A Dangerous Method
Director: David Cronenberg
Intèrprets: Michael Fassbender, Keira Knightley, Viggo Mortensen, Vincent Cassel, Sarah Gadon.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 95 min.
Tot i l’evident gir cinematogràfic que ha realitzat David Cronenberg els últims anys, coincidint amb la seva particular trilogia conjunta amb Viggo Mortensen (Una Historia de Violencia, Promesas del Este i Un Método Peligroso), em sorprenen les opinions que consideren aquest tipus de cinema, i en particular aquest últim film, molt allunyat de la naturalesa del director canadenc. Acostumats que ens endinsi de forma crua, carnal i sense contemplacions visuals en aquest binomi que formen cos i ment, és evident que Cronenberg ha canviat la forma, però no el fons de les seves pel·lícules, i és a Un Método Peligroso on més palesa queda aquesta afirmació. El film, majoritàriament discursiu i dominat pels diàlegs, amaga una immensa càrrega d’impulsos i desitjos físics darrere els personatges, en una mescla en què cos i ment intenten buscar una explicació mútua als actes de cadascun. Un exercici complex, poc comú, però interessant.
Resulta complicat descriure la temàtica o plantejar l’argument de forma més o menys lineal de Un Método Peligroso, ja que la seva força es basa en la relació entre els seus tres principals protagonistes i els diferents episodis que aquesta presenta. No obstant, tot i que l’aparença és densa i poc assequible, Cronenberg aconsegueix transmetre amb molt de talent allò que hi ha darrere els personatges i el veritable motor que els fa avançar, en una història que, no ho oblidem, va marcar per complet la història de la psicoanàlisi com la coneixem actualment. La figura de Sigmund Freud com a encarregat d’obrir la porta a aquests mètodes i la seva fixació per atorgar un significat sexual a tot desordre de conducta es contrasta amb un Carl Jung decidit a anar més enllà, però que al mateix temps experimenta en primera persona el compliment de la teoria freudiana. Una admiració i rivalitat mútues que tenen un gran magnetisme en el film.
Com es pot intuir, no és una pel·lícula caracteritzada per un gran dinamisme, però la riquesa dels diàlegs i l’evolució en el comportament dels protagonistes, sobretot per part de Sabina i del paper que ella juga a la història, fa que l’interès no decaigui en cap moment (sempre que l’espectador també el mostri, això sí). No obstant, un dels punts discutibles de Un Método Peligroso és el seu anti-clímax, que, tot i que pot ser coherent amb el conjunt, deixa l’espectador una mica massa fred; i més, tenint en compte que ja arrosseguem una pèrdua d’intensitat del film en el seu tram final. També hi ha alguna sub-trama, com la que implica l’aparició d’Otto Gross com a quarta peça de la relació, que queda una mica massa diluïda i acaba passant sense massa pena ni glòria, tot i la seva teòrica importància dins la història. En tot cas, la pel·lícula no cau en cap moment en l’avorriment, aspecte en el qual també ajuda la seva encertada hora i mitja de durada.
Les actuacions són un altre punt a destacar, destacant sobretot el paper d’una histriònica i anguniosa Keira Knightley, qui realment impacta per la seva capacitat de deformació facial en els primers compassos de la pel·lícula i construeix l’únic personatge veritablement imprevisible de Un Método Peligroso. Més apagats apareixen Michael Fassbender i Viggo Mortensen, qui es veuen limitats per la poca expressivitat dels seus respectius personatges i acaben oferint papers molt sobris i convincents, però també una mica plans, especialment en el segon cas. Sense desmerèixer Mortensen, de qui sóc un ferm defensor, em pregunto si Christoph Waltz, primera elecció de Cronenberg per a interpretar Sigmund Freud, hauria donat un aire diferent al personatge. Finalment, pel que fa a Vincent Cassel, em sembla un pèl desaprofitat tenint en compte la brevetat del seu paper en una pel·lícula on hagués pogut brillar molt més.
L’ambientació de la pel·lícula, centrada en la classe alta europea dels anys 10, contrasta amb la naturalesa primitiva que amaga la relació entre els personatges, cosa que també serveix com a retrat d’una societat on la exquisidesa de la façana i les aparences amagava un munt d’impulsos reprimits. Al mateix temps, cal subratllar el reconeixement de la vigència que tot plegat conserva un segle després. Probablement no serà la pel·lícula més recordada o valorada de Cronenberg, però en cap cas és la que menys es pot identificar amb ell, tot i que no sigui un tipus de cinema al qual ens té habituats. Un Método Peligroso planteja un repte complicat per portar a la gran pantalla, i crec que pocs cineastes ho haurien fet amb la mateixa solvència. No és un film per anar recomanant a qualsevol, requereix predisposició i interès en les reflexions que presenta, però a nivell personal ha resultat força enriquidor. I això, avui en dia, no és poc.
Martí
