Solo: A Star Wars Story
Director: Ron Howard
Intèrprets: Alden Ehrenreich, Emilia Clarke, Woody Harrelson, Donald Glover, Thandie Newton, Paul Bettany, Phoebe Waller-Bridge.
Gènere: Fantàstic, aventures, acció. USA, 2018. 135 min.
Al planeta Corellia, el jove Han subsisteix fent de contrabandista i mirant d’enganyar d’una o altra forma els seus contractants. Un dia, una de les seves jugades falla i es veu obligat a fugir amb la seva nòvia Q’ira. La seva única opció és abandonar el planeta, però quan aconsegueix passar la duana, Q’ira es queda atrapada a Corellia.
L’expansió de l’univers Star Wars i la conseqüent programació d’una o dues estrenes cada any ens obligarà a flexibilitzar una mica les expectatives davant una marca que, fins ara, equivalia sempre a esdeveniment cinematogràfic cabdal. Si més no, sembla clar que els títols paral·lels als episodis principals s’hauran de mirar amb uns altres ulls. Rogue One ens ho va començar a evidenciar fa dos anys amb una aventura efectiva però en general poc memorable. Ara, és Han Solo: Una Historia de Star Wars la que, situant-se alguns esglaons per sobre, busca clarament un component molt més aventurer i desenfadat. En aquest cas, no podia ser d’altra manera considerant la personalitat de Han Solo. Tot i els problemes de producció, que semblen manifestar-se en alguna ocasió, Ron Howard tira endavant la pel·lícula amb ofici i fa de Han Solo: Una Historia de Star Wars un entreteniment que funciona bastant bé a nivell global.
La pel·lícula busca reflectir en certa manera la personalitat de Han Solo, per això aquesta relativa superficialitat li escau molt més que no a les entregues “grans” d’aquesta nova era de la saga. Té sentit, doncs, que a Han Solo: Una Historia de Star Wars hi hagi més acció que reflexió, més pragmatisme que idealisme i més vocació de crear efectes immediats que no d’aconseguir una gran rellevància. La part més positiva de tot això és que el film ho aposta tot a l’aventura espacial, cosa que, unida a la varietat d’escenaris i personatges de l’univers Star Wars, crea un potencial d’entreteniment enorme. En aquest sentit, Han Solo: Una Historia de Star Wars recorda a la mentalitat de productes com la sèrie Firefly o els mateixos Guardianes de la Galaxia, amb els quals té més d’un element en comú. De fet, aquest últim era el gran referent dels directors originals del film, Phil Lord i Chris Miller (La Lego Película), que van ser apartats del projecte a mig rodatge.
Aquest contratemps sembla manifestar-se en algunes ocasions, i sobretot deriva en un to que no acaba d’abraçar l’humor amb prou decisió; probablement, perquè Ron Howard no s’hi trobava tan còmode. A nivell més tècnic, Han Solo: Una Historia de Star Wars fa una estranya evolució de menys a més que és complicat passar per alt. Els primers minuts són una mica caòtics i fan la impressió d’haver estat resolts amb presses, a banda de ser molt poc agraïts en l’apartat visual. Els plans foscos, rodats a contrallum o amb colors difusos no permeten gaudir del tot de moments tan rellevants com, per exemple, la primera trobada entre Han i Chewbacca. És un aspecte que no ajuda a ficar-se a la pel·lícula, i que no encaixa massa amb el conjunt, ja que després Han Solo: Una Historia de Star Wars ja adopta una estètica que afavoreix molt més l’espectacle i el dinamisme que persegueix.
L’altre apartat que es veu condicionat pels objectius de Han Solo: Una Historia de Star Wars és el treball dels personatges. No arriba al punt dels de Rogue One (dos anys després, algú recorda gran cosa d’ells?), però es nota que estan concebuts més per una funció concreta que no pas per a contribuir amb una evolució personal. De fet, si ens ho parem a pensar, tampoc és que el propi Han evolucioni de forma significativa durant el film. Des de l’inici ja és tal com el coneixíem, i el que veiem a Han Solo: Una Historia de Star Wars es podria definir com un procés d’adquisició de maduresa i experiència. En el cas dels secundaris, encara és més evident: compleixen el seu paper, i ho fan de forma efectiva, però no van gaire més enllà. Només cal veure el rol del jove Lando Calrissian (gran Donald Glover), que apareix i desapareix sense donar gaires explicacions.
Així doncs, Han Solo: Una Historia de Star Wars no pretén explicar-nos els orígens de Han Solo o els motius que el van dur a ser qui és, sinó que resulta ser un reflex molt més literal del seu títol: una història protagonitzada per Han Solo. Sense més. El temps dirà, però la incidència que té dins de l’univers Star Wars és força limitada, a pesar de pinzellades finals que insinuen alguna connexió. El que sí que aconsegueix Han Solo: Una Historia de Star Wars, que no és poca cosa, és recuperar l’esperit més directament aventurer i lúdic que conté la saga espacial, i fins i tot jugar una mica amb el gènere western durant el seu tram final. I al capdavall l’elecció d’Alden Ehrenreich ha resultat ser prou encertada, tot i que se li detectin els intents d’imitar la parla de Harrison Ford. Venint de la revolucionària Los Últimos Jedi, potser costa tornar a parlar de referències a la saga original, però en aquest cas és el que tocava. Caldrà anar-s’hi acostumant.
Martí
M.A.Confidential 