The Tree of Life

Director: Terrence Malick

Intèrprets: Brad Pitt, Jessica Chastain, Sean Penn, Hunter McCracken, Tye Sheridan, Laramie Eppler.

Gènere: Drama. USA, 2011. 140 min.

La indicació de “apta per a tots els públics” sota el cartell de la pel·lícula va cridar-me particularment l’atenció, suposo que de forma premonitòria, poc abans d’entrar a la sala. I en efecte, dues hores i mitja més tard, sortia amb una de les poques certeses que es poden tenir en aquell moment: El Árbol de la Vida no és apta per a tothom. Òbviament, no parlem d’una qüestió d’edat (que també), sinó més aviat de capacitat perceptiva, d’obertura de mires i, per què no dir-ho, de resistència. Mai és una prova fàcil per a l’espectador enfrontar-se al prisma cinematogràfic de Terrence Malick, però aquí el bon home s’ha superat a l’hora de traslladar a la pantalla la seva vessant més poètica, abstracta i transcendental. Enaltida com a obra mestra per bona part de la crítica, repudiada per la majoria d’espectadors, crec que El Árbol de la Vida no mereix ni una cosa ni l’altra, però en tot cas, no hi ha dubte que Malick ens ho ha posat molt difícil aquest cop.

De què tracta la pel·lícula? Bona pregunta. Si bé podem captar l’assaig que Malick vol fer sobre l’existència humana, la difícil comprensió del món on vivim, la influència de la família sobre la nostra personalitat, els dubtes que poden generar les nostres creences, la dicotomia entre ciència i religió, i altres aspectes d’aquesta índole, el film apel·la de forma massa exigent a la nostra capacitat interpretativa per captar el que el director vol expressar en cada moment. Deixant de banda la part central, la més terrenal per dir-ho d’alguna forma, Malick ens omple d’imatges carregades de poetisme que, a banda de provocar cert estupor, trenquen tota connexió que puguis tenir amb la pel·lícula. Desconec si l’objectiu era posar a prova l’espectador de forma un tant pretensiosa per part del director o és que simplement Malick no tenia altra forma de plasmar el que tenia en ment, però en tot cas acaba caient en un excés que perjudica clarament el conjunt.

Si ens centrem en la part més ortodoxa de l’argument, la que està centrada en l’evolució de la família protagonista, és aquí on Malick demostra de forma més accessible la seva immensa qualitat com a director i com a narrador. Amb els seus habituals moviments de càmera, el seu exclusiu ús de la llum natural i l’inigualable talent a l’hora d’enquadrar els seus plans, sovint de forma arcaica, no necessita de gaires diàlegs per explicar-nos amb una increïble veracitat i sensibilitat etapes com el naixement d’un nadó, els seus primers passos, el progressiu descobriment del seu entorn o com va forjant poc a poc la seva personalitat. D’altra banda, el film es remet repetidament a aquesta dicotomia entre naturalesa i creença que planteja al principi, però el seu posicionament acaba sent una mica confús, o millor dit, inexistent, cosa que tampoc ajuda a detectar les veritables intencions de Malick a El Árbol de la Vida.

Pel que fa al treball dels actors, jo destacaria per sobre de tot el mèrit del protagonista més jove, Hunter McCracken, capaç de mostrar una expressivitat brillant tan sols amb la seva mirada i de construir un personatge realment complex i profund. Quant a Brad Pitt (quanta gent haurà anat a veure el film només per ell), el seu paper és correcte, però topa amb algunes contradiccions del seu personatge i acaba per no ser tan temible com crec que ens ho volen pintar. Al seu costat, Jessica Chastain interpreta el pols oposat, la imatge de la bondat personificada, amb aquest punt ingenu que tan bé lliga amb l’aparença de l’actriu, un gran encert de càsting. Finalment, de Sean Penn poca cosa es pot dir, ja que es queda en un pla pràcticament testimonial i no canvia la cara d’atontat en cap de les seves aparicions, pràcticament la que ens queda a nosaltres després dels desconcertants minuts finals.

D’altra banda, parlar dels aspectes tècnics amb Malick és quasi reiteratiu en cada pel·lícula que fa, ja que a la seva deliciosa direcció sempre hi suma un treball de fotografia exquisit i una bellesa visual difícil d’igualar, tot i que, com en aquest cas, pugui arribar a ser aclaparadora en el mal sentit de la paraula. Pel que fa a la banda sonora, també trobem pols oposats, des de precioses melodies que acompanyen perfectament certes escenes fins a grandiloqüents cors musicals que contribueixen als excessos lírics del film. Un exemple més que és realment complicat adquirir una opinió concreta de El Árbol de la Vida com a conjunt i que estem davant d’una pel·lícula que requereix una llarga digestió. Així com trobo una pedanteria parlar d’ella com a obra mestra, també trobo un error girar-li l’esquena des d’un bon principi, però això ja depèn de la voluntat de cada espectador. No m’atreveixo a recomanar-la de forma generalitzada, però com a experiència cinematogràfica diferent, val la pena.