EN UN MUNDO MEJOR

Posted by Martí on 5 d'Agost de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Hævnen

Directora: Susanne Bier

Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, William Jøhnk Nielsen, Markus Rygaard, Bodil Jørgensen.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2010. 110 min.


Anton és un metge que treballa per a una ONG en un camp de refugiats de l’Àfrica, on intenta curar el màxim de persones que pot, moltes d’elles víctimes de la violència de les bandes armades del país. A Dinamarca, Christian és un nen que acaba de perdre la mare i es veu obligat a traslladar-se a viure amb la seva àvia i el seu pare, amb qui no té gaire bona relació. A la nova escola, Christian coincideix amb Elias, el fill d’Anton, qui pateix l’assetjament constant d’un altre alumne.

La maldat humana s’ha convertit en un dels temes més destacats del cinema europeu aquests últims anys, i ho ha fet precisament en societats on, històrica o actualment, han viscut de prop casos especialment significatius. Si l’any passat va ser la colpidora La Cinta Blanca de Michael Haneke a Alemanya, ara podríem considerar En un Mundo Mejor com una de les seves successores, salvant les evidents diferències d’estil. Després de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera (que es va afegir al Globus d’Or que s’havia adjudicat en la mateixa categoria) derrotant a una gran producció com Biutiful, no hi ha dubte que En un Mundo Mejor havia de tenir quelcom d’especial. I aquest el trobem no tant en el que explica, que no seria res extremadament trencador, sinó per com ho explica i pel potent rerefons moral que conté, de forma que genera una constant reflexió per part de l’espectador sobre el comportament humà.

No és estrany que En un Mundo Mejor es situï a Dinamarca, ja que les societats escandinaves acostumen a ser un bon exemple d’imatge de gran benestar social, però que amaga vides depressives, frustrades i tendència cap a l’odi (en relació a això, és fàcil pensar en el recent succés a Noruega). Susanne Bier construeix els seus personatges en base a aquest principi de bondat o maldat, però no com a conseqüència d’alguna cosa, sinó com a part natural de la personalitat de cadascú, i elabora un interessant assaig sobre la violència. A través d’una història relativament quotidiana, tot i que conté fets més versemblants que altres, la pel·lícula mostra de forma natural i sense voluntat d’adoctrinar aquest xoc entre la raó i violència, entre la culpabilitat i la innocència. Al final, guanyadors i perdedors són difícils de distingir, ja que, mentre l’instint violent segueixi present d’aquesta forma en el món on vivim, tots hi tenim força a perdre.

La pel·lícula combina l’acció entre Dinamarca i el camp de refugiats a l’Àfrica, d’una banda per posar de manifest que aquests conflictes són presents a qualsevol racó del món i amb les mateixes conseqüències, i de l’altra per posar en contrast una societat civilitzada amb una de subdesenvolupada. La fórmula funciona gràcies a la intensitat dels fets al camp de refugiats africà, però al mateix temps i també per la gran bellesa de la fotografia dels paisatges que ofereix, però al mateix temps no acaba de cohesionar amb l’altra trama i provoca algun desconcert en la línia temporal del film. Així com la part de la història troncal, la que transcorre a Dinamarca, té molta força per si sola i sobresurt per la fredor amb què està explicada, la part d’Àfrica es decanta un pèl massa cap a l’efectisme, amb unes càmeres lentes i imatges descaradament explícites que sobten dins del conjunt del film. És l’únic detall que es podria retreure a En un Mundo Mejor.

Les fantàstiques actuacions de tot el repartiment també ajuden a l’elevat grau de realisme de la pel·lícula. Els dos nens protagonistes, que deuen ser de la mateixa generació dels de Pa Negre, sorprenen amb interpretacions brillants, entenent a la perfecció els seus personatges i desprenent naturalitat dramàtica per tot arreu. Destaquen en especial les seves mirades, les que mostren la seva innocència perduda. Pel que fa als adults, el nivell és també molt alt, dins de la duresa del dramatisme que comporta tota la trama. En general, sobta veure com aquest suposat paradigma de societat perfecta, pràcticament sense classes baixes ni grans problemes de delinqüència, també es veu amenaçat constantment per la violència. Cap societat se’n salva perquè és quelcom que forma part de la condició humana, tal com posa de manifest un dels clars missatges que transmet la pel·lícula.

Amb un gran ritme narratiu, i sense necessitar d’accentuar o exagerar cap acció, Susanne Bier ens posa tots a reflexionar sobre el que veiem. Algunes escenes, tan simples com reals en qualsevol lloc del planeta, són suficients per preguntar-nos si el món seria millor si sabéssim afrontar les nostres vides, els problemes, encara que sigui un petit i ridícul malentès, sense deixar-nos portar per l’instint violent, perquè és aquest precisament el que pot convertir un petit malentès en un conflicte de conseqüències insospitades. La necessitat de sentir-nos superiors a l’altre, de sentir-nos guanyadors, és el gran mal d’aquesta raça. I si sembla que m’estic posant massa transcendent o que aquest estiu plujós no m’està convenint gaire, mireu En un Mundo Mejor i veureu com acabeu amb la mateixa sensació. Ara mateix, resulta difícil pensar que aquest món millor pot fer-se realitat.

TWIXT – Tràiler

Posted by Martí on 2 d'Agost de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Francis Ford Coppola és un cineasta peculiar. Coronat com un dels millors directors de la història del cine cap allà als anys 80 gràcies a El Padrino, El Padrino II, Apocalypse Now o La Conversación, entre altres títols, la seva carrera des de llavors no ha estat precisament marcada per la regularitat. Després de 10 anys d’inactivitat, va tornar amb Youth Without Youth (2007) i Tetro (2009), dos projectes que van passar amb més pena que glòria (el primer ni es va arribar a estrenar al cinemes de molts països) degut a la seva poca accessibilitat per al gran públic. Ara, Coppola torna per aventurar-se en el gènere de terror, amb un film que, per un servidor es presenta força més atractiu.

Twixt és la història d’un decadent escriptor de novel·les de terror que visita un poble per presentar el seu nou llibre. Allà, es veu implicat en una sèrie d’assassinats, en especial un d’una nena, sense que sigui conscient que hi té més a veure del que es pensa. Pel que sembla, la pel·lícula navegarà entre la realitat i els somnis d’aquest escriptor, en què es troba amb la jove morta. Un inflat Val Kilmer és el protagonista d’aquesta inquietant història, on també participen Elle Fanning, Bruce Dern i Ben Chaplin. Tot i que el (llarguíssim) tràiler deixa entreveure a la seva part final que no serà una pel·lícula del tot convencional, globalment m’ha deixat força satisfet, així que les expectatives són bones.

Twixt té prevista la seva estrena a finals de 2011 a Estats Units. Espero que algun dia arribi a les nostres sales.

PAUL

Posted by Martí on 31 de Juliol de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Paul

Director: Greg Mottola

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Jason Bateman, Kristen Wiig, Sigourney Weaver, Bill Hader.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. USA, 2011. 105 min.


Graeme i Clive són dos amics “nerds” anglesos que visiten la fira Comic Con de San Diego amb l’objectiu de conèixer alguns dels seus ídols, per després llogar una autocaravana i viatjar fins l’Àrea 51. En plena carretera, presencien un accident just davant seu, del qual en surt il·lès el conductor, que resulta ser un al·lienígena que ha escapat de la zona. Tot i l’estupor inicial, acaben acceptant-lo com a acompanyant de viatge, però al mateix temps l’FBI l’està buscant.

Simon Pegg i Nick Frost són una de les parelles que més m’ha fet riure els últims anys gràcies a Zombies Party i Arma Fatal, per la qual cosa la seva tercera aparició com a parella protagonista era especialment anticipada, encara que ho fessin acompanyats d’un estrany al·lienígena de caràcter despreocupat que em feia arrufar una mica el nas. També el director era diferent, ja que Edgar Wright deixava el seu lloc a Greg Mottola (Supersalidos, Adventureland). En tot cas, els tràilers no pintaven malament, però haig de dir que Paul ha resultat certament decebedora, no tant per aquests elements variants, sinó perquè globalment la història és bastant fluixa, amb punts d’enginy massa esporàdics i un humor “friki americanitzat” que no s’acosta al de les dues predecessores citades ni aconsegueix treure tot el potencial dels seus protagonistes.

La pel·lícula es presenta com una road movie còmica que engloba ingredients de diferents gèneres, com la ciència-ficció o el policíac, i fins i tot s’atreveix amb temàtiques teòricament més profundes com el conflicte entre ciència i religió. El principal problema és que tot plegat no acaba de cohesionar-se, i fins i tot pateix certa falta de lògica en alguna ocasió; al final, no saps molt bé quin era exactament l’objectiu del film. Tot i presentar bons diàlegs i gags amb tocs de geni, aquests apareixen amb comptagotes en el marc d’un argument sense gaire consistència ni claredat d’idees. Els personatges són tots tan “tous”, que no te’ls prens seriosament quan intenten posar-se relativament seriosos (ni tan sols a l’agent de l’FBI). Tot acaba resultant massa superficial, sense tensió, limitat a les ocurrències i paraulotes de Paul, i a alguns fragments amb un humor de registre més “nerd”, tot i que no sempre funcionen igual de bé.

Pel que fa al personatge de Paul, l’al·lienígena, el cert és que dubtava sobre la seva integració a la pel·lícula, sobretot a nivell visual, però aquest aspecte està força ben resolt amb uns bons efectes especials i també una caracterització molt aconseguida, que fa que de seguida el percebis com un personatge més; és més, com el veritable protagonista (per alguna cosa la pel·lícula porta el seu nom). També la seva personalitat dóna bastant de joc amb la dels dos altres protagonistes, però repeteixo que crec que queda força potencial sense esprémer en aquesta història. D’altra banda, tota la part que es centra en explicar el suposat origen de Paul i el toc nostàlgic al final queden un pèl pobres, mentre que el descarat homenatge a E.T. té punts graciosos, però al final resulta precisament això, massa descarat, a la vegada que una mica descol·locat dins del film.

Pel que fa al treball de la parella principal d’actors, Simon Pegg i Nick Frost, repeteixo que es veuen limitats per un guió (escrit per ells, tot sigui dit) que no els permet posar en pràctica la seva gran química de films anteriors. A banda del seu extrem “frikisme”, els dos personatges no donen per gaire més i es troben a faltar els tocs d’humor absurd i la mala llet que els caracteritzava fins ara. Òbviament, sempre queden les mil i una cares del gran Simon Pegg, combinades amb un pentinat horrible. De la resta de repartiment, destaquen les cares conegudes de Jason Bateman i Sigourney Weaver, però tampoc ofereixen res de l’altre món com per situar-ho com a punts destacats de Paul. Com a elements curiosos, apuntar un petit “cameo” telefònic del mateix Steven Spielberg, que lògicament només es pot apreciar si es veu en versió original.

Tot i que les intencions de buscar quelcom nou per part de la parella Pegg-Frost eren bones, s’ha de dir que Paul suposa un pas enrere en la seva filmografia. Així com Zombies Party és una de les comèdies més divertides d’aquest segle i Arma Fatal una enginyosa auto-paròdia del cinema d’acció, aquí estem davant d’una pel·lícula entretinguda i amb moments força còmics, però massa irregular en el seu conjunt. L’humor anglès i subtil queda pel camí i és substituït per un estil més “gamberro”, buscant un toc més “friki” i amb incursions a debats existencialistes que no venen al cas, així com un final que trenca amb la lògica de la pel·lícula. Una road movie que, al final, no sap molt bé quin és el seu rumb.

LOST – Escena inèdita amb Jacob i… Barry?

Posted by Martí on 29 de Juliol de 2011
Posted in: Lost. Tagged: , , , . 2 comentaris

Quan ja es compleix un any i dos mesos del seu polèmic final, sembla que la flama de Lost no vol acabar d’apagar-se, si més no pel que fa als seus creadors. Després d’aquell vergonyós epíleg i altres vídeos i documents que van anar apareixent, en l’última edició de la fira Comic-con de San Diego, els fans de la sèrie van rebre una sorpresa en forma de suposada escena inèdita, però que en realitat sembla bastant més propera al sentit de l’humor i la ironia, que no pas a un fragment real de la sèrie. El diàleg entre Jacob i Nemesis (o hauria de dir Barry?) amaga un clar doble sentit dirigit precisament als detractors de la resolució de la sèrie.

A banda d’aquest “bateig” del personatge, l’escena no desvetlla gran cosa més; més aviat es converteix en una representació del que seria la discussió entre creadors i seguidors de la sèrie sobre la forma de finalitzar-la i les (no) explicacions donades respecte els diferents misteris que hi havia per resoldre. En fi, que resulta difícil prendre’s del tot seriosament la conversa, sobretot cap al final, i més encara recordant altres vídeos en mode de paròdia que ja havien protagonitzat aquests dos personatges. Les nostres vides no canviaran després d’aquests 3 minuts, però sempre resulta nostàlgic recordar aquesta inigualable sèrie.

(Atenció, conté spoilers del final de Lost).

CONTAGION i HAYWIRE – Dosi doble de Steven Soderbergh

Posted by Martí on 25 de Juliol de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

 

Per si algú encara tenia algun dubte sobre la suposada retirada de Steven Soderbergh del cinema, que al final va resultar ser un malentès sobredimensionat per la premsa (com sempre), el director de Traffic, la saga d’Ocean’s Eleven o El Buén Alemán arriba disposat a demostrar que està en forma. Així doncs, amb escassos tres mesos de diferència podrem gaudir de dues noves propostes seves, les quals no passen precisament desapercebudes gràcies als seus respectius repartiments i a l’espectacularitat dels seus tràilers. També els respectius pósters m’han agradat especialment.

La primera en arribar serà Contagion, un thriller apocalíptic que explica la propagació d’una estranya malaltia mortal entre la població de tot el món, i un equip de metges que n’haurà de trobar l’origen i també l’antídot. Un argument que no seria el més original del món, però que a mans de Soderbergh pren un atractiu especial. I més encara si comprovem l’espectacular llista de protagonistes: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Lawrence Fishburne, Kate Winslet, Marion Cotillard i Jude Law. No hi ha dubte que, d’actors que vulguin treballar amb ell, a Soderbergh no n’hi falten.

Contagion arribarà el 29 de novembre.

La segona proposta és Haywire, una cinta d’acció sobre una espia d’elit que és contractada per dur a terme una missió secreta, però que acaba sent traïda i donada per morta, per la qual cosa buscarà venjança, al mateix que haurà d’intentar sobreviure als molts enemics que ha anat fent pel camí i voldran acabar amb ella. Acció pura i dura, doncs. I aquí la bateria de noms, que no es queda enrere: Gina Carano, Ewan McGregor, Michael Fassbender, Michael Douglas, Bill Paxton, Antonio Banderas i Matthiew Kassovitz. En efecte, una contra tots, però atenció que Carano prové del món de les arts marcials, així que repartir és el que millor se li dóna.

Haywire arribarà el gener de 2012.

DEXTER – Tràiler 6a temporada

Posted by Martí on 22 de Juliol de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

2 d’octubre de 2012. Ara sí, és la data definitiva d’estrena de la 6a temporada de Dexter. Després d’una simple però contundent primera promo que ja ens posava les ungles llargues, ara arriba el tràiler amb cara i ulls que desvetlla les primeres imatges d’aquesta nova temporada d’una de les millors sèries dels últims anys. L’argument es presenta més obscur, amb un Dexter que vol tornar a començar de zero i cenyir-se al seu codi de forma impecable, sense condicionants externs i sense compassió cap a les seves víctimes. Pel que sembla, el component religiós hi tindrà un pes important, cosa que es pot intuïr no només per les imatges, també pel “Personal Jesus” de Marylin Manson com a cançó escollida.

El tràiler també ens permet veure algunes de les cares noves que presentarà aquesta nova temporada, començant per un ja veterà i demacrat Edward James Olmos en el paper d’un professor d’estudis religiosos. Colin Hanks (fill de Tom Hanks) Mos Def, Molly Parker i Aimee Garcia són alguns dels altres fitxatges que debutaran aquesta tardor, però pel que sembla cap d’ells interpretarà el principal enemic de Dexter, ja que aquesta figura potser no existeix en aquesta temporada. En tot cas, tant la primera promo com aquest tràiler auguren un gir força “sanguinari” de la sèrie. Ho comprovarem la primera setmana d’octubre.

THE DARK KNIGHT RISES – Primer tràiler

Posted by Martí on 18 de Juliol de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Comença el compte enrere cap al desenllaç de la que de ben segur serà una de les trilogies amb més qualitat del cinema contemporani, i probablement la millor dins el gènere dels superherois. Després de Batman Begins (2005) i El Caballero Oscuro (2008), Christopher Nolan presentarà l’estiu de 2012 The Dark Knight Rises, on un Batman totalment rebutjat per la societat haurà de refer el seu nom i replantejar-se la seva existència i tornar-se a guanyar l’admiració que mereix. Tal com passava en els dos films precedents, aquesta tercera part es presenta força crepuscular i profunda, amb grans dosis d’acció i l’espectacularitat visual que Nolan ha infligit a tota la saga. De moment, el primer póster ja torna a ser una passada.

The Dark Knight Rises tornarà a comptar amb el genial Christian Bale com a Batman, i també hi completaran la saga Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman. Les noves incorporacions porten clarament el segell de Nolan, que ha “fitxat” tres dels noms que ja va dirigir a Origen, com Joseph Gordon-Levitt, Marion Cotillard i Tom Hardy; aquest últim interpretarà Bane, el principal enemic de Batman en aquesta pel·lícula. L’altra gran novetat és la presència d’Anne Hathaway com a Catwoman.

El tràiler, no ens enganyem, no desvetlla gran cosa a nivell d’imatges del film, però desperta el cuquet que ja no s’adormirà fins d’aquí un any, el 26 de juliol de 2012. És possible que aquí el títol es tradueixi com El Auge del Caballero Oscuro.

EL TOPO – Tràiler

Posted by Martí on 13 de Juliol de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

El britànic John Le Carré és l’autor per excel·lència dins el gènere de les novel·les d’espies. El seu passat com a tal i un gran sentit de la intriga l’han dut a publicar obres de molt èxit, la majoria d’elles protagonitzades pel mateix personatge, l’expert en intel·ligència George Smiley. Després de diverses adaptacions televisives, ara ens trobem amb la que probablement serà la pel·lícula britànica de l’any. El director suec Tomas Alfredson (Déjame Entrar) porta a la pantalla gran la més atractiva de les novel·les de Le Carré, Tinker Tailor Soldier Spy (a Espanya es dirà El Topo), i ho fa amb la flor i nata dels actors britànics del moment.

Gary Oldman, Colin Firth, Tom Hardy, Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Stephen Graham i John Hurt completen una alineació inicial espectacular, i que pràcticament ja ofereix motiu suficient per anar a veure la pel·lícula. Ambientada als anys 70, en plena Guerra Freda, explica la missió que George Smiley, en teoria ja retirat, per destapar un infiltrat soviètic entre les altes esferes del MI6. Després de veure el fantàstic tràiler, podem constatar que El Topo es converteix en una de les estrenes més esperades de 2011.

La pel·lícula s’estrena el 16 de setembre a Gran Bretanya, i arribarà aquí durant la tardor. Atenció als propers Oscars, perquè difícilment no hi serà una de les protagonistes.

THE KILLING – 1a temporada

Posted by Martí on 11 de Juliol de 2011
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , , . 3 comentaris

The Killing

Creadora: Veena Sud

Intèrprets: Mireille Enos, Joel Kinnaman, Brent Sexton, Billy Campbell, Michelle Forbes, Kristin Lehman, Jamie Anne Allman, Eric Ladin.

Gènere: Policíac, drama, intriga. USA, 2011. 13 capítols de 45-50 min.


El mateix dia en què deixa el cos de policia de Seattle per marxar a Califòrnia, la detectiu Sarah Linden rep una última ordre: investigar la desaparició d’una noia en un parc a les afores de la ciutat. Sembla que el cas no serà res de l’altre món, fins que troben el cadàver al maleter d’un cotxe enfonsat al llac del parc. Forçada a quedar-se, i amb un nou company policia un tant peculiar, Linden comença a investigar qui i què hi ha darrere l’assassinat de Rosie Larsen. Família, amics, institut, i fins i tot la campanya electoral en curs per a l’alcaldia de la ciutat; tots es veuen implicats.

És possible que allò de “vista una sèrie policíaca, vistes totes” tingui certa validesa en relació a aquest gènere televisiu, però sempre fent referència a nivell d’estructura, de trucs narratius o de estereotips de personatges. A partir d’aquí, el que marca la diferència és la capacitat de sorprendre, de fer pujar l’espectador a la muntanya russa corresponent i fer-lo pujar, baixar i girar de forma que ens trobem el proper revolt sense esperar-nos-el. No ens enganyem, davant una sèrie policíaca, tots traiem el detectiu que portem dins i intentem avançar-nos a la resolució de cada escena o el futur de cada personatge, i The Killing sap jugar a la perfecció amb tots aquests elements per fer-nos anar de cap al llarg de 13 trepidants capítols. Gràcies al bon desenvolupament del cas i a la riquesa de les diferents trames, s’ha convertit en un dels productes estrella de 2011.

El lema de la sèrie, “Who killed Rosie Larsen?”, ens fa pensar inevitablement amb el “Who killed Laura Palmer?” de Twin Peaks, de David Lynch, i en efecte, les comparacions han estat constants. Tot i presentar elements més convencionals, la veritat és que The Killing presenta un escenari molt semblant, introduint poc a poc una sèrie de personatges dels quals cap s’escapa de la sospita d’assassinat. Tots podrien tenir els seus motius o la seva implicació, però només un d’ells és el culpable. Un cop aquí, la sèrie es dedica a donar totes les voltes que faci falta per despistar-nos, per fer-nos anar darrere d’un i després de l’altre, i tot i l’evident voluntat de dilatar la investigació i la introducció de constants trampes de guió, el resultat és realment efectiu. A pesar d’aquesta sensació que li sobren dos o tres driblatges just abans d’arribar a la resolució (hi ha un episodi sencer que ben bé es podria suprimir), The Killing t’enganxa inexorablement del primer a l’últim capítol i et fa frisar per arribar a la resolució del cas.


Com a particularitat, The Killing destaca per donar un pes molt important a l’apartat més dramàtic, centrat en la trama de la família de la noia morta. No escatima duresa en les escenes ni tampoc detalls en el seguiment del dol per part dels pares i germans, cosa que converteix aquesta trama en concret en l’apartat més emocional de la sèrie. Paral·lelament, la sèrie es submergeix als secrets, estratègies, males arts i conspiracions que hi ha darrere d’una campanya electoral per aconseguir l’alcaldia de la ciutat. Aquest component polític, en què les aparences no són el mateix que els sentiments, sense pietat davant la possibilitat d’obtenir el poder, posa un contrapunt perfecte a la trama familiar. La tercera trama és la pròpia de l’assassinat, l’evolució de la qual afecta directament les altres dues. La bona química entre la parella de detectius i el carisma que desprenen son elements clau, així com la importància de les respectives històries personals que arrosseguen darrere. El bon equilibri narratiu, i uns finals de capítol de manual per a castigar les ungles de l’espectador el fan un producte perfectament dissenyat per assolir el seu objectiu.

Els protagonistes també presenten peculiaritats, ja que la parella de detectius s’allunyen d’estereotips d’imatge; al contrari, no destaquen per un físic i un estilisme especialment vistós. Mireille Enos aconsegueix donar un atractiu especial a la detectiu Linden, però amb el pas dels capítols, ja que el seu posat fred, distant i un tant antipàtic fa que ens costi congeniar amb ell d’un bon principi. Al seu costat, Joel Kinnaman encarna el seu pol oposat, molt més impulsiu, bromista i relativament immadur, però la parella cada cop es va complementant més. Pel que fa a la resta de repartiment, cal subratllar el bon paper de tots els familiars de la noia morta, encapçalats per Brent Sexton i Michelle Forbes, probablement les interpretacions més complicades per la seva càrrega dramàtica, mentre que Billy Campbell (a qui alguns recordaran per ser Jordan Collier a Los 4400) posa cara al prototip de polític perfecte, però amb un costat obscur que el públic desconeix. Finalment, no es pot obviar el paper de la ciutat en l’ambientació de la trama; Seattle és coneguda pel seu mal temps, i realment la pluja està present en el 90% de les escenes de la temporada, cosa que influencia i molt en les sensacions que desprèn la sèrie i l’espectacularitat de certes escenes.

The Killing és d’aquelles sèries potencialment acusables de tramposes o inversemblants, i més tenint en compte la gran polèmica sorgida respecte la resolució d’aquesta primera temporada (que es va modificar quan es va oficialitzar que n’hi hauria una segona), però, tot i que estrictament seria així, no podem oblidar que estem davant d’un producte policíac amb un objectiu molt clar: oferir a l’espectador quelcom original, amb contingut i que satisfaci les seves expectatives. No té uns personatges especialment particulars, no tracta temes que no haguem vist repetidament fins ara, ni ofereix un estil trencador en cap sentit, però les cartes que ha de jugar, les juga amb molta intel·ligència i una gran eficàcia. Té molts asos a la màniga, i els va llançant en el moment adequat, aconseguint un efecte sorpresa que, lluny de frustrar l’espectador, alimenta les seves expectatives i l’anima a seguir la trama fins el final. El resultat, tot i les seves controvèrsies, és notablement satisfactori i demostra que no cal sortir-se d’allò convencional per construir una bona sèrie policíaca. Potser sí que The Killing s’assembla a moltes altres sèries d’aquest gènere, però poques s’assemblen a The Killing, la qual, com no pot ser d’una altra forma, ens deixa amb moltes ànsies per veure ja la segona temporada.

GARBO. EL ESPÍA

Posted by Martí on 8 de Juliol de 2011
Posted in: documental. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Garbo. El Espía

Director: Edmon Roch

Intèrprets: Nigel West, Xavier Vinader, Mark Seaman, Aline Griffith, Stan Vranckx, Joan Pujol.

Gènere: Documental, històric. Espanya, 2009. 90 min.


En plena 2a Guerra Mundial, un espia que treballava per l’exèrcit aliat va aconseguir enganyar de forma sistemàtica els nazis i facilitar així les operacions més importants i decisives per guanyar la guerra, entre elles el mateix desembarcament de Normandia. Sense fer soroll, el català Joan Pujol, que tenia el sobrenom de “Garbo”, va fer servir tot el seu enginy i imaginació per crear-se una trama d’informadors totalment falsos que van portar de cap a mitja Europa i probablement en van determinar el seu futur.

“L’home que va salvar el món” és un subtítol força agosarat per a un documental sobre una figura tan poc coneguda com la que ens presenta Garbo, però la sensació un cop vista la seva història és que segurament és d’allò més encertat. Guanyar els premis Goya i Gaudí a millor documental el passat 2010 no és casualitat, i queda evidenciat en un guió perfectament tramat i molt original, un immens treball de documentació i una gran capacitat per aportar emoció a un relat que, a priori, no sembla gaire vistós. A banda de desglossar la història del seu peculiar protagonista, el documental es converteix en una bona lliçó d’història i relata una sèrie de fets i detalls sobre la 2a Guerra Mundial que possiblement gran part dels espectadors desconeixien fins el moment.

L’obra afronta la primera presentació del personatge conscient que molta gent no té ni idea de qui és, i ho fa de forma humil, sense pretensions i a través d’un parell o tres anècdotes que exemplifiquen molt bé la personalitat que tenia Joan Pujol. Poc a poc, anem avançant cronològicament fins arribar a la seva total implicació amb els serveis d’espionatge de la 2a Guerra Mundial. Garbo manté en tot moment aquest to senzill, auster i amb un gran sentit de l’humor, aconseguint que el protagonista acabi sent realment entranyable. Tot i ser-ho, en cap moment ens el pinta com un gran heroi de guerra, no hi ha paraules grandiloqüents, però és el propi espectador qui es va adonant de la veritable dimensió dels actes d’aquest home.

Com a documental, Garbo presenta una estructura atípica. Prescindeix per complet de la veu en off i es recolza només en els testimonis que van conèixer “Garbo” de primera mà, combinats amb extractes d’algunes pel·lícules que il·lustren o simbolitzen els diferents fets que es van explicant. Poc a poc, la pel·lícula va desgranant el paper tan rellevant que aquest personatge va tenir en les estratègies militars del bàndol aliat gràcies a la seva inigualable capacitat d’enganyar l’exèrcit nazi amb informacions falses. El seu veritable mèrit no es trobava tant en la invenció de falsedats, sinó en l’enginy amb què aconseguia convertir-les en creïbles per als alemanys, fins i tot quan semblava que no podria trobar cap excusa. El cas del desembarcament de Normandia és especialment rellevant, ja que va determinar per complet el decurs de la guerra.

Garbo compta amb narradors de luxe i també amb un gran treball de documentació. Les imatges d’arxiu són un bon retrat de l’època i il·lustren amb encert el relat dels testimonis, periodistes que van perseguir i estudiar la figura de “Garbo”, així com historiadors i fins i tot alguna col·lega dins el servei d’espionatge britànic, que pot explicar per experiència pròpia el paper del protagonista del film. Gràcies a un guió molt ben plantejat, les històries van guanyant en interès, al mateix temps que l’atenció per part de l’espectador, i fins i tot es reserva un petit gir final que acaba de rubricar un documental que esdevé una referència pel seu argument i la seva senzillesa. Les referències cinematogràfiques, a banda d’aportar un toc molt original i també entretingut, sorprenen pel fet de comprovar com pel·lícules clàssiques ambientades a la 2a Guerra Mundial ja feien referència a les operacions i enganys en què va intervenir “Garbo”.

Sense reclams com mostrar imatges impactants, comptar amb testimonis famosos o presumir de destapar un gran secret, Garbo acaba sent un documental més que notable. Capaç de donar al personatge la dimensió i el mèrit que es mereix, però al mateix temps mantenint l’estil humil i discret del propi protagonista. A més a més, es tracta d’una obra necessària, ja que la influència de Joan Pujol en la història contemporània és veritablement important. El que hagués passat sense la seva presència sempre es quedarà en hipòtesis, però de ben segur que les coses no haurien seguit el mateix curs i les conseqüències, perquè no dir-ho, haurien pogut ser força negatives. És per això que, en efecte, és probable que “Garbo” fos l’home que va salvar el món.