M.A.Confidential

Source Code

Director: Duncan Jones

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Michelle Monaghan, Vera Farmiga, Jeffrey Wright, Michael Arden.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, intriga. USA, 2011. 90 min.

Després de sorprendre tothom amb la seva òpera prima Moon (guanyadora del Festival de Sitges 2009), Duncan Jones reapareix amb un producte molt més comercial i hollywoodià, però consolidant-se com un dels noms amb més potencial dins el cinema de ciència-ficció dels propers anys. Código Fuente es un thriller de ritme trepidant i mètodes efectius, tot i que no sempre enginyosos, per aconseguir enganxar l’espectador del primer a l’últim minut de la seva hora i mitja, duració que l’afavoreix clarament. Després de controlar el pausat i exigent “tempo” de la història del personatge únic de Moon, Jones demostra ara una gran versatilitat amb un film molt menys personal i de propietats i objectius pràcticament oposats. No obstant, lluny de caure prematurament en la indústria de Hollywood, el propi director ja ha definit que es tractava d’una experiència que volia provar, ara que tot just es troba a l’inici de la seva carrera com a cineasta.

Código Fuente és d’aquelles pel·lícules amb un inconfusible segell de ciència-ficció “made in USA”, fet que no ha de ser connotat de forma negativa, però que defineix una estructura de guió molt concreta i amb uns paràmetres comuns amb altres films del mateix gènere. La pel·lícula parteix d’una premissa clara i atractiva, la creació d’una realitat paral·lela, però irreal, que permet reviure fragments del passat per poder extreure’n informació que, en aquell moment, es va perdre. Tot i que el seu fons científic s’exposi a corre-cuita, sense que puguem captar-ne massa l’explicació teòrica (cosa que en el fons tampoc és la principal preocupació del film, per què enganyar-nos), de seguida ens traslladem a l’univers que ens crea i ja no en sortim fins el final. A partir d’aquí, l’argument va explotant totes les variables que ofereix aquest plantejament, ajudant-se de la repetició dels mateixos fets, una i altra vegada, per anar avançant.

Els paral·lelismes amb Atrapado en el Tiempo són més que evidents, no només pel concepte de pel·lícula, també per elements més concrets del guió que resulten coincidir. D’altra banda, també és fàcil recordar, entre altres, Matrix, 12 Monos o fins i tot Origen, per aquests salts entre una realitat i una altra de forma paral·lela. Código Fuente sap explotar els seus recursos de forma efectiva, tot i que cau en tòpics i temàtiques massa utilitzades i presenta certs moments massa efectistes, i fins i tot un punt “cursis”, cap al final. Per sort, i de forma tan enginyosa com premeditada, sap guardar-se un bon factor sorpresa pel final i deixar amb un bon regust de boca. Un dels altres aspectes a destacar i que subratlla la qualitat de Jones com a director és la capacitat de desenvolupar gairebé tota l’acció en només un parell d’espais, com són el vagó del tren i la càpsula on retorna el protagonista cada vegada (la qual es podria considerar única reminiscència de Moon).

Pel que fa a les interpretacions, no estem davant del tipus de pel·lícula en què ens hi fixem especialment, però Jake Gyllenhaal funciona prou bé com a protagonista, tot i ser un paper on ens podríem imaginar un munt d’altres actors. Pel que fa a Michelle Monaghan, es podria dir que compleix sense més, tenint en compte que el personatge tampoc li permet gaire més. Pitjor ho té Vera Farmiga, a qui quasi veiem més estona a través d’una pantalla que de forma directa. D’altra banda, s’ha de dir que Código Fuente, rodada íntegrament en digital, sorprèn per la alta nitidesa de la imatge (fins i tot els subtítols es llegeixen millor) i presenta una fotografia molt viva, potser massa i tot. Quant a la banda sonora, pràcticament no dóna treva i acompanya i dinamitza pràcticament en tot moment l’acció, un bon mètode per accelerar una mica més les pulsacions de l’espectador.

Tot i no ser una pel·lícula rodona i generar aquella sensació que, si ens paréssim a pensar fredament, tot plegat ens semblaria una absurditat com una casa, Código Fuente pren les armes clàssiques de la ciència-ficció i les utilitza amb una gran habilitat, satisfent tot el públic que es deixi portar per l’univers que planteja. Sense ser grandiloqüent (punt a favor), sap donar certa exclusivitat al seu missatge, tot i que funciona millor per la forma que pel fons i a vegades es perd en tocs de filosofia vital totalment sobrants, i acaba sent un producte interessant i endimoniadament entretingut. A més, serveix per constatar que Duncan Jones ho té tot per treure’s etiquetes pesades de sobre (recordem que té un pare cèlebre) i forjar-se una carrera cinematogràfica esperançadora. De moment, qualsevol projecte futur que el vinculi ja serà motiu de notícia amb tota seguretat, i pocs ho aconsegueixen amb només dues pel·lícules.