M.A.Confidential

Jodaeiye Nader az Simin

Director: Asghar Farhadi

Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami, Sareh Bayat, Sarina Farhadi, Kimia Hosseini, Shahab Hosseini.

Gènere: Drama. Iran, 2011. 110 min.

Quan et disposes a recomanar una pel·lícula iraniana, de seguida et passen pel cap la gran majoria de respostes que pots tenir fent referència a la teva condició de “gafapasta cinèfil” i altres improperis, però haig de dir que estem davant d’una pel·lícula que trenca amb aquest prejudici, bàsicament perquè respon a un estil totalment europeu de fer cinema. Nader y Simin, Una Separación va arrasar al passat Festival de Berlín, on es va emportar l’Ós d’Or com a millor pel·lícula i també els premis a millors actors i actrius, i quan això passa, és que el film ha de tenir quelcom d’especial. I així és. El director iranià Asghar Farhadi demostra un cop més que al Pròxim Orient es poden fer pel·lícules adaptades a la modernitat, de ritme dinàmic i sobre temes totalment universals, capaces de captivar qualsevol espectador. Oblideu-vos d’estereotips, Nader y Simin ens submergeix en una història molt més propera del que podríem esperar.

El film va de menys a més en quan a intensitat, però la seva forta càrrega dramàtica comença ja des de la primera escena, que serveix per exposar a la perfecció el plantejament de la història i presentar la parella protagonista. A partir d’aquí Asghar Farhadi desenvolupa un argument magistral, que basa el seu talent no en la complexitat de la mateixa (es podria dir que només hi ha una sola trama), sinó en la veracitat que desprenen els personatges i els seus dilemes interiors, i també l’efecte sorpresa dels girs argumentals. Nader y Simin et contagia la tensió i dramatisme fins a implicar-te totalment amb la història, compartint aquestes disjuntives morals a què s’enfronten les diferents parts protagonistes. Tot i que es podria definir com un melodrama familiar, centrat en la separació de Nader y Simin, el film introdueix conflictes tan diverses com el pes de la religió, la fractura social, el sistema judicial iranià o la convivència amb l’Alzheimer.

Lluny de ser una pel·lícula de denúncia o reivindicació, Nader y Simin posa de manifest, per sobre de tot, que en una societat com la d’Iran, amb tanta mala fama arreu del món occidental, es produeixen exactament els mateixos problemes que podrien passar a qualsevol país europeu. Gràcies a l’immens humanisme que desprèn el film, queda clar que, per moltes diferències ètniques o culturals que existeixin, hi ha problemes, emocions i dilemes personals que no coneixen fronteres. I és per això que l’espectador s’acaba implicant íntegrament amb els personatges, intentant comprendre el que passa pel seu cap, les seves raons i motivacions, i també buscant resposta a les preguntes fonamentals que planteja la pel·lícula. Farhadi té la virtut de no imposar cap punt de vista, de no assenyalar culpables i innocents, per això manté la credibilitat en tot moment i convida l’espectador a fer el seu propi judici dels fets.

Un altre factor clau en la versemblança de Nader y Simin és el fantàstic treball de tots els actors. Peyman Moaadi, Shahab Hosseini, i Leila Hatami i Sareh Bayat van ser premiats com a millor repartiment masculí i femení, respectivament, al passat festival de Berlín per la seva gran interpretació dels quatre protagonistes principals del film. Sense sobreactuacions dramàtiques ni grans escenes per lluir-se, tots quatre aporten un gran humanisme als seus respectius personatges, tots ells turmentats i arrossegats per un conflicte judicial que, en el fons, els afecta sobretot per la por a perdre el que tenen. També el paper dels secundaris és remarcable, com les dues filles, capaces de transmetre un munt d’emocions amb les seves mirades. Personatges totalment realistes, sense estereotips ni papers típics a jugar dins la història, que protagonitzen una història tan realista com ells.

Al final, Farhadi troba també un mètode ideal i molt intel·ligent per tancar la pel·lícula, que convida l’espectador a repassar mentalment tot el que acaba de veure i treure les seves interpretacions. Ni plans eterns, ni acció insubstancial, ni cinema contemplatiu, Nader y Simin és cinema iranià des d’un altre punt de vista i obert a un públic molt més ampli. Val la pena superar els primers 15 minuts en què li costa una mica arrencar per després deixar-se absorbir per una història tan humana i també tan controvertida. Per algun motiu la crítica nord-americana ja comença a premiar-la per tot arreu com a millor pel·lícula estrangera de l’any, i ja s’ha convertit en la principal favorita a emportar-se el proper Oscar en aquesta categoria. Desapercebuda a les sales comercials, com és habitual, és d’aquelles petites joies que cal recuperar com sigui.