M.A.Confidential

John Wick: Chapter 2

Director: Chad Stahelski

Intèrprets: Keanu Reeves, Riccardo Scamarcio, Ruby Rose, Peter Stormare, Ian McShane, Common, Laurence Fishburne, Lance Reddick, John Leguizamo, Franco Nero.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2017. 120 min.

Després d’encarregar-se d’un assumpte pendent relacionat amb el seu cotxe, l’assassí a sou John Wick afronta la seva retirada i es disposa a començar una nova vida. Una nit, rep la visita de Santino d’Antonio, un exassociat a la seva organització que li demana els seus serveis per una perillosa missió a Roma que implica algunes de les persones més influents de tot el món. John declina l’oferta, però Santino conserva un pacte de sang amb John que aquest encara no ha saldat.

Si la saga John Wick s’hagués estrenat als anys 90, segurament estaríem parlant d’un fenomen de masses i d’una icona del cinema d’acció; avui, en canvi, va camí de convertir-se en una d’aquelles obres de culte que ha crescut gràcies al boca-orella. El seu títol inicial, John Wick, data de 2014 i és probable que sigui desconegut per molta gent, ja que no es va estrenar comercialment a les nostres sales i ni tan sols ha estat editat en DVD. I resulta que era una molt bona pel·lícula: entre el thriller de venjança a l’estil Liam Neeson i l’explosivitat del gènere d’acció de tota la vida, i encapçalada per un perfil d’antiheroi fred i misteriós molt poc habitual. Ara, per sort, se’ns ha permès veure John Wick: Pacto de Sangre en condicions, i s’ha de dir que la seva accentuació i ampliació de la mateixa fórmula no perd ni un gram d’efectivitat. Al contrari, encara porta l’experiència un pas més enllà i arriba a superar la seva antecessora.

El primer quart d’hora de pel·lícula resumeix a la perfecció el que representa un film com John Wick: Pacto de Sangre en l’escena actual. A priori, les seves persecucions i lluites cos a cos no inventen res nou, però tenen la particularitat de desprendre un aire molt més salvatge i contundent; sense la necessitat d’adornar l’acció o de perdre temps amb qüestions purament estètiques. Però a més a més, el director Chad Stahelski (comencem a recordar bé aquest nom) aconsegueix tot això sense perdre en cap moment una elegància molt especial. Stahelski es comporta seguint els mateixos trets de la personalitat del seu protagonista: expeditiu, sense concessions ni pretensions, però a la vegada metòdic i calculador. Gràcies a això, John Wick: Pacto de Sangre omple dues hores d’acció amb recursos de sobra per a oferir quelcom diferent cada vegada; des d’enormes tiroteigs a la penombra fins a jocs de miralls que posen a prova la nostra agudesa visual. I és que el bon cinema d’acció també permet exercicis d’estil que no desmereixen ni un pèl a nivell de qualitat.

Com era d’esperar, tot el que John Wick: Pacto de Sangre desplega en virtuosisme com a pel·lícula d’acció, s’ho estalvia a nivell de guió. És possible que al cap de dues pel·lícules d’una saga encara no se sàpiga pràcticament res del seu protagonista? Aquesta és probablement una de les gràcies de l’univers de John Wick: més enllà de la tràgica pèrdua de la seva dona, no se’ns contextualitza el personatge en cap moment. No coneixem el seu passat o el seu historial, ni tampoc se’ns presenta l’organització secreta a la qual pertany. I en realitat tampoc resulta necessari, ja que aquest misteri global acaba formant part de la gràcia de la saga. Així ho demostra també Keanu Reaves, que va camí de convertir John Wick en el millor antiheroi d’aquesta dècada, i ho fa sense canviar en cap moment la seva expressió facial de mirada fixa i posat seriós però amb un desplegament físic brillant. No hi ha connexió emocional possible, i segurament millor que així sigui, ja que, en fi, no deixa de ser un assassí professional sense escrúpols.

John Wick: Pacto de Sangre conté un parell o tres de seqüències d’acció que fàcilment es poden situar entre la millor collita d’aquest gènere durant els últims anys, però la pel·lícula no només viu d’això. També hi ha espai per un humor subtil, fins i tot autoparòdic en algun moment. Destaca, per exemple, l’insòlit duel “sigil·lós” i gairebé infantil al metro entre Keanu Reaves i Common, rodejats de gent a la qual no sembla importar massa que dos homes s’estiguin disparant o apunyalant al seu costat. També la breu intervenció de Lawrence Fishburne, que com a personatge apareix del no-res, és aprofitada per a fer-nos somriure mitjançant una picada d’ullet a certa pel·lícula que compartia amb el protagonista. John Wick: Pacto de Sangre aconsegueix que aquests petits apunts de distensió no restin seriositat a la resta, per molt que en el fons tot plegat sigui, evidentment, inversemblant.

Globalment, aquesta segona entrega no només sap expandir i subratllar amb èxit el camí iniciat per John Wick, sinó que també sap diferenciar-se en el tractament i les motivacions del personatge. Si allà era ell qui portava la batuta, aquí es veu empès a una situació no desitjada, i necessita reaccionar constantment a unes circumstàncies cada vegada més complicades. Per això John Wick: Pacto de Sangre no és només “la mateixa cançó” amb quatre retocs, i per això tot apunta que la tercera entrega encara buscarà una exigència major; tant pel protagonista com per ella mateixa. Acabarem sabent una mica millor qui és i d’on ve John Wick? Què el va portar a involucrar-se en aquesta mena d’alta societat a l’ombra? El més normal és que el misteri es mantingués, que consolidés aquesta espècie d’aura mitològica que ho cobreix tot. Sigui com sigui, l’estarem esperant amb candeletes.