Com cada any, la ressaca del Festival de Sitges es passa rememorant les pel·lícules vistes, tot i que algunes sembla que faci mesos que les vaig veure. En aquest primer repàs, em centro en algunes de les que van protagonitzar els primers dies del festival. El resultat potser és una mica més irregular que anys anteriors, però ja s’hi poden trobar alguns dels títols potents d’aquesta 51a edició.
El Apóstol (Gareth Evans, 2018)
Tot l’imaginari religiós, i en particular l’extremisme de les sectes, sempre ha estat una font prolífica per al cinema de terror. El director Gareth Evans, responsable de la saga The Raid, s’hi submergeix de ple a El Apóstol, on ens fa viure una espècie de malson malaltís que no para de créixer a nivell d’intensitat i brutalitat visual. La història es centra en un home que busca rescatar la seva germana d’una comunitat que viu confinada en una illa i que ret culte a una misteriosa deessa, i ens va revelant progressivament tot el que amaga aquell indret. Aquest procés de descobriment que ocupa la primera meitat de pel·lícula és el que millor funciona a El Apóstol, ja que la pel·lícula perd una mica el control a mida que s’acosta a la seva resolució. No obstant, i després d’una necessària digestió, l’experiència acaba sent prou notable.
L’atmosfera que Gareth Evans aporta a la pel·lícula atrapa des que el protagonista posa el primer peu a l’illa. El punt sobrenatural de la història també hi afegeix interès, sobretot quan es mostra de forma fugaç o subtil. El Apóstol no només busca una clara metàfora del fonamentalisme religiós com a eina per a manipular aquelles persones a qui no els queda res més, sinó que també transmet una espècie de missatge ecologista capgirat de forma terrorífica. Quan tot es desferma, la pel·lícula no resol amb la mateixa efectivitat tots els seus fronts, potser perquè precisament en vol incloure masses, però la decisió amb què Evans culmina el seu malson s’encomana i deixa un bon sabor de boca.
Martí
