M.A.Confidential

Tusk

Director: Kevin Smith

Intèrprets: Justin Long, Michael Parks, Haley Joel Osment, Genesis Rodriguez, Ralph Garman, Johnny Depp

Gènere: Terror, comèdia. USA, 2014. 100 min.

Després de convertir-se en tot un referent de la comèdia adolescent durant els anys 90 gràcies al triplet Clerks (1994), Mallrats (1995) i Dogma (1999), sumat a una pel·lícula tan madura com Persiguiendo a Amy (1997), la filmografia de Kevin Smith no havia resultat especialment afortunada. La sensació que la falta de llibertat només li permetia mostra una versió succedània d’ell mateix era constant. No obstant, l’entrada a la nova dècada sembla haver guiat Kevin Smith cap a una nova essència, molt més extrema i passada de voltes; ho va fer primer amb Red State, un relat sanguinari contra el fonamentalisme religiós, i ara encara hi fa una passada de rosca més amb Tusk, on mescla terror i un humor profundament macabra. Títols molt més destinats a oposar les reaccions de l’espectador, però on queda clara la total absència de lligams per part de Smith, que fa i desfà com li dóna la gana. I és aquesta última on hi trobem el màxim exponent.

Tusk presenta un primer tram relativament calmat i marcat per l’expectació, però el que ens espera durant el segon trenca els esquemes a qualsevol. Mans al cap, riure escandalitzat (sí, d’aquell que es fa amb la “o”) i mirades constants a la persona del costat per a constatar que els dos esteu pensant el mateix: no em puc creure el que estic veient. Són els efectes de la macabra barreja d’un Kevin Smith que, sens dubte, s’ho deuria passar com una criatura escrivint aquest guió i després portant-lo a la pràctica sense cap mena de mirament o sentit del ridícul. I quan el director es pren d’aquesta manera la seva pel·lícula, només existeixen dues reaccions: acceptar el joc i afrontar-ho amb la mateixa mentalitat, o rebutjar per complet un capritx absurd que no té solta ni volta. La meva recomanació és sens dubte escollir el primer camí, molt més satisfactori i també apropiat per a entendre el que Smith volia fer realment.

I aquest objectiu no és altre que plantejar un esquema clàssic del gènere de terror (visitant jove i ingenu que arriba a una misteriosa casa aïllada i es troba amb un amfitrió suposadament amable, però que amaga un costat obscur) amb certs aromes de Frankenstein, i pervertir-lo fins a convertir-lo pràcticament en un gag. Terrorífic, sí, però absolutament delirant. Smith s’aferra a la dualitat d’aquesta proposta, però enlloc de donar-li un segon enfoc possible amb més profunditat, no fa més que enroscar i enroscar la situació fins a perpetrar del tot la seva broma macabra i desaforada. Per a fer-ho, compta amb la complicitat d’un Michael Parks que entén a la perfecció on s’ha ficat i quin efecte ha de provocar. El veterà actor, que ja es mostrava brillant a Red State, encara una espècie de “científic boig” impassible i esgarrifós, però, tal com fa la pel·lícula, es va exagerant i caricaturitzant a mida que la història avança.

La poca seriositat de Tusk s’evidencia també per el revestiment forçat d’una trama que de per sí no ocupa, ni molt menys, els 100 minuts de durada del film. Aquí, Kevin Smith aprofita per a afegir-hi capritxos de la seva collita, diàlegs irrellevants i la introducció arbitrària d’un personatge secondari que en realitat només serveix perquè un Johnny Depp horriblement caracteritzat se sumi a la festa. A sobre, la seva sospitosa semblança de dicció i moviments amb el personatge de Rust Cohle a True Detective fa pensar en una clara intenció de paròdia per part de Kevin Smith. En realitat, tota l’estètica global de la pel·lícula (decorats, maquillatge, atrezzo) s’acosta descaradament a la sèrie B, especialment durant la segona meitat. Així doncs, són masses els indicadors que ens porten a percebre Tusk com un producte del tot superficial i sense cap mena de vocació de transmetre quelcom més que el que ensenya.

Així doncs, la pel·lícula podria ser una font inacabable de crítiques i retrets per a tot aquell que vulgui agafar la llibreta i començar a demanar comptes a Kevin Smith per això o allò altre. No obstant, no crec que Tusk mereixi ni necessiti anàlisis quadriculats. Si més no, estic segur que ni al propi director l’interessarien. Ho ha fet així perquè li ha sortit dels nassos (per no dir una altra cosa) i ben poc l’importa el que pugui pensar la resta. I el que aconsegueix, més enllà de la qualitat o no com a pel·lícula, és que un bon grapat d’imatges se’t quedin inevitablement gravades a la memòria, i que el nom de Tusk aparegui en més d’una ocasió al teu record; amb la corresponent rialla posterior. I és que, després d’aquesta experiència, mai més tornarem a veure les morses com les vèiem fins ara.