M.A.Confidential

Elysium

Director: Neill Blomkamp

Intèrprets: Matt Damon, Jodie Foster, Sharlto Copley, Alice Braga, William Fichtner, Diego Luna, Wagner Moura.

Gènere: Ciència ficció, acció, thriller. USA, 2013. 105 min.

El gènere de ciència ficció està vivint un període especialment prolífic, i tot i que evidentment no totes les propostes se’n surten igual de bé, el cert és que no ens podem queixar del nivell global. No obstant, també és un fet que cada cop que apareix un nou títol que aixeca bastant de soroll, és difícil evitar encarar-lo amb certa prudència, ja que un dels errors més habituals d’aquest gènere és tirar per terra plantejaments molt atractius que haurien pogut donar molt més de si. Amb Elysium, potser seria un pèl massa contundent dir que ho tira per terra, però la sensació que la pel·lícula es queda curta és evident. El film ofereix un ritme trepidant i bones dosis d’acció, però s’aferra a una trama principal que no té força suficient per assumir aquest rol i s’acaba veient perjudicat per aquest fet, especialment en el seu desenllaç. És un bon entreteniment si ens deixem portar; ara bé, si escarbem una mica i ens posem una mica exigents, la seva solidesa queda en entredit.

Després de la celebrada District 9, que precisament ha estat un dels exponents més interessants i originals de la ciència ficció dels últims anys, el jove Neill Blomkamp torna amb un altre guió que parla de lluites socials, i en aquest cas les magnifica per dibuixar un futur totalment oposat al que ens proposen aquest tipus de pel·lícules, i basat clarament en el món que vivim ara. És a dir: sí, tecnologies, robots i avanços de tot tipus, però no per tothom, sinó només per aquells que s’ho poden permetre. Blomkamp exposa una societat en què la distància entre rics i pobres és tan gran, que ni tan sols viuen al mateix planeta, però sempre amb els primers mirant des de dalt i controlant (i reprimint) tota la resta. Una projecció de futur, doncs, fàcilment identificable amb la societat actual i amb un caire apocalíptic que no es fixa tant en la situació natural del planeta, que també, sinó en les injustícies socials. Rics més privilegiats que mai i pobres més precaris i necessitats que mai.

El punt de partida d’Elysium és així d’atractiu i prometedor, però aquests pilars es van desdibuixant en favor d’una història personal de caire amorós/nostàlgic que resulta poc potent i massa trillada. A més a més, els fets inductors que porten el protagonista a actuar resulten ser una sèrie de casualitats, cosa que destapa un guió massa precuinat i que resta força a la història. Blomkamp intenta així introduir un caire humanístic i afegint un component sentimental que al final no acaba quallant. Això provoca que tot l’apartat referent a les desigualtats socials, que per mi era clarament explotable, es va retirant progressivament cap un segon pla. El que ens queda, doncs, és una missió d’intrusisme i una incursió espectacular, però també de funcionament una mica embolicat, al concepte d’home-màquina. Aquests aspectes són el més positiu d’Elysium, gràcies sobretot al bon ritme, algunes escenes d’acció brillants i la gran espectacularitat i dinamisme a nivell visual.

En aquest conjunt, el paper dels actors potser no és el que més sobresurt, però cal apuntar la solvència d’un Matt Damon que sempre funciona en aquest tipus de gènere. En el que seria una espècie de Bourne futurista i megamusculat, Damon dóna una bona presencia al protagonista i contribueix l’entreteniment del film, però li torna a costar quan el tema es posa més dramàtic i transmet massa fredor sentimental. Pel que fa a Jodie Foster, l’efecte del botox (té les mateixes arrugues ara que fa 20 anys a El Silencio de los Corderos) no ajuda precisament a la seva expressivitat, però com a Secretària de Defensa ferma i inflexible no ho acaba de fer malament. No obstant, si parlem d’interpretacions, el premi se l’emporten els secundaris Wagner Moura i Sharlto Copley, que es podrien definir com el costat més sonat i pintoresc de tots els personatges, i aporten aquest toc excèntric que definia a Neill Blomkamp a District 9 (protagonitzada pel mateix Copley).

Un altre element que caracteritza la mà de Blomkamp (mai millor dit) a la direcció és aquesta càmera inquieta, pràcticament hiperactiva, que busca clarament augmentar el dinamisme de l’acció. I realment ho aconsegueix, però en ocasions de forma excessiva i acaba atabalant una mica l’espectador. A District 9, el cineasta jugava de forma més justificable amb el format realista de pseudodocumental amb càmera en mà, però a Elysium l’estratègia no és tan efectiva. Això sí, s’han de destacar algunes escenes d’acció molt trepidants i immersives, en què casi et sents part de l’acció. La conclusió de tot plegat és que, igual que la citada District 9, la pel·lícula tenia potencial per deixar empremta en el gènere de la ciència ficció contemporània, però deixa passar l’oportunitat i no resultarà tan memorable com voldríem. És un bon entreteniment i la seva factura tècnica fa que es gaudeixi al cinema, però el regust final és una mica agredolç.