M.A.Confidential

Life

Director: Daniel Espinosa

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Rebecca Ferguson, Ryan Reynolds, Hiroyuki Sanada, Ariyon Bakare, Olga Dihovichnaya.

Gènere: Ciència-ficció, thriller. USA, 2017. 105 min.

Després d’una arriscada maniobra, els sis membres de la tripulació de l’Estació Espacial Internacional intercepten una càpsula procedent de Mart que transporta mostres del planeta. El seu objectiu té una transcendència enorme, ja que aquestes mostres podrien ser la primera evidència de vida extraterrestre. A bord de l’estació, el científic Hugh Derry procedeix a estudiar la matèria, i tot i que aquesta es resisteix, aconsegueix estimular-la perquè reaccioni. 

Gravity, Interstellar o The Martian han estat, cada una a la seva manera, pel·lícules que han sortit a l’espai exterior per a aprofundir en l’existència dels seus personatges. Aprofitant que són a desenes de milers de quilòmetres de la Terra, fan aflorar la seva part més humana, els treuen el millor de si mateixos o els fan reflexionar sobre la vida que han deixat a casa seva. Life passa olímpicament de tot això: dóna quatre apunts ràpids de context, presenta el potencial perill, constata el citat perill i, a partir d’aquí, es converteix en pura supervivència. No cal buscar-li gran cosa més. I com a tal, assumint les seves limitacions i llicències –que en té unes quantes–, es converteix en un thriller del tot efectiu; d’aquells que et fan vibrar i et tenen aferrat a la butaca durant la major part del temps.

Daniel Espinosa comença Life traient una mica de pit amb un treballat pla seqüència per dins l’Estació Espacial Internacional al més pur estil Iñárritu, però durant la pel·lícula el director no es caracteritza per perseguir una intenció particularment estètica. La seva és una direcció més funcional, que busca alimentar el suspens quan aquest comença a apoderar-se de l’acció, i a la vegada aprofitar l’espectacularitat que sempre aporta l’entorn espacial. I sí, de suspens i tensió, Life en va sobrada. La pel·lícula no sap estar-se calmada durant massa estona i posa a prova continuament els nostres nervis, generant una sensació de perill creixent a mida que la història avança. El fet que l’enemic sigui desconegut i imprevisible en la seva forma de comportar-se el situa amb avantatge respecte els astronautes que miren de combatre’l, i això encara accentua més la posició de vulnerabilitat que ens transmet.

Life acostuma a equiparar la visió de l’espectador a la dels personatges. Sabem el que saben ells i veiem el que veuen ells, per això aconsegueix submergir-nos en l’acció, a vegades com si fóssim un astronauta més. En realitat, hi ha moments en què fins i tot la càmera simula l’efecte de la ingravidesa com si realment estigués a bord de l’estació espacial. Daniel Espinosa es mou per un escenari limitat, però s’hi mostra còmode i sap dosificar tots els imprevists que es van acumulant; i d’aquí en surten escenes d’allò més impactants. Life no aparta la mirada davant l’explicitat d’algunes imatges que l’acosten puntualment al gènere de terror, però a la vegada no vol convertir-se en un bany de sang i vísceres. Tot i que els seus paral·lelismes amb Alien són molt evidents, aquí parlem d’un títol que juga de forma més directa i també menys refinada; i no per això es queda enrere en els seus objectius.

El que sí que queda manifesta és l’escassa preocupació de Life pels seus protagonistes. L’argument no reserva ni cinc tristos minuts a explicar-nos qui són els integrants de l’expedició –a excepció del gastadíssim tòpic que un d’ells serà pare–, de mode que la possibilitat d’un vincle emocional amb algun d’ells s’esvaeix gairebé per complet. Mostren petits trets de personalitat, però poc més. Això resta potència a la història i fa que ens resulti una mica indiferent el destí que seguirà cadascun d’ells. Aquesta nul·la profunditat dels personatges també fa estranya l’elecció d’actors de primer nivell com Ryan Reynolds o Jake Gyllenhaal; el primer encara ens proporciona alguna píldora de la seva acidesa humorística, però el segon té el seu paper més insípid en molts anys. En tot cas, és evident que Life no és un film d’actors o de personatges, sinó que centra les seves forces en activar els sentits de l’espectador i mantenir-ho fins el final.

Així doncs, Life no és d’aquelles pel·lícules que ens convidi a pensar en la immensitat de res ni l’existència de ningú. Més aviat ens posa en alerta davant aquest comportament tan humà de creure tenir-ho tot sota control, fins i tot quan s’experimenta amb una suposada forma de vida extraterrestre. Des dels primers minuts, és força previsible com serà l’evolució de la història, per tant el millor és oblidar-se de demanar gaires explicacions i ficar-se per complet en la tensió d’aquest thriller. Com a pel·lícula purament de gènere, Life funciona a un gran nivell, encerta de ple amb la seva durada i a més a més sap acabar de forma coherent. Personalment, firmaria que cada any s’estrenessin diverses pel·lícules que seguissin aquest patró; segur que no ens farien cap mena de nosa.