M.A.Confidential

Guardians of the Galaxy

Director: James Gunn

Intèrprets: Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper, Vin Diesel, Lee Pace, Benicio del Toro, Michael Rooker, Karen Gillan, Glenn Close, John C. Reilly, Djimon Hounsou

Gènere: Ciencia-ficció, aventures, comèdia. USA, 2014. 120 min.

L’univers Marvel mai s’ha caracteritzat per portar els seus còmics de forma especialment lloable a la gran pantalla. Deixant de banda la saga X-Men, el primer Iron Man, els dos primers Spider-Man de Sam Raimi i Los Vengadores, les seves produccions han semblat tallades per un mateix patró de qualitat mitja amb què els films es visionaven amb la mateixa rapidesa que s’oblidaven. La bona resposta generalitzada del públic i l’amplíssima magnitud de personatges i històries que pot oferir la franquícia ha portat a una producció en massa que ha acabat esgotant la fórmula, que encara va quedar més empetitida quan Christopher Nolan va reformular la saga Batman per DC Comics. Ara, però, els amics de Marvel semblen haver trobat el rumb correcte de la mà de la seva nova joia, Los Guardianes de la Galaxia, que es corona com el gran “blockbuster” d’aquest estiu gràcies a un ritme trepidant, uns personatges sorprenents i un gran sentit de l’humor.

Guardianes de la Galaxia és el punt i a part que necessitava Marvel, però també ha estat una aposta arriscada. En primer lloc, per la presentació d’uns personatges relativament minoritaris a nivell de popularitat dins de la seva col·lecció de còmics; i en segon, perquè la història és molt més arcaica i lliure del que havíem vist fins ara. I en aquest sentit, l’home a apuntar és James Gunn, que a aportat aquest gir necessari gràcies a un guió modèlic, que fuig de grans transcendentalismes i aposta per un to desenfadat de principi a fi, acostant els personatges al públic de forma gradual i conjuntant un autèntic grup de col·legues a partir de personalitats -i races- que no tenien res a veure. Gunn aconsegueix que la meva ganyota escèptica inicial en veure el primer tràiler s’hagi convertit en entusiasme i fanatisme cap a aquests cinc protagonistes, i fins i tot en certa impaciència per seguir compartint més aventures amb ells. I és això el que, al cap i a la fi, determina un bon guió.

La pel·lícula assoleix un altre gran mèrit, i és el de sintetitzar l’immens univers on té lloc l’acció. No s’escapa d’uns primers minuts en què el desconeixedor del còmic pot trigar a contextualitzar-se, però la narració ho va corregint poc a poc i de forma clarificadora. En tot cas, de seguida queda clar que la prioritat és l’esperit aventurer i irreverent de Guardianes de la Galaxia, bàsicament gràcies a uns personatges que actuen per lliure i sense cap gran ambició darrere, i que en realitat s’ajunten per casualitat i capritxos del destí. El film respira espontaneïtat i improvisació, mesclant petites gestes i errors individuals de cada personatge sense que semblin preestablerts, i fins i tot genera una certa sensació de descontrol en algun moment que encara li dóna més personalitat. Tot això, a banda d’apel·lar directament tota la generació dels 80 gràcies a petits detalls -ai, aquest walkman- que ja ens porten al seu terreny de forma irremeiable.

També per aquesta raó la identificació amb el personatge de Peter Quill és força immediata, tot i que el gran mèrit és d’un Chris Pratt que només podrien escollir per protagonitzar una pel·lícula de superherois com aquesta. Bàsicament perquè és la viva imatge de l’anti-heroï: gamberro, inconscient i maleducat, però també honest i compromès amb allò que realment l’importa. Els seus acompanyants, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper i Vin Diesel, ja sigui en persona o a través de la veu, saben construir evolucionar els seus personatges, i el que és més important, se’ls prenen amb un toc d’auto-paròdia que resulta clau per dibuixar la mentalitat de tot el conjunt. El mateix passa, per exemple, amb Benicio del Toro. Pel que fa a la resta de repartiment, sorprèn la transformació de Lee Pace i també que Glenn Close es presti a participar en títols d’aquest tipus. Globalment, James Gunn demostra que els ha inculcat a la perfecció l’esperit de Guardianes de la Galaxia.

Arribats a aquest punt, sembla que parlar d’uns grans efectes especials o la gran diversió que aporten les escenes d’acció ja sembla quelcom secundari, però el cert és que així és. Destaco d’una banda les caracteritzacions de Rocket i Groot, capaços de despertar-nos més emocions que tota la resta de personatges, tot i ser un ós rentador i un arbre; de l’altra, una gran direcció per part de Gunn, capaç de combinar èpica i moments còmics en la mesura perfecta. A Guardianes de la Galaxia hi podem trobar referents i picades d’ullet de tota mena, des de Star Wars, Star Trek o la recent sèrie Firefly, fins a Indiana Jones -la primera seqüència després del flashback inicial no té pèrdua- i en general el cinema d’aventures de tota la vida, així com alguns detalls de cultura pop. Però inspiracions o homenatges a banda, el millor de la pel·lícula és que té una gran personalitat pròpia, diferent a tot allò que havíem vist de Marvel fins ara. I quan dic diferent, vull dir millor. Llarga vida als guardians.