M.A.Confidential

The Equalizer

Director: Antoine Fuqua

Intèrprets: Denzel Washington, Marton Csokas, Chloë Grace Moretz, Melissa Leo, Bill Pullman, Haley Bennett

Gènere: Acció, thriller, policíac. USA, 2014. 125 min.

Denzel Washington formaria part d’una eventual llista d’actors que, per si sols, t’empenyen a anar a veure una pel·lícula. L’últim exemple el vam tenir fa dos anys, quan el seu magnífic paper a El Vuelo li va valdre la última de les seves sis nominacions als Oscars. Precisament, la relació de Washington amb els premis de l’Acadèmia està del tot lligada al director Antoine Fuqua, ja que va ser sota les seves ordres a Training Day (2001) que va aconseguir seva segona estatueta com a millor actor protagonista. 13 anys després, els dos tornen a encreuar les seves trajectòries a The Equalizer, que adapta una popular sèrie nord-americana de televisió dels anys 80, però en aquest cas la fórmula de l’èxit no funciona amb la mateixa solvència. I no és que l’actor hagi perdut cap facultat, ja que torna a estar imponent, sinó que el film es veu molt penalitzat per un guió dèbil i una direcció que, de tant adornada, acaba resultant pretensiosa.

The Equalizer ofereix una proposta que s’acosta a una de les estructures més clàssiques del western: el justicier que reacciona davant un crim que a priori li és relativament aliè, però que es veu empès a solucionar per fer pagar els seus culpables i deixar fora de perill la víctima innocent. Robert McCall encarna una versió moderna d’aquest justicier que actua en solitari, sense res a perdre ni cap objectiu beneficiós per a ell; ni tan sols per a buscar glòria o reconeixements de cap tipus. I tota aquesta analogia està molt bé d’entrada, però perquè funcioni necessites un guió sòlid, sense necessitat que sigui molt complex, i uns personatges amb entitat suficient. A The Equalizer, l’evolució de la història desvela les seves mancances en aquests aspectes, i que els seus encerts puntuals no són suficients per salvar-se del convencionalisme que transpira el conjunt. A més a més, superar les dues hores de durada tampoc no li fa cap favor.

La pel·lícula posa de manifest que Antoine Fuqua es mor de ganes de fugir del clixé de direcció atropellada i impersonal que s’acostuma a associar amb el gènere d’acció, però en la seva reivindicació estilística s’oblida que tot necessita un sentit i una coherència. Per aquesta raó, molts plans per a realçar les textures, càmeres lentes o desenfocaments provoquen un efecte d’adorn capritxós més que cap altra cosa. Sigui el que sigui que pretenia, no ho aconsegueix; no era el lloc on li pertocava, o no era la forma correcta de dur-ho a la pràctica. The Equalizer funciona quan es vesteix tal com li escau, amb el dinamisme i fredor visual -ràfegues i efectes digitals inclosos- que tant va popularitzar el malaurat Tony Scott, però quan Fuqua se’ns posa poètic, es carrega la dinàmica. S’agraeix la seva vocació elegant i el seu bon control narratiu quan l’acció encara és pausada durant el primer tram del film; ara bé, quan l’elegància fa olor a impostada, es gira totalment en contra.

Queda un pèl dur exposar-ho d’aquesta manera, però és probable que l’aprovat raspat que li dono a The Equalizer no es repetís si al capdavant de la pel·lícula no hi hagués Denzel Washington. Com he dit anteriorment, la seva presència és en realitat el gran reclam del film, i al cap i a la fi acaba sent també el seu element més valuós. A l’actor novaiorquès li va com anell al dit la personalitat solitària, turmentada i impassible de Robert McCall, i és capaç de transmetre la seva manca d’emocions en el seu comportament, però a la vegada conservar tot el seu carisma. La mirada fosca i la contundència de l’actuació de Washington salven la pel·lícula d’un fracàs que hauria pogut ser força més estrepitós, les coses com són. Tampoc la resta de repartiment ajuda gaire, excepte la curiosa -i estranya- aparició puntual d’uns veterans Melissa Leo i Bill Pullman. Pel que fa a Chloë Grace Moretz, el que sorprèn més aviat és el seu no protagonisme, quan apuntava a secundària principal.

I no és l’únic aspecte que sorprèn a The Equalizer, ja que Fuqua recorre a un ús de la violència bastant excessiu, fins i tot desmesurat en els seus minuts finals. Encara que no sempre sigui explícit, no evita un cop més la sensació que no era una característica que corresponia a una pel·lícula com aquesta. Finalment, tampoc puc deixar passar el tractament profundament estereotipat que fa dels adversaris -havien de ser russos?-, amb una presentació que vol imposar, però que acaba sent totalment fallida per l’estupidesa que el guió els atorga. Un parany més que se suma a les raons per posar en dubte la necessitat de fer una pel·lícula com The Equalizer; no és un complet desastre, ja que proporciona bons moments d’acció i un entreteniment global que se situa dins d’uns mínims, però el personatge i els recursos tenien un potencial molt major del que es materialitza. Una mica més de treball del fons, i menys en la forma, potser hauria anat bé.