M.A.Confidential

Black Mass

Director: Scott Cooper

Intèrprets: Johnny Depp, Joel Edgerton, Benedict Cumberbatch, Kevin Bacon, Dakota Johnson, Peter Sarsgaard, Jesse Plemons, Sienna Miller, Rory Cochrane, Juno Temple

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2015. 120 min.

Black Mass és una d’aquelles pel·lícules a les quals donaries una segona oportunitat perquè, basant-se en el mateix contingut, pogués ser redefinida i després presentada de nou. La seva història basada en fets reals amaga un gran potencial, no només per l’atractiu propi que pot assolir un bon film de gàngsters, sinó per erigir-se com a testimoni de la complexa i controvertida gestió del crim que va tenir lloc a Boston durant els anys 70 i 80. D’altra banda, compta amb una figura central, la de Whitey Bulger, que concentra un enorme interès com a personatge i com a mode de conducta a estudiar. Finalment, deixa al descobert un paper més que qüestionable de l’FBI, en què els interessos personals, per sobre dels professionals, adquireixen un enorme pes. Tot plegat, amb un repartiment del més alt nivell. Alguna cosa passa, doncs, perquè a pesar de tot això, Black Mass deixi unes inesperades ganes de més.

El diagnòstic d’aquest relatiu desengany apunta a dues direccions: l’estructura narrativa escollida per a desenvolupar la trama i la falta d’un veritable apropament al seu protagonista. Black Mass és una pel·lícula d’escenes; la majoria d’elles ben pensades i construïdes, i algunes fins i tot amb diàlegs o situacions de gran potència, però que pertanyen a un tot que acusa una excessiva fragmentació. El director Scott Cooper mira d’omplir les transicions i els salts temporals mitjançant les confessions posteriors d’alguns dels personatges implicats, que exerceixen de narradors de l’acció, però li costa molt dibuixar una evolució clara i cohesionada. Això, de retruc, afecta al retrat de Whitey Bulger, que també està molt més definit per escenes i accions concretes, que no pas per una trajectòria que ens expliqui millor les seves raons o que indagui amb més incidència en la seva personalitat.

La sensació de desaprofitament augmenta veient que darrere de Bulger hi ha un dels millors Johnny Depp dels últims anys, i no precisament per la seva habitual excentricitat, sinó per la contenció i la potència amb què executa la mirada freda i despietada del gàngster de Boston. Depp ja ens té acostumats a grans transformacions físiques, però la de Black Mass resulta especialment impactant, precisament per aquesta manca total de caricaturització, a la qual hi afegeix, a més a més, una parla igual d’assossegada i inquietant. Pel que fa a la resta del repartiment, hi sobresurt un convincent Joel Edgerton que segueix pujant esglaons i que sap mantenir el llistó de Johnny Depp, però a la vegada sorprèn una massiva presència de noms cabdals que després demostra ser innecessària; no feien falta Benedict Cumberbatch, Kevin Bacon, Dakota Johnson o Juno Temple per a papers amb escassos minuts en pantalla.

Cal lamentar tots aquests entrebancs que es van succeint en el transcurs de Black Mass, ja que, com he dit al principi, el focus de la seva història té de per sí un enorme potencial; d’aquell que arriba a caure a les mans d’un Martin Scorsese i de ben segur que n’hauria sorgit una obra molt més notable. En realitat, el film quasi deixa pitjor parat l’FBI que no pas les organitzacions mafioses, bàsicament perquè aquestes últimes operen segons la seva funció natural -per dir-ho d’alguna manera-, i en canvi la primera no es comporta segons les responsabilitats que se n’esperen. La complicitat, més que no pas enfrontament, que hi ha entre les dues parts és l’element més rellevant per a entendre el complex joc que es va crear entre uns i altres durant aquella època. I el que sí que se li pot atribuir al director Scott Cooper és el realisme i la sobrietat amb què mostra aquest fet a Black Mass.

Globalment, la percepció és que Cooper aborda la figura de Whitey Bulger des d’un gran respecte i rigorositat, però a la vegada sense aquell punt de passió necessària per a condimentar la història. Per a aquells espectadors que no havia sentit parlar mai del gàngster (m’hi incloc), Black Mass els suposarà una bona primera presa de contacte i els despertarà un gran interès, però en cap cas acabaran la pel·lícula amb la sensació d’haver-s’hi acostat de veritat. El personatge impacta i atrau, però no acaba de calar, de la mateixa forma que el film no sembla destinat a ser recordat d’una forma especial dins el seu gènere. Tot i entrar clarament dins d’un nivell de qualitat mitja indiscutible, estic segur que Whitey Bulger -ara que el coneixem- es mereix un testimoni cinematogràfic una mica millor que aquest.