Quants tràilers són capaços d’emocionar-te al cap de tan sols 10 segons? Només cal que sonin les primeres notes d’aquesta melodia i tots rememorem aquella immensa aventura que Peter Jackson va regalar-nos a principis de segle, una trilogia que ens va marcar a molts, i que ara deriva en el que de ben segur serà un successor a l’altura. Queda pràcticament un any, però El Hobbit: Un Viaje Inesperado ja ens fa donar el primer pas en el nostre particular viatge fins la seva estrena. I pel que es pot veure, Jackson ha mantingut respectuosament (com no podia ser d’altra forma) l’essència i l’atmosfera d’aquella meravella anomenada El Señor de los Anillos.
Arxius
All posts by Martí
The Artist
Director: Michel Hazanavicius
Intèrprets: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle.
Gènere: Drama, comèdia, cine mut. França, 2011. 100 min.
George Valentin és una gran estrella del cinema mut de finals dels anys 20 que, de forma inesperada, coneix la jove Peppy Miller, una gran fan seva i aspirant a convertir-se en actriu algun dia. Després d’aconseguir compartir una escena amb ell, la seva relació sembla intensificar-se, però l’arribada del cinema sonor distanciarà les seves carreres i també les seves vides. Mentre Peppy comença a guanyar fama, George veu com la seva carrera s’acaba de forma inexorable i cau en l’oblit de tothom.Senyors productors de les grans distribuidores de Hollywood, defensors acèrrims del 3D i les pantalles Imax, devoradors d’efectes especials i imatges generades per ordinador: ja podeu parar la cara perquè una pel·lícula en blanc i negre, muda i en format 4:3, allò més antiquat i menys comercial que us podríeu imaginar, arriba per passar-vos-hi la mà. El director francès Michel Hazanavicius ja ha començat a col·leccionar premis de festivals i associacions de crítics, i ja sona com a ferm candidat a emportar-se Oscar i Globus d’Or, i ho ha fet amb aquell film que ningú amb dos dits de front s’atreviria a rodar en plena segona dècada del segle XXI. És aquesta valentia i aquest atreviment, i tot el que representa una pel·lícula d’aquest tipus en els temps que corren, el que converteix The Artist en una de les grans sensacions cinematogràfiques de l’any, tot i que, en el meu cas, moderi lleugerament (només lleugerament) l’eufòria que havia copsat fins ara entre la crítica.
“The legend ends”, el missatge no pot ser més clar i concís per anunciar que s’acaba una era de Batman cinematogràfic. Probablement la millor era que ha vist mai el gènere del còmic a la gran pantalla. Christopher Nolan i Christian Bale s’acomiaden d’aquesta fantàstica trilogia amb El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace (rigurosa i dilatada traducció de The Dark Knight Rises), que es convertirà, com ja van ser les seves predecessores, en una de les grans estrenes de l’any que ve. Després del fosc final de El Caballero Oscuro, Nolan reprèn la història vuit anys després, amb un Batman incomprès i rebutjat socialment que haurà de reaparèixer per frenar el malvat Bane, que planeja destruir Gotham City.
Els assistents a l’estrena de Mientras Duermes al passat Festival de Sitges ja vam poder veure’l en exclusiva fa un parell de mesos, i ara per fi ha vist la llum públicament. Arriba el tràiler de la que serà una de les grans estrenes del cinema espanyol pel 2012, [REC] 3: Génesis, la tercera entrega de la popular saga de terror que va revolucionar el gènere ara fa quatre anys. Tot i que personalment aprecio la qualitat i destresa en la seva realització i plantejament, però no les considero grans pel·lícules a nivell global (la segona entrega poca cosa va aportar), aquesta tercera part ha aixecat una especial expectació degut a les novetats que incorpora.
Attack the Block
Director: Joe Cornish
Intèrprets: John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones, Simon Howard, Nick Frost.
Gènere: Ciència-ficció, acció, comèdia. Gran Bretanya, 2011. 80 min.
En un barri de la perifèria de Londres, un grup de joves atraca una jove infermera que tornava a casa, però es veuen sorpresos per un estrany objecte que cau del cel just al seu costat. Després d’enfrontar-s’hi i matar-lo, descobreixen que és un extraterrestre i se l’emporten com si d’un trofeu es tractés. El problema arriba quan en comencen a caure desenes més, i aquests són més grans i sanguinaris, però ells no pensen fugir ni amagar-se, al contrari.Una colla d’amics surt al carrer amb les seves bicicletes a la recerca d’extraterrestres. Les aparences apunten cap a una descarada còpia de Super 8, però res més lluny de la realitat. Aquests són adolescents, porten caputxes, gorres i mocadors a la cara, van armats amb bats de beisbol, katanes i ganivets, i entre les bicis hi ha també un parell de motos. Ho tenen molt clar: si els alienígenes havien d’aterrar a algun lloc, no han pogut escollir pitjor. Attack the Block pren un plantejament tan típic com el de la invasió extraterrestre i el reformula en forma de comèdia d’acció juvenil perifèrica, gamberra, irreverent i autèntica, fregant la sèrie B, però amb les idees molt clares. La gran sensació del Festival de Sitges 2011, on es va emportar quatre premis, entre els quals els de la crítica i el públic, es confirma com una de les grans revelacions de l’any i situa Joe Cornish com un dels nous directors britànics a tenir molt en compte.
A Dangerous Method
Director: David Cronenberg
Intèrprets: Michael Fassbender, Keira Knightley, Viggo Mortensen, Vincent Cassel, Sarah Gadon.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 95 min.
A l’Europa de principis del segle XX, el reconegut psiquiatra Carl Jung rep al seu hospital de Zuric una jove pacient russa, Sabina Spielrein, afectada per violents atacs d’histèria. Utilitzant el mètode del psicoanàlisi, creat pel seu mentor Sigmund Freud, Jung aconsegueix curar Sabina, i al mateix temps comprovar el fort rerefons sexual que tenien els seus traumes. Més tard, Jung acudeix a Viena per trobar-se amb Freud i parlar de forma més extensa i profunda sobre aquest nou mètode.Tot i l’evident gir cinematogràfic que ha realitzat David Cronenberg els últims anys, coincidint amb la seva particular trilogia conjunta amb Viggo Mortensen (Una Historia de Violencia, Promesas del Este i Un Método Peligroso), em sorprenen les opinions que consideren aquest tipus de cinema, i en particular aquest últim film, molt allunyat de la naturalesa del director canadenc. Acostumats que ens endinsi de forma crua, carnal i sense contemplacions visuals en aquest binomi que formen cos i ment, és evident que Cronenberg ha canviat la forma, però no el fons de les seves pel·lícules, i és a Un Método Peligroso on més palesa queda aquesta afirmació. El film, majoritàriament discursiu i dominat pels diàlegs, amaga una immensa càrrega d’impulsos i desitjos físics darrere els personatges, en una mescla en què cos i ment intenten buscar una explicació mútua als actes de cadascun. Un exercici complex, poc comú, però interessant.
La factoria Disney encara el 2012 carregada d’ambició i preparada per sacsejar les sales d’arreu del món amb una de les seves majors superproduccions fins el moment. John Carter adapta a la gran pantalla la història del personatge homònim creat per Edgar Rice Burroughs (creador de Tarzan) en una sèrie de novel·les de gènere fantàstic i mitològic de principis del segle XX. La pel·lícula explica com el personatge de John Carter, un veterà de la Guerra Civil Nord-americana, és transportat a Mart, habitat per unes estranyes criatures que de seguida el veuen com l’únic salvador possible de la total destrucció del planeta.
Jodaeiye Nader az Simin
Director: Asghar Farhadi
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami, Sareh Bayat, Sarina Farhadi, Kimia Hosseini, Shahab Hosseini.
Gènere: Drama. Iran, 2011. 110 min.
Nader i Simin són una parella que decideixen demanar el divorci quan ell es nega a acompanyar la seva dona a viure fora del país, fet que ella considera especialment beneficiós per la seva filla. Nader decideix quedar-se a cuidar el seu pare, qui pateix un estat força avançat d’Alzheimer, i quan Simin marxa a viure a casa els seus pares, es veu obligat a contractar una dona que el cuidi mentre ell està treballant. Tot i confiar plenament en ella, un dia arriba a casa i es troba una situació que desencadena un gran conflicte.Quan et disposes a recomanar una pel·lícula iraniana, de seguida et passen pel cap la gran majoria de respostes que pots tenir fent referència a la teva condició de “gafapasta cinèfil” i altres improperis, però haig de dir que estem davant d’una pel·lícula que trenca amb aquest prejudici, bàsicament perquè respon a un estil totalment europeu de fer cinema. Nader y Simin, Una Separación va arrasar al passat Festival de Berlín, on es va emportar l’Ós d’Or com a millor pel·lícula i també els premis a millors actors i actrius, i quan això passa, és que el film ha de tenir quelcom d’especial. I així és. El director iranià Asghar Farhadi demostra un cop més que al Pròxim Orient es poden fer pel·lícules adaptades a la modernitat, de ritme dinàmic i sobre temes totalment universals, capaces de captivar qualsevol espectador. Oblideu-vos d’estereotips, Nader y Simin ens submergeix en una història molt més propera del que podríem esperar.
Sóc conscient que aquest post arriba una mica tard, però volia esperar a viure-ho en primera persona abans de parlar d’aquesta revolució anomenada Phenomena Experience. I ara que ho he viscut, a banda de penedir-me de no haver-hi assistit més cops, puc constatar que estem davant d’una experiència totalment diferent a allò que la meva generació coneix simplement com “anar al cinema”. Les projeccions especials al Cinema Urgell de Barcelona no són només especials per l’entitat dels títols, o per tractar-se de sessions dobles, sinó per l’atmosfera màgica que es crea dins la sala. Les 1.800 persones que omplen cada sessió comparteixen el mateix objectiu: gaudir del cinema i despreocupar-se de tota la resta.
A dues setmanes de complir el seu primer any de vida, el Phenomena Experience ha delectat el públic barceloní amb títols com Alien, Tiburón, El Resplandor, E.T., Jurassic Park, Desafío Total, Taxi Driver o les sagues Indiana Jones, Regreso al Futuro i La Jungla de Cristal, entre altres. A banda de presentar una impagable oportunitat de veure aquests clàssics en pantalla gran per tots aquells a qui ens van enganxar massa joves, permet viure les pel·lícules de forma totalment emocional. Els aplaudiments, celebracions i xiulets en les escenes destacades, i fins i tot bandes sonores tararejades (Movierecord inclosa), són elements comuns al llarg de qualsevol projecció. Una festa, i a la vegada un homenatge, al cinema que més ens ha marcat.
Que l’esdeveniment té el seu component “friki”, no ho negaré, però també estic segur que no cal ser un gran cinèfil per gaudir com un nen amb el Phenomena. El públic és totalment variat, des de grups d’amics, passant per parelles força més veteranes, fins a famílies senceres. Creieu-me, era l’enèssima vegada que veia Indiana Jones i La Jungla de Cristal, i mai les havia viscut tan intensament. L’organització ja prepara el seu segon any amb nous títols, entre els quals Matrix, La Caza del Octubre Rojo i altres perles del millor cinema dels 70, 80 y 90.
Un fet important a remarcar és que les còpies que es projecten són en 35 mm, és a dir, el format original que es va projectar als cinemes 20 o 30 anys enrere, amb els conseqüents anuncis publicitaris d’aquella època. Des de sifons a cortines antimosquits, un espectacle. Tot plegat, encara dóna més de l’autenticitat del conjunt. Una experiència immensament recomanable a tothom!
Si la passada edició es podia considerar com la de la massificació, aquesta, a banda de subratllar-ho, ha suposat la confirmació que el Festival Beefeater In-Edit ja és una referència a nivell internacional, tant a nivell musical com cinematogràfic. Més de 30.000 persones omplint els cinemes Aribau i Aribau Club per veure un total de 54 documentals al llarg de 10 dies són algunes de les dades que ho demostren, a més d’un alt i constant rigor en la qualitat de les obres projectades. A més, la informatització del sistema d’abonaments i entrades ha aprovat amb bona nota, així doncs, només queda esperar al 2013 per arribar a la de ben segur especial 10a edició del festival.
Aquesta és la valoració per part d’un servidor sobre les documentals que he pogut veure en aquesta 9a edició.
Amazing Journey: The Story of The Who
Sens dubte, un dels documentals més satisfactoris del festival. L’encarava amb ganes, però amb aquell punt de previsibilitat que tota història cronològica sobre un grup de musica acaba tenint. Lluny d’això, Amazing Journey fa honor al seu nom i et trasllada de forma intensa i exhaustiva per la vida d’una de les bandes més influents de la història. El dinamisme del muntatge i l’efectivitat d’un guió magistral, que sap equilibrar perfectament continguts i emocions, són els pals de paller del documental.
Amazing Journey repassa els 40 anys d’història del grup britànic, i ho fa amb criteri i sinceritat gràcies a la riquesa de la selecció d’imatges d’arxiu i a la transparència amb què parlen els testimonis. Les inestimables intervencions de Pete Townshend i Roger Daltrey, que no dubten en parlar obertament dels aspectes més foscos de la banda i també de la seva relació, donen una gran sensació de versemblança i integritat. Sense ser un gran fan de The Who, les dues hores van passar com una exhalació. Un fantàstic viatge.
The Libertines – There Are No Innocent Bystanders
L’estiu de 2010, The Libertines van decidir reunir-se després de sis anys per fer quatre concerts, dos d’ells als Festivals de Reading i Leeds, dos dels més multitudinaris del Regne Unit. There Are No Innocent Bystanders fa una crònica de tot el procés, des del primer assaig fins l’actuació final, al mateix temps que repassa els motius que van provocar la separació de la banda. Un producte destinat sobretot als fans, però igualment curiós i interessant per la resta tenint en compte que hi apareixen dos personatges com Pete Doherty i Carl Barat.
La sinceritat de tots els membres de la banda davant la càmera és d’agrair, sobretot per part dels dos citats, ja que la seva relació d’amor-odi condicionava totalment el rumb que seguia el grup. There Are No Innocent Bystanders transmet amb força efectivitat les emocions de cada moment, especialment al final, i aconsegueix un retrat molt proper de The Libertines i tot el fenomen que els va envoltar. La sensació és que no vol amagar ni suavitzar res, cosa que s’agraeix. La presència de Carl Barat per presentar-lo va ser un gran valor afegit per part del festival.
Talihina Sky: The Story of Kings of Leon
El recent anunci de l’aturada temporal (això diuen) de Kings of Leon i certs escàndols que havien rodejat la banda últimament atorgaven un interès afegit a Talihina Sky, però el resultat va resultar força més benevolent del que es podia esperar. El documental explica la història del grup prenent com a referència els seus orígens i entorn familiar, caracteritzats per una forta càrrega religiosa, tradicional i conservadora, cosa que va marcar la convivència entre ells i també l’evolució personal de cadascun.
Talihina Sky combina la part més cronològica sobre la història de la banda amb imatges d’una reunió familiar, en què els membres del grup (tres germans i un cosí) obliden momentàniament la seva condició d’estrelles del rock. Tot i la originalitat del plantejament i la clara voluntat de donar-li un enfoc més sociològic que musical, el documental avança a trompicons i sense un patró massa clarificat. Ofereix imatges entranyables i molt personals, però la sensació és que passa de puntetes pels problemes interns del grup. Esperava més.
Quiero Tener una Ferretería en Andalucía
“Y allí se ponían ciegos de tó, que eso es lo bonico”. És una de les perles que es poden sentir a la gran sensació del Beefeater In-Edit 2011. El documental explica els períodes, pràcticament indocumentats fins ara, que Joe Strummer, cantant de The Clash, va passar a Andalusia i les grans amistats que va fer amb la gent d’Almería i Granada. Quasi d’incògnit, ja que llavors ningú el coneixia per aquelles contrades, Strummer va guanyar-se de seguida l’afecte gràcies al seu caràcter obert i també a les seves excentricitats.
Quiero Tener Una Ferretería en Andalucía presenta una realització poc ortodoxa i cohesionada, fruit d’un rodatge complicat, però té el seu veritable tresor en els testimonis que expliquen en primera persona les vivències que van passar amb Strummer. L’especial gràcia i passió dels andalusos a l’hora d’explicar les coses, sumat a les infinites anècdotes que el cantant va protagonitzar, la converteixen en una obra entranyable i tremendament divertida. Persones que es fan estimar i una aura de bon rollo absolut. La joia del festival.
The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou (1971-1973)
Tres dels artistes que van marcar el panorama musical a cavall dels anys 60 i els 70 no ho haguessin fet si no s’haguessin conegut entre ells. És la premissa de The Sacred Triangle, que ens acosta a les figures de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed per explicar-nos les influències que es van exercir mútuament en un entorn en què l’alcohol, les drogues dures i l’alienació social començaven a fer acte de presència de forma preocupant. Tres línies que avancen en paral·lel, s’entrellacen i reprenen el seu camí.
El principal problema de The Sacred Triangle és que el pretext del documental no donava tant de sí, cosa que es tradueix en una primera meitat dedicada a contextualitzar cada un dels tres protagonistes, explicant coses que ja sabíem. A partir d’aquí, la història ja guanya en interès, si més no pels qui no coneixíem la història, i acaba de forma força digna. Entre els testimonis, els trobo a faltar a ells, però sempre ens quedarà l’extravagància d’Angie Bowie, que quasi s’acaba fent seu el documental. Correcte, però mal plantejat.
Message to Love: The Isle of Wight Festival
El 1970, 600.000 persones van desplaçar-se a la quasi deserta illa de Wight, al sud d’Anglaterra, per assistir a un festival que marcaria un abans i un després. No només pel seu increïble cartell d’artistes, sinó per l’impacte social que va causar enmig d’un moviment hippy que tenia els dies comptats. The Who, Jimi Hendrix, The Doors, Leonard Cohen, Moody Blues o Joni Mitchell van actuar davant les 50.000 persones que tenien entrada, i amb el mig milió restant intentant entrar al recinte entre crits contra el capitalisme.
La forta càrrega social i política de les imatges converteix Message to Love en molt més que un documental sobre un festival de música, és el viu retrat d’una època i també d’una gran contradicció. A banda de gaudir amb les actuacions de luxe, les imatges fan reflexionar sobre la validesa d’uns ideals, una combinació molt ben resolta i que enriqueix les dues hores de documental. Murray Lerner, director homenatjat en l’actual edició del festival, firma una obra molt completa, després de la qual no faries un lleig a un viatge 40 anys enrere.





























