S’allunya ja el D’A 2017 i comencem a mirar a l’edició de l’ant que ve, però abans encara hi ha temps per a repassar els últims títols que hi vaig poder veure. Hi destaca una de les joies del festival en forma de drama romanès, la relativa decepció que ens deixa la última pel·lícula d’Olivier Assayas, però sobretot cal subratllar el que probablement ha estat el títol més polèmic i discutit de tot el festival. Ara, a esperar el D’A 2018, que ja ha confirmat les seves dates: del 26 d’abril al 6 de maig de l’any que ve.
Després de repassar els primers títols vistos al D’A Film Festival, arriba una segona tongada amb algunes propostes d’allò més interessants de la mà de Mike Mills i Kiyoshi Kurosawa, i també una petita sorpresa arribada des d’Estònia. Una mostra més que el D’A 2017 ha tingut material per a qualsevol paladar cinèfil:
Diumenge va finalitzar una nova edició del D’A Film Festival, que ha tornat a demostrar que el cinema d’autor contemporani té un gran potencial de públic a la ciutat de Barcelona. De nou, una ocasió immillorable per a poder gaudir de pel·lícules destinades a passar de llarg de les nostres sales si no fos per certamens com aquest. En general, bon nivell i moltes coses a descobrir. Aquest és un primer balanç del que hi he pogut veure:
Seoul Station
Director: Yeon Sang-ho
Veus originals: Shim Eun-kyung, Lee Joon, Ryu Seung-Ryong, Jang Hyuk-Jin.
Gènere: Animació, thriller, terror. Corea del Sud, 2016. 90 min.
En ple centre de la ciutat de Seül, un home vell camina amb una visible ferida al seu coll i queda tirat en un passadís de l’estació de tren. Allà, un home el veu i surt a buscar ajuda, però quan torna amb alguns medicaments el vell ha desaparegut. D’altra banda, una jove descobreix que el seu nòvio ha estat fent servir una foto d’ella per a captar visites a la seva web, la qual cosa provoca una forta discussió entre els dos.
Un dels fenomens del cinema de gènere de l’any passat va ser sens dubte el de Train to Busan, ja que per a molts va suposar una reconciliació amb la temàtica zombi en la seva vessant més lúdica i salvatge. Però aquell tren ple d’infectats que partia en direcció Busan deixava enrere una capital sud-coreana on encara hi havia alguna història per a explicar. Aquí és on apareix Seoul Station, que completa el particular duet apocalíptic zombi del director Yeon Sang-ho amb un to i uns objectius força diferents. Que l’animació sigui la tècnica escollida en aquest cas no és un fet estrany o capritxós, ja que tota la filmografia anterior del director -tret de la citada Train to Busan– pertany a aquest gènere, però a més a més resulta tot un encert per a oferir una experiència amb gran valor propi. Seoul Station no només ofereix una mirada genuïna dins del seu gènere, sinó que sorprèn per la foscor amb què acaba tractant la seva problemàtica i també les seves històries personals.
Guardians of the Galaxy vol. 2
Director: James Gunn
Intèrprets: Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper, Vin Diesel, Kurt Russell, Michael Rooker, Karen Gillan, Elizabeth Debicki, Tommy Flanagan, Chris Sullivan, Sylvester Stallone.
Gènere: Ciència ficció, aventures, acció, còmic. USA, 2017. 135 min.
Després de defensar amb èxit unes preuades bateries contra un monstre gegant, els Guardians de la Galàxia van a trobar-se amb Ayesha, líder de la tribu Sovereign, perquè els entregui Nebula com a part del tracte. Tot sembla transcórrer sense cap problema, fins que Ayesha s’adona que Rocket ha robat algunes de les bateries i ordena un atac contra la nau dels Guardians. La batalla sembla perduda fins que un misteriós personatge els ajuda i els porta a aterrar a un altre planeta.
En ple agost de 2014, celebrava la sorprenent arribada de Guardianes de la Galaxia com a nou model de blockbuster definitiu, i m’atrevia a definir la pel·lícula com un abans i un després en la trajectòria cinematogràfica de Marvel. Tres anys després, els fets han confirmat aquesta definició: Marvel s’ha convertit en un gegant de la indústria de l’entreteniment mundial i una autèntica màquina de generar pel·lícules, sèries i sagues de tota mena. Però més enllà dels èxits i decepcions que està deixant pel camí, sembla que també ha entès quina és ara mateix la seva joia més preuada. Guardianes de la Galaxia vol.2 no només manté el carisma, el ritme i l’explosivitat de la seva predecessora, sinó que en més d’un aspecte arriba a superar-la. I el que és més significatiu: no necessita remetre’ns continuament a ella, sinó que compta amb potencial propi suficient per a triomfar per si sola.
John Wick: Chapter 2
Director: Chad Stahelski
Intèrprets: Keanu Reeves, Riccardo Scamarcio, Ruby Rose, Peter Stormare, Ian McShane, Common, Laurence Fishburne, Lance Reddick, John Leguizamo, Franco Nero.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2017. 120 min.
Després d’encarregar-se d’un assumpte pendent relacionat amb el seu cotxe, l’assassí a sou John Wick afronta la seva retirada i es disposa a començar una nova vida. Una nit, rep la visita de Santino d’Antonio, un exassociat a la seva organització que li demana els seus serveis per una perillosa missió a Roma que implica algunes de les persones més influents de tot el món. John declina l’oferta, però Santino conserva un pacte de sang amb John que aquest encara no ha saldat.
Si la saga John Wick s’hagués estrenat als anys 90, segurament estaríem parlant d’un fenomen de masses i d’una icona del cinema d’acció; avui, en canvi, va camí de convertir-se en una d’aquelles obres de culte que ha crescut gràcies al boca-orella. El seu títol inicial, John Wick, data de 2014 i és probable que sigui desconegut per molta gent, ja que no es va estrenar comercialment a les nostres sales i ni tan sols ha estat editat en DVD. I resulta que era una molt bona pel·lícula: entre el thriller de venjança a l’estil Liam Neeson i l’explosivitat del gènere d’acció de tota la vida, i encapçalada per un perfil d’antiheroi fred i misteriós molt poc habitual. Ara, per sort, se’ns ha permès veure John Wick: Pacto de Sangre en condicions, i s’ha de dir que la seva accentuació i ampliació de la mateixa fórmula no perd ni un gram d’efectivitat. Al contrari, encara porta l’experiència un pas més enllà i arriba a superar la seva antecessora.
Life
Director: Daniel Espinosa
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Rebecca Ferguson, Ryan Reynolds, Hiroyuki Sanada, Ariyon Bakare, Olga Dihovichnaya.
Gènere: Ciència-ficció, thriller. USA, 2017. 105 min.
Després d’una arriscada maniobra, els sis membres de la tripulació de l’Estació Espacial Internacional intercepten una càpsula procedent de Mart que transporta mostres del planeta. El seu objectiu té una transcendència enorme, ja que aquestes mostres podrien ser la primera evidència de vida extraterrestre. A bord de l’estació, el científic Hugh Derry procedeix a estudiar la matèria, i tot i que aquesta es resisteix, aconsegueix estimular-la perquè reaccioni.
Gravity, Interstellar o The Martian han estat, cada una a la seva manera, pel·lícules que han sortit a l’espai exterior per a aprofundir en l’existència dels seus personatges. Aprofitant que són a desenes de milers de quilòmetres de la Terra, fan aflorar la seva part més humana, els treuen el millor de si mateixos o els fan reflexionar sobre la vida que han deixat a casa seva. Life passa olímpicament de tot això: dóna quatre apunts ràpids de context, presenta el potencial perill, constata el citat perill i, a partir d’aquí, es converteix en pura supervivència. No cal buscar-li gran cosa més. I com a tal, assumint les seves limitacions i llicències –que en té unes quantes–, es converteix en un thriller del tot efectiu; d’aquells que et fan vibrar i et tenen aferrat a la butaca durant la major part del temps.
The Boss Baby
Director: Tom McGrath
Veus originals: Alec Baldwin, Steve Buscemi, Miles Bakshi, Jimmy Kimmel, Lisa Kudrow, Tobey Maguire.
Gènere: Animació, comèdia, acció. USA, 2017. 95 min.
Donar a un bebè la personalitat d’un alt executiu i enviar-lo a combatre un enemic que amenaça amb decantar les dosis d’afecte cap als cadells de gos enlloc dels nens. La premissa és força absurda i no se sustenta en cap situació de la nostra realitat actual, però potser és precisament això el que necessita una pel·lícula d’animació en ple 2017. El Bebé Jefazo així ho demostra: aposta amb decisió per aquesta idea i explota amb enginy tot el seu potencial a nivell de gags, detalls i referències de tota mena. A més, aconsegueix imprimir un ritme incansable a la narració durant els seus 100 minuts. Tot plegat serveix per a compensar una estructura argumental que acaba sent bastant convencional i previsible, i per a situar El Bebé Jefazo entre aquelles propostes d’animació que saben trobar el seu espai propi.
Legion
Creador: Noah Hawley
Intèrprets: Dan Stevens, Rachel Keller, Aubrey Plaza, Jean Smart, Bill Irwin, Jeremie Harris, Katie Aselton, Amber Midthunder, Mackenzie Gray, Jemaine Clement, Hamish Linklater.
Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2017. 8 capítols de 40-60 min.
Des que li van diagnosticar esquizofrènia quan era petit, David Haller viu en una institució mental, on miren d’ajudar-lo a superar les visions i les veus interiors que nota de tant en tant. L’arribada al centre d’una nova i misteriosa pacient anomenada Sydney, per qui David es veu atret de seguida, fa que es replantegi si realment hauria de fer més cas a aquestes visions enlloc d’intentar fugir-ne; i també si hauria d’indagar una mica més en el seu passat per a saber com va començar tot plegat.
Enfrontar-se a una pregunta tan innocent i bàsica com “de què tracta aquesta sèrie?” es converteix en un autèntic maldecap quan la sèrie en qüestió és Legion. Per molt que el nom de Marvel, paradigma de l’actual entreteniment de masses, aparegui a l’inici dels crèdits de cada capítol, la cadena FX i el creador Noah Hawley (el mateix binomi que ja ha triomfat amb Fargo) han apostat per un producte que en cap cas busca el beneplàcit del màxim número de públic possible. Més aviat tot el contrari. Legion és una sèrie críptica des del seu primer minut, que demana una gran concentració i que suposa tot un repte a nivell de percepció, interpretació i posterior processament de tota la informació que ofereix. La història s’endinsa al popular univers dels mutants de X-Men, però ho fa de forma insòlita: traspassant totes les capes superficials per a anar a explorar les estances més profundes. El resultat és un viatge mental surrealista, imprevisible i al·lucinant.
Dangsinjasingwa dangsinui geot
Director: Hong Sang-soo
Intèrprets: Kim Joo-hyuck, Lee You-young, Kwon Hae-hyo, Yu Jun-sang, Kim Eui-sung.
Gènere: Drama. Corea del Sud, 2016. 85 min.
El jove pintor Youngsoo rep la visita d’un amic seu a l’estudi on treballa. Aquest l’adverteix que fa uns dies que corre el rumor que la seva xicota Minjung va emborratxar-se i es va barallar amb un home en un local de la ciutat, i que bona part dels seus coneguts n’estan parlant. A la nit, quan Minjung arriba a casa, Youngsoo li demana explicacions sobre aquesta història i li exigeix que compleixi la seva promesa de deixar la beguda, tot i que ella li assegura que la història és falsa.
Entrar a l’univers cinematogràfic de Hong Sang-soo és tota una experiència. I no precisament perquè es tracti d’un prodigi de l’originalitat o perquè ens faci viatjar a móns imaginaris, sinó tot el contrari. De forma senzilla, subtil i, sovint, un punt desconcertant, el director sud-coreà aconsegueix convertir les seves pel·lícules un sorprenent reflex de nosaltres mateixos; concretament, de tot allò que ens fa imperfectes. A Lo Tuyo y Tú, Sang-soo s’endinsa a la complexitat de les relacions de parella i al perill que suposa la voluntat d’idealitzar-les, i de nou ens torna a plantejar el seu ja habitual “i si…?”; un concepte que ja va posar a la pràctica, i de forma brillant, a la seva anterior pel·lícula Ahora Sí, Antes No. En el cas de Lo Tuyo y Tú, redueix una mica l’abast i també l’extensió (amb prou feines 85 minuts), però fa gala d’una ambigüitat que torna a activar la nostra capacitat interpretativa i reflexiva. I ho fa sense l’aparent necessitat de fer massa soroll.



















