M.A.Confidential

Rogue One: A Star Wars Story

Director: Gareth Edwards

Intèrprets: Felicity Jones, Diego Luna, Ben Mendelsohn, Donnie Yen, Jiang Wen, Mads Mikkelsen, Forest Whitaker, Alan Tudyk, Riz Ahmed, Jonathan Aris, Jimmy Smits

Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2016. 130 min.

Fa un any, tancava la meva crítica a El Despertar de la Fuerza amb l’intent de resumir d’alguna manera el cúmul de sensacions que ens havia provocat: “era la pel·lícula que volíem veure”. Un any després, malauradament no puc dir el mateix. És obvi que Rogue One: Una Historia de Star Wars arribava en unes condicions força diferents, i m’atreveixo a dir que la primera d’elles era, precisament, que en aquesta ocasió no sabíem ben bé quina era la pel·lícula que volíem veure. També és cert que la funció del film era molt més acotada, ja que es tractava d’una mena d’extensió narrativa en forma de preqüela de la qual ja en coneixíem el desenllaç. Així doncs, quedava la curiositat de descobrir els nous personatges creats per a l’ocasió i també l’aventura que havien de viure fins aquest anunciat final. No hi ha dubte que l’aventura hi és, i que com a tal es gaudeix, però Rogue One presenta unes mancances palpables que no poden ser alleujades del tot per les intenses injeccions de nostàlgia dirigides als fans de la saga.

És evident que la posició del fan com a epicentre ha jugat i jugarà un paper clau en la nova posada en marxa de la saga Star Wars iniciada l’any passat, ja que de la seva opinió en depèn, en gran mesura, la bona reputació dels productes. No obstant, seria un error conformar-nos amb aquesta satisfacció d’arrel nostàlgica, de mode que també cal veure Rogue One des de la seva identitat i funció com a títol dins de la saga. I és aquí on el film presenta la seva gran distinció, ja que està concebut com una unitat argumental finita; una diversió puntual que Disney i Lucasarts han dissenyat per a fer menys pesada l’espera fins l’episodi VIII. Com a tal, Rogue One passa el tall, ja que a la pel·lícula no se li pot negar la capacitat aventurera amb identitat galàctica, així com la introducció precisa dels elements que saben que posen els ulls dels fans com dues taronges (menció apart per als cinc minuts finals). Ara bé, rascant la superfície ens trobem amb diverses proves que denoten certa falta de cura narrativa.

Reprenent la referència a l’episodi VII -tot i que no és just estancar-se en aquesta comparació-, és evident que a Rogue One no assistim a la presentació en societat d’uns nous personatges i històries de llarg recorregut, per tant la seva estructura narrativa ha de ser diferent. No valia la pena esperar una Rey o un Finn, ja que la història necessitava personatges més directes, capaços d’envalentir-nos durant dues hores llargues i tancar el seu arc d’una forma més breu i independent respecte l’evolució de la saga. I el problema és que cap dels protagonistes del film presenta aquest perfil. Són accessibles, complementaris i reconeixibles dins l’univers Star Wars, però és evident que a Rogue One estan al servei de l’aventura, sense que importi massa la relació que puguin tenir entre ells. No es percep una gran complicitat, camaraderia o lleialtat, i ni tan sols es genera la confiança suficient per a introduir l’ús de l’humor o de diàlegs realment propers. Són un grup de persones que està junt perquè la història ho dicta, no perquè es vegi un veritable motiu darrere. Aquest fet dificulta el vincle emocional amb la pel·lícula. I tenint en compte que és una pel·lícula de Star Wars, això es nota.

L’altra gran pota que coixeja a Rogue One és la consistència de la història. I aquí el motiu torna a ser el mateix: preval el seu servei a l’aventura abans que a unes raons narratives concretes que realment siguin enriquidores per al conjunt. Tot i que el seu dinamisme aconsegueix no impacientar-nos, queda la sensació que el film dóna més voltes de les que calia durant els seus dos primers actes. En el seu transcurs, els viatges, diàlegs i situacions s’entomen amb facilitat, ja que Gareth Edwards i companyia procuren oferir gran varietat d’escenaris i entorns. Ara bé, quan ho mirem amb la perspectiva sencera, un cop vista la pel·lícula, la seva rellevància per a l’evolució del conjunt queda força qüestionada. Vaja, que potser no feia falta haver-hi dedicat tot aquest temps. Això no treu que es puguin extreure algunes bones escenes en què Edwards té l’oportunitat de lluïr-se, però el que queda clar és que Rogue One es guarda les seves millors armes durant el terç final, aprofitant a la vegada un entorn quasi “caribeny” força insòlit dins la saga.

El temps posarà la pel·lícula on li pertoca, però no hi ha dubte que les seves credencials no són tan consistents com hauria estat preferible. Potser aquest petit plus de llibertat narrativa que oferia la seva naturalesa de spin-off hauria estat una bona excusa per a intentar trobar un concepte de pel·lícula una mica diferent. La justa mesura dels riscos adoptats que en el cas El Despertar de la Fuerza resultava del tot comprensible, a Rogue One fa que el conjunt es quedi una mica curt. El moderat impacte emocional que deixa n’és un símptoma inequívoc. A partir d’aquí, cadascú tractarà Rogue One com li sembli convenient, però del que no hi ha dubte és que no ens podem deixar portar només per l’efecte d’aquestes injeccions per a fans que la pel·lícula ens va administrant. A molts ens agradaria que ens hagués agradat més, però en aquest cas el film no ens ho ha posat tan fàcil com ara fa un any.