fora de control de Steve no és un problema que calgui eradicar -la seva naturalesa no ho permet-, sinó gestionar de la millor manera, i són les persones més properes qui ho han d’afrontar. Mommy explicita ja amb el seu títol que el seu veritable focus és aquesta figura materna, a la que Xavier Dolan pràcticament no dóna treva. D’una banda, sotmetent-la a tot l’esforç mental i físic que suposa el tracte amb el seu fill; de l’altra, empresonant-la dins d’un format quadrat d’imatge que no li deixa espai per respirar, i que fins i tot transmet aquesta sensació opressiva a l’espectador. Voldríem alliberar-nos-en, però no podem. A més d’aquest intel·ligent recurs (anti)estètic, el sentit del qual queda especialment realçat en un parell d’ocasions, el director canadenc accentua les seves intencions amb una direcció inquieta, on predominen en tot moment els plans tancats i les imprecisions de càmera.

Però Mommy no funcionaria la meitat de bé ni tindria aquesta personalitat si no fos per uns actors completament entregats als objectius i les intencions de Dolan. Amb tan sols 17 anys, Antoine-Olivier Pilon ofereix una actuació totalment visceral i desenfrenada, amb la qual és capaç d’exprémer els nostres nervis i treure’ns de polleguera, però a la vegada genera un estrany magnetisme al seu voltant. Al final, riem quan Steve riu, i ens preocupem quan Steve perd el control; una missió gens fàcil per a aquest personatge. Qui tampoc es queda gens enrere és Anna Dorval, que fa un treball espectacular a la pell d’un dona totalment desencaixada per la vida que li ha tocat viure, però obstinada per a tirar endavant, encara que hagi de lluitar constantment contra el dolor i la fatalitat que porta dins. També Suzanne Clément, en un paper molt més rellevant del que sembla, mostra un gran nivell interpretatiu.

Xavier Dolan també introdueix a Mommy un important rerefons social. No en va, el film arrenca plantejant una nova llei que afecta a les famílies de classe baixa amb fills problemàtics, i que posa de manifest el punt de vista controlador i discriminatori per part de les autoritats sobre aquelles persones que consideren allunyades de les actituds “normals”. La pel·lícula parla de la problemàtica de Steve, però també de les possibilitats que una persona de la seva condició té d’aspirar a una vida digna en aquesta societat. Si bé és cert que aquests missatges que Xavier Dolan vol transmetre a Mommy s’exposen de forma anàrquica i no sempre coherent, no hi ha dubte que la pel·lícula impacta i perdura un cop vista. A més d’una certa sensació de calma després de la tempesta de crits, plors, insults i tensions que acabem de presenciar, ens queda la certesa que aquest jove de 25 anys té moltes coses per explicar-nos a través del seu cinema.