M.A.Confidential

The Boss Baby

Director: Tom McGrath

Veus originals: Alec Baldwin, Steve Buscemi, Miles Bakshi, Jimmy Kimmel, Lisa Kudrow, Tobey Maguire.

Gènere: Animació, comèdia, acció. USA, 2017. 95 min.

Donar a un bebè la personalitat d’un alt executiu i enviar-lo a combatre un enemic que amenaça amb decantar les dosis d’afecte cap als cadells de gos enlloc dels nens. La premissa és força absurda i no se sustenta en cap situació de la nostra realitat actual, però potser és precisament això el que necessita una pel·lícula d’animació en ple 2017. El Bebé Jefazo així ho demostra: aposta amb decisió per aquesta idea i explota amb enginy tot el seu potencial a nivell de gags, detalls i referències de tota mena. A més, aconsegueix imprimir un ritme incansable a la narració durant els seus 100 minuts. Tot plegat serveix per a compensar una estructura argumental que acaba sent bastant convencional i previsible, i per a situar El Bebé Jefazo entre aquelles propostes d’animació que saben trobar el seu espai propi.

La pròpia naturalesa del protagonista ja assegura la doble vessant de l’humor de la pel·lícula. Els nens riuran quan vegin un bebè amb el cap desmesuradament gran que no para de fer coses estranyes, mentre que els adults es sentiran identificats amb les constants paròdies de l’entorn laboral i empresarial. La veritat és que El Bebé Jefazo pot presumir d’haver creat un protagonista realment original i memorable, amb corda suficient per a aguantar tota la pel·lícula sense perdre encant ni fer-se repetitiu. És fàcil recordar l’Stewie de Padre de Familia, però evidentment estem davant d’un personatge que no presenta les mateixes dosis de malícia, violència i transgressió. A El Bebé Jefazo, destaca l’evolució d’allò que exemplifica el bebè (de qui mai en sabem el nom): des del trasbals que suposa per a un fill l’arribada d’un germà petit, passant pel seu homenatge a les buddy movies d’espies, fins la seva relativa crítica a l’addicció a la feina per davant d’altres aspectes de la vida.

És cert que aquesta última circumstància condueix la pel·lícula a un cert conservadorisme, el qual es manifesta sobretot a la conclusió de la història, però tampoc és que El Bebé Jefazo hagi vingut a donar-nos gaires lliçons. El plantejament de la pel·lícula és tan absurd que després no hi ha massa lloc per a moralitats; si més no, el context no convida a prendre’ns-les de forma mínimament seriosa. Tot i que dedica el seu temps a exposar la seva particular realitat, la història no té miraments a l’hora de resoldre per la via ràpida i sense donar explicacions algunes qüestions que aplanen el seu camí (del tipus: com és que la mare està embarassada, però després no hi ha cap part?). D’acord que són llicències que tampoc és necessari qüestionar massa, però sí que xoquen una mica amb aquesta intencionalitat final d’El Bebé Jefazo al voltant dels valors familiars. No només no era necessari, també deixa amb un sabor de boca una mica estrany.

El film funciona sobretot quan es centra en treure tot el suc a les situacions còmiques que li proporciona el seu protagonista, però a més a més demostra el bon ull de Tom McGrath per a les escenes d’acció. El director, que ja va evidenciar les seves habilitats en un títol força oblidat però molt reivindicable com Megamind, ofereix alguns trams bastant espectaculars, com la “batalla” al jardí o una trepidant persecució en bicicleta (amb picada d’ull a Mad Max inclosa). També cal destacar els primers minuts de pel·lícula, on El Bebé Jefazo recorre a un estil d’animació molt més tradicional per a explicar la capacitat creativa del petit Tim; uns móns imaginaris que no es podien representar amb figures realistes en 3D, sinó que requerien formes i colors exagerats. La forma com la pel·lícula expressa visualment aquesta idea, encara que amb prou feines ompli un minut de metratge, és realment brillant.

A pesar de no acostar-se al nivell d’elaboració narrativa d’altres títols recents d’animació, El Bebé Jefazo té força números per a deixar empremta dins del gènere. Dreamworks Animation, que acostuma a seguir una trajectòria irregular i pateix per a oferir productes que superin la “classe mitja”, ha trobat una idea boja i un personatge sòlid que gaudeixen d’un carisma particular. A més, ha sabut guanyar-se el públic adult amb una especial efectivitat. Veient la senzillesa de la trama i el seu final rigorós, fins i tot queda la sensació que encara s’hauria pogut treure més profit d’aquest bebè amb veu greu i aires de suficiència. De totes maneres, és possible que El Bebé Jefazo acabi sent una de les sorpreses agradables d’aquest any dins el gènere animat.