M.A.Confidential

Relatos Salvajes

Director: Damián Szifron

Intèrprets: Ricardo Darín, Darío Grandinetti, Leonardo Sbaraglia, Érica Rivas, Diego Gentile, Oscar Martínez, Rita Cortese, Julieta Zylberberg, Osmar Núñez, María Onetto

Gènere: Drama, comèdia. Argentina, 2014. 120 min.

Després d’un inici de segle molt atapeït tant a nivell cinematogràfic com televisiu, l’argentí Damian Szifron ja portava cinc anys sense activitat visible i quasi deu sense dirigir una pel·lícula -des de la talentosa comèdia Tiempo de Valientes (2005)-, però la veritat és que el seu retorn ha estat d’allò més potent. Després del seu aclamat pas per alguns festivals de renom i la designació com a pel·lícula representant d’Argentina als propers Oscars, Relatos Salvajes arribava a les sales havent recollit els fruits d’una excel·lent estratègia de promoció, i a més amb una unanimitat quasi aclaparadora de reaccions positives. Unes referències que, al capdavall, són força difícils de rebatre, ja que Szifron ens ofereix una comèdia negra capaç d’omplir dues hores de diversió sense excessius alts i baixos, gràcies a l’enginyós enfoc de sis històries on la mala llet i la irracionalitat porten a situacions d’allò més delirants i inesperades.

No és fàcil fer una anàlisi compacta d’un film conformat per diferents relats totalment independents, però Relatos Salvajes té una clara definició que ho engloba tot: la materialització d’aquella bogeria que a tots ens ha passat pel cap alguna vegada, però que els nostres dos dits de front no ens han permès fer. Són personatges que perden els escrúpols i es deixen portar, cadascun a la seva manera, pels seus impulsos més primitius, sense parar-se a pensar en les conseqüències. Tot i que el nivell de credibilitat fluctua, Szifron planteja les històries de forma propera i identificable, i es guanya l’espectador de seguida gràcies a l’agilitat de la narració i la clarividència dels diàlegs, presentant els personatges de forma ràpida i clara, i resolvent els conflictes amb un impacte molt efectiu. Són inevitables els canvis de ritme, ja que cada història té la seva pròpia estructura i les durades oscil·len bastant en algun cas, però la sensació final és que res hi estava de més.

La inexistència de cap continuïtat narrativa entre un episodi i l’altre no permet valorar l’argument de Relatos Salvajes de forma unitària, però sí que cal destacar el context de totes les històries, en què hi pesen clarament factors com l’entorn de crisi, les desigualtats socials i, en general, un augment de la desesperació i la feblesa emocional entre la població. Szifron ho vesteix tot amb un clar i maliciós sentit de l’humor, però a la vegada ens fa reflexionar sobre el que veiem, sobretot perquè això que veiem no ens resulta tan inconcebible com ho hauria de ser. Tots tenim dins nostre una part d’aquests personatges, aquest “a la merda tot!” en el seu sentit més violent, però per sort -o no- no la fem aflorar, almenys de la mateixa forma que ens mostra Relatos Salvajes. La naturalesa del film, molt conscient del seu gamberrisme, tampoc és que condueixi a generar debats ètics i morals gaire profunds, però la seva passada de rosca no és gens gratuïta.

Damián Szifron fa gala d’una bona tècnica a la realització, adaptant-se al grau de nervi que li demana cada relat i també adornant-se de forma un tant capritxosa. També la direcció dels actors és molt bona, amb un repartiment que recull la flor i nata del planter argentí més popular a nivell global. D’entre el molt bon nivell en general, hi sobresurten Ricardo Darín -poques vegades falla-, Leonardo Sbaraglia i Érica Rivas, que de forma no precisament casual passen per ser les tres actuacions més enèrgiques i viscerals; les que millor exemplifiquen el missatge de Relatos Salvajes. En tot cas, Szifron aconsegueix evitar repeticions de personatges i atorga a cada un unes propietats molt particulars, que li donen una entitat pròpia dins de la pel·lícula. Juga amb els clixés, perquè ho necessita, però ho fa de forma treballada i enginyosa; un enginy que ja comença amb els títols de crèdit inicials, clarament simbòlics i un bon presagi del que trobarem a continuació.

És cert que el nivell de salvatgisme de Relatos Salvajes hauria pogut ser més alt en alguna de les històries, i que es podria acusar Damián Szifron de trepitjar lleugerament el fre quan hauria pogut accelerar fins el final, però personalment crec que això hauria allunyat massa els personatges de la realitat. És evident que el film juga a hiperbolitzar cada situació, però manté un equilibri de forma precisa perquè en cap moment no deixem d’identificar-nos amb el que passa, per molt que no compartim la forma d’actuar dels seus protagonistes. En el fons, no serien unes històries que consideraríem rotundament falses si ens diguessin que han passat de veritat. Aquesta és segurament l’arma principal de la pel·lícula, i també la circumstància que provoca una ganyota nerviosa entre riallada i riallada mentre presenciem els fets. I és que només cal veure segons quines notícies de successos per comprovar que no som tan diferents dels animals salvatges.