M.A.Confidential

True Detective

Creador: Nic Pizzolatto / Director: Cary Fukunaga

Gènere: Policíac, drama. USA, 2013. 8 capítols de 55-60 min.

Intèrprets: Matthew McConaughey, Woody Harrelson, Michelle Monaghan, Michael Potts, Tory Kittles,  Kevin Dunn, Alexandra Daddario, Shea Whigham

La vocació transgressora i la recerca de l’excel·lència han caracteritzat els productes televisius de la cadena HBO al llarg de tota la seva història. Personatges complexes, escenaris cuidats, textos amb una accentuada càrrega literària i una posada en escena amb personalitat marcada conformen un enfoc global que transcendeix els objectius primaris de qualsevol sèrie de televisió estàndard. Enganxar l’audiència no és l’epicentre del projecte, sinó una conseqüència d’aquesta condició distintiva. Considerant tot això, fan falta pocs minuts del seu capítol pilot per constatar que True Detective és una sèrie pura sang dins de la raça HBO: diferent de qualsevol altra i de gran qualitat. Llàstima que l’anàlisi global d’aquesta primera temporada, que arriba al seu moment àlgid en els seus capítols centrals, però no aconsegueix prolongar-lo en el seu tram conclusiu, l’acabi deixant a les portes de l’elit televisiva.

L’arrancada de la sèrie és molt prometedora gràcies sobretot al retrat inicial dels seus protagonistes. D’una banda, subratllant els forts contrastos de personalitat i estil de vida que presenten a nivell individual, i de l’altra, explotant les particularitats que aquestes diferències provoquen en la relació entre els dos. Aquest xoc entre dues formes d’encarar la vida tan distants, com son l’espiritual i la terrenal, de seguida converteix Rust Cohle i Martin Hart en una parella de potencial enorme i que, en realitat, personifiquen tot el joc de dualitats sobre el qual gira la sèrie. En diferent mesura, però es podria dir que tots tenim una mica de Rust i una mica de Marty dins nostre, i tirem d’un o altre segons la situació. Així doncs, i com era d’esperar, True Detective és un gènere policíac on la trama pròpiament detectivesca queda en un relatiu segon pla per cedir el protagonisme a la vessant més introspectiva dels personatges.

I si comptes amb dos actors de la talla de Matthew McConaughey i Woody Harrelson, confiar el pes de la sèrie a la seva capacitat de desenvolupar dels respectius personatges és una aposta segura. Com dos pols oposats que tendeixen a atraure’s, la química entre els dos de seguida aflora en forma de diàlegs brillants, una complicitat molt especial i, òbviament, de conflictes continus. McConaughey no fa més que apuntalar la seva ratxa triomfal amb un nou recital interpretatiu; la seva inquietant impassibilitat i tots els adorns que posa a cada paraula li donen un caràcter quasi irritant, però carregat de misteri, però que desemboca en un gran carisma quan mostra la seva contundència i falta d’escrúpols. Woody Harrelson, per la seva banda, tampoc es queda enrere amb una actuació molt més visceral i física, amb molts més alts i baixos dramàtics, i mostra una gran solidesa de principi a fi.

Aquest decantament cap als personatges regala moments memorables, però també és el que deixa al descobert les mancances de True Detective. I ho fa quan és precisament la vessant policíaca la que ha de prendre la iniciativa i dur-nos al clímax dramàtic final, ja que la sèrie ho resol de forma entre atropellada i desganada. Com si no hagués sabut ben bé què fer en els dos últims capítols. El punt d’inflexió és en el que la sèrie abandona un dels seus atractius fins el moment: la dualitat temporal de la seva estructura narrativa, que crea un efecte d’expectació molt interessant i a la vegada fa avançar la trama de forma enginyosa i intel·ligent. La simplificació de la narració coincideix amb recursos menys efectius de l’argument, i el conjunt perd força. Sabia que el final de temporada no seria apoteòsic -no hauria tingut cap mena de lògica-, però no esperava la relativa fredor que m’ha acabat generant.

No puc evitar pensar que True Detective ha estat víctima d’un punt d’autocomplaença que l’ha fet arribar massa confiada en el tram final. Feia falta rematar la feina, i no ho fa. Posseeix una qualitat enorme a nivell tècnic, amb una direcció exquisida -inclòs el famós i exageradament lloat pla seqüència-, una fotografia de luxe i una banda sonora impecable, però se sent guanyadora quan encara no ha creuat la meta. Em quedo amb uns actors de traca, algunes imatges memorables i un enriquidor simbolisme del contrast entre el bé i el mal, entre la llum i l’obscuritat, entre allò palpable i allò transcendental; fins i tot podem haver assistit al naixement d’una nova icona televisiva de curt recorregut anomenada Rust Cohle. No obstant, em falta aquesta regularitat per a considerar-la una temporada del tot rodona. True Detective serà sens dubte una de les grans estrenes de l’any, però encara té marge de millora per mirar de colar-se entre les grans de l’HBO.