M.A.Confidential

Dark Shadows

Director: Tim Burton

Intèrprets: Johnny Depp, Eva Green, Michelle Pfeiffer, Helena Bonham-Carter, Jackie Earle Haley, Bella Heathcote, Chloe Grace Moretz, Alice Cooper.

Gènere: Fantàstic, comèdia. USA, 2012. 115 min.

Tim Burton sembla haver entrat en aquella etapa previsible de la seva carrera en què, a causa de les experiències passades -especialment les negatives com Alicia en el País de las Maravillas-, cau en una actitud de voler aprendre dels errors i al mateix temps evitar córrer excessius riscos. Un fet que molts espectadors aprovaran, però que molts d’altres consideraran insuficient en un director d’aquesta talla. Sigui com sigui, el que és clar és que Sombras Tenebrosas no passarà a la història de la filmografia del director, entenent el significat més neutre que pugui tenir aquesta frase. Burton presenta una comèdia vampiresca entretinguda i a estones enginyosa, però també irregular i poc treballada en més d’un aspecte. Coneixent la seva capacitat imaginativa, podem esperar molt més d’ell, d’això no hi ha cap dubte.

La història comença amb un pròleg que en pocs minuts contextualitza l’acció principal i manté una bona cadència narrativa durant la primera mitja hora, però el ritme s’estanca una mica en la part central de la pel·lícula. En realitat, és en aquesta part central quan Sombras Tenebrosas evidencia les seves mancances, especialment a nivell argumental i de personatges. La salven escenes i gags concrets, però la història sembla deambular una mica. En el tram final, la pel·lícula es destapa sobtadament i fins i tot cau en uns excessos que no lliguen gaire amb el que havia estat fins el moment, però també és on Tim Burton per fi deixa anar unes dosis de bogeria que es trobaven a faltar. Globalment, l’argument no destaca per la seva originalitat, però resulta entretingut, en canvi és en el tractament dels personatges on el film falla més, ja que els secundaris acaben desdibuixats i sense aportar una funció gaire clara.

Tot i que el cinema de Tim Burton sempre ha tingut un clar component de comèdia, Sombras Tenebrosas és d’aquelles pel·lícules en què el director pren l’humor com a arma principal. Els contrastos entre un protagonista i un context temporal al qual no pertany i que desconeix per complet és un recurs que ja hem vist un munt de cops, però el cert és que aquí dóna peu a situacions realment gracioses. La sempre entranyable estètica dels anys 70, una banda sonora amb els grans clàssics del moment (amb especial protagonisme d’Alice Cooper) i la presència de moviments socials de l’època com el hippie donen un cert encant a la pel·lícula, sobretot quan hi afegim la mirada desconcertada i ingènua del protagonista. Hi ha gags que funcionen, altres que no tant, però el nivell d’humor es manté força constant, i al final és aquest aspecte el que manté l’entreteniment del film, camuflant un argument força millorable.

La ja inherent presència de Johnny Depp en tota pel·lícula de Tim Burton ens deixa aquest cop un protagonista amb certa sensació de “dejá vu” (aquesta cara emblanquinada i aquesta ombra d’ulls l’hem vist un munt de cops), però que no deixa de tenir l’empatia especial que Depp sap donar als personatges que interpreta. No passarà a la història per aquest en concret, però la seva expressivitat segueix sent idònia per aquest tipus de papers. La seva contrincant és una sensual Eva Green que compleix força bé amb el que el seu personatge li demana, però que sembla un pèl sobreactuada en alguna ocasió. La resta de secundaris es veuen limitats per la poca consistència dels seus personatges, especialment una Michelle Pfeiffer que acaba passant sense pena ni glòria, tot i que semblava ser una de les protagonistes de la pel·lícula. Tampoc la senyora de Burton, Helena Bonham-Carter, surt gaire ben parada de la seva actuació.

La fotografia i disseny visual de Sombras Tenebrosas estan ben treballades, però queden lluny dels grans escenaris que Tim Burton ens ha presentat en ocasions anteriors. Aquí també es pot dir que el director s’ha moderat en aquest aspecte, quedant-se a mig camí entre l’obscuritat gòtica de Eduardo Manostijeras o Sleepy Hollow i l’extravagància acolorida de Charlie y la Fábrica de Chocolate o Alicia. Una relativa neutralitat que et deixa amb ganes de més. No obstant, la pel·lícula tampoc mereix ser menyspreada (tot i que els més puristes o detractors de Burton hi tenen una oportunitat que no deixaran passar), ja que com a entreteniment acaba funcionant força bé i les seves dues hores de durada en cap moment es fan pesades. Això sí, com ja he dit, de Tim Burton n’esperem més. Les circumstàncies no permeten ser gaire optimistes davant la possibilitat que torni a oferir-nos la seva millor versió, però caldrà tenir fe.