Buried

Director: Rodrigo Cortés

Intèrprets: Ryan Reynolds.

Gènere: Intriga, thriller. Espanya, 2010. 90 min.

Només cal llegir la sinopsi per comprendre que estem davant d’una pel·lícula insòlita, una d’aquelles experiències que vivim per primera vegada en una sala de cinema, i només per això ja cal atribuir un mèrit increïble al director gallec Rodrigo Cortés, principal artífex de Buried. El film és una lliçó de narrativa cinematogràfica, capaç d’accentuar els sentits de l’espectador i traslladar-lo a l’interior del fatídic taüt on es troba tancat l’únic protagonista de la història. Des de la primera respiració fins a l’últim segon del film, l’expectació et deixa atrapat a la butaca, amb moments realment angoixants i un nivell de tensió que augmenta incessantment fins el desenllaç. 90 minuts de gran intensitat, amb una varietat de recursos força ben trobada, però irregular, i un resultat que acaba sent molt efectiu i directe, sense arribar a ser excepcional.

Buried deixa força clar, des d’un bon inici, que no farà cap concessió a l’espectador. Els primers segons amb la pantalla en negre ja comencen a impacientar-nos, però això no és res més que l’arrencada d’un film que, per sobre de tot, demostra que es pot construir una hora i mitja de gran intriga en un espai mínim, un sol actor i amb ben pocs elements al seu voltant. El mateix Alfred Hitchcock hauria donat el seu beneplàcit a un plantejament com el de Buried, per la capacitat de mantenir l’espectador atent de forma constant i fins l’últim segon, situant de forma progressiva més i més entrebancs a un protagonista que no s’explica la seva situació, però que ha de pensar ràpid per poder sobreviure (Con La Muerte en Los Talones, però en un taüt). Cortés aconsegueix que la trama flueixi prou bé tot i les dificultats que s’autoimposa i aconsegueix, a més a més, deixar anar uns quants missatges de rerefons.

Tot i no sortir del taüt en cap moment, el que passa a l’exterior té la mateixa o més influència que el que passa a l’interior. I aquesta percepció s’aconsegueix sense que nosaltres ho veiem, cosa que és digna d’admirar. Gràcies a les seves trucades, anem coneixent més i més coses del personatge, tant a nivell personal com professional, al mateix temps que descobrim la gran contradicció que vol comunicar Buried. I és que la teòrica “llibertat” o capacitat per facilitar les coses que ens pot aportar un telèfon mòbil d’última generació, pot acabar girant-se en contra i no generar més que complicacions i malentesos degut al funcionament del món on vivim i la desconfiança que l’ésser humà té per naturalesa. Tot i no moure la càmera d’allà dins en cap moment, Rodrigo Cortés ens trasllada a l’exterior i ens fa visualitzar un munt de coses, de tal forma que l’espectador pot imaginar l’altra part del film a la seva ment.

En aquest sentit, cal destacar la magnífica direcció i la immensa varietat de plans que Cortés ens ofereix en un espai tan reduït, de forma que en cap moment la pel·lícula es fa reiterativa o monòtona. L’immens treball de Ryan Reynolds també hi ajuda enormement, ja que aconsegueix transmetre l’angoixa i el patiment sense exagerar, al mateix temps que inclou, fins i tot, certs tocs d’humor negre. La simbiosi amb l’espectador acaba sent tal que gairebé acabes respirant al mateix ritme que ell. La resta de personatges, tots telefònics, generen el suspens de saber si realment diuen o no la veritat, però s’ha de dir que no tots estan igualment aconseguits. També desconec si la resistència de la bateria de la Blackberry és fidel a la realitat, però crec que això ja seria buscar-li tres peus al gat. No obstant, això no treu que Buried tingui aspectes discutibles i que els recursos de guió siguin més i menys afortunats.

Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer és la banda sonora, que cau en l’excés més d’una vegada per tal d’accentuar un dramatisme al qual no li fa falta ser accentuat. També he trobat que sobrava en alguna escena, més que res perquè crec que treu l’atmosfera original, propiciada per la magistral edició de so del film. Cada petit soroll, cada cruixit de la fusta, cada vibració ens posa en alerta. També la il·luminació és excel·lent. En general, la factura tècnica suposa un exercici d’estil molt i molt arriscat que acaba funcionant prou bé i assolint el seu objectiu. Buried no passarà a la història com una pel·lícula excepcional, però sí com un producte genuí dins del gènere d’intriga i terror psicològic, i que situa Rodrigo Cortés com un dels nous directors a tenir en compte durant els propers anys.