Palma d’Or a Cannes 2009, Premi de la Crítica a San Sebastián i a Cannes, i sel·leccionada per Alemanya als Oscars. Poques pel·lícules han unificat tant la crítica a l’hora de qualificar-la com poc menys que una obra mestra que aquesta. I menys encara si estan escrites i dirigides per Michael Haneke. El director austríac, habitual sacsejador de ments amb films com Caché, Funny Games o La Pianista, sembla haver aconseguit el seu millor producte. La Cinta Blanca és un drama d’intriga ambientat en un poblet del nord d’Alemanya l’any 1913, just abans de l’inici de la 1a Guerra Mundial, on una sèrie de fets terribles i inexplicables trenquen de sobte la tranquil·litat que hi regna habitualment. El seu origen és totalment desconegut i serà el mestre de l’escola qui comenci a investigar i anar descobrint poc a poc el per què de tot plegat.
La pel·lícula, rodada en blanc i negre, promet no deixar indiferent a l’espectador, però aquest cop sembla que de forma menys extrema que la que ens té acostumats Haneke. Els actors protagonistes són Christian Friedel i Suzanne Lothar, aquesta última una habitual dels films del director austríac, acompanyats d’un ampli repartiment alemany i austríac, en què diuen que destaquen les grans actuacions infantils. La Cinta Blanca, que aquí s’estrena el 15 de gener, és la gran favorita als Premis del Cine Europeu i promet ser una de les sensacions d’aquest inici d’any.
M’encanta el tràiler. Totalment anàrquic, sense desvetllar cap detall argumental i recollint una sèrie d’imatges que et deixen amb moltes ganes de saber de què va tot això exactament.
Intèrprets: John Cusack, Amanda Peet, Chiwetel Ejiofor, Thandie Newton, Oliver Platt, Woody Harrelson.
Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2009. 150 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
A finals de 2009, un enginyer de l’Índia descobreix que les erupcions solars comencen a ser molt més fortes que de costum i que, al cap de tres anys, això tindrà fatals conseqüències per a la Terra. En comunicar-ho a un colega seu nord americà, aquest últim informa a la Casa Blanca, que comença a preparar-se per la catàstrofe. Arriba el 2012 i comencen a complir-se les prediccions, primer terratrèmols que acaben amb el moviment de les plaques terrestres i després tsunamis gegants que cobreixen pràcticament tots els continents. Mentre el món sencer es destrueix, una família intenta escapar i refugiar-se d’aquesta catàstrofe.
Afortunadament, poques vegades he sortit d’un cinema amb la sensació d’haver tirat els diners. Però ahir va ser una d’elles. No em sento enganyat, perquè coneixia el risc inherent a veure una pel·lícula com aquesta i tampoc hi vaig anar obligat per ningú, però reconec que tenia un mínim d’esperança (fins i tot vaig publicar el tràiler fa unes setmanes) que 2012 no caigués en els mateixos errors de sempre. Doncs hi cau, en tots, absolutament. El film és tal festival de convencionalismes, tòpics i previsibilitats que sembla fet a propòsit, com si realment s’ho estiguessin prenent en conya. Però no, estic segur que els seus creadors hi veuen emoció i solemnitat, i pensen que realment la transmeten a l’espectador. D’acord que aquest tipus de cinema té el seu segment de públic objectiu (del qual no formo part, definitivament), però, sincerament, no pensava que els productes nous d’aquest gènere fossin tan lamentables com 2012.
Dic això perquè se suposa que els avanços tecnològics haurien de permetre, a banda d’aconseguir imatges més espectaculars, més llibertat creativa, nous camins, fins i tot a nivell de guió. Però 2012 posa de manifest que s’alimenta completament dels títols anteriors del cinema catastròfic i que, si et poses a pensar, tots aquests acaben sent millors. Deep Impact, Independece Day, Armageddon, Poseidón o fins i tot La Guerra de los Mundos passen per la ment de l’espectador, en alguns casos de forma massa descarada i tot. Amb totes elles m’ho vaig passar millor que amb 2012. Dins dels límits del gènere, resultaven molt més efectives, incorporaven elements relativament originals i amb gràcia, i explicaven històries justetes, però acceptables. Aquí, les diferents trames, subtrames o microtrames s’ensorren a la mateixa velocitat que les ciutats a la pròpia peli.
El guió de 2012 és un insult. Qualsevol tòpic o fet previsible, d’aquells en què penses “ara és quan…”, es compleix sense excepció. Tot és efectista, forçat i tan artificial que és impossible prendre’t el film amb un mínim de seriositat i, a conseqüència, la gran majoria d’escenes de tensió i suspens ho acaben perdent del tot. D’altra banda, tampoc pots identificar-te amb els personatges perquè són tots lamentables. Tots els protagonistes d’aquests films han d’estar divorciats, amb una relació difícil amb els fills i putejats perquè l’ex-dona té un altre novio, i al final acabar sent els herois? De veritat no existeix un altre punt de partida possible? John Cusack, per molt de carisma que se li pugui trobar, fa un paper insuls; per no parlar de Woody Harrelson, a la pell d’un personatge que, a banda de fer-te riure, sí, no s’aguanta per enlloc. La resta de connexions de les suposades trames paral·leles són cutres amb ganes.
Un altre element que em posa bastant dels nervis és l’ús de la música, que no acompanya o aporta, sinó que exagera o directament manipula. No falten els típics discursets amb la melodia èpica de fons, que intenta donar emoció on no n’hi ha per enlloc, o les etapes a tot volum per augmentar una mica més la grandiloqüència de certs fets. No es detecta cap element transgressor, cap gir inesperat, cap factor de risc que se surti dels paràmetres del gènere, tot es veu d’una hora lluny. Millor dit, de dues hores i mitja lluny, una duració que tampoc fa cap favor a la pel·lícula, ni a l’espectador. Penso si es pot salvar alguna cosa de 2012, i em costa molt. Un parell de gags, moments puntuals de destrucció, algunes cares de Woody Harrelson… i Thandie Newton. Poc més.
En fi, un error el pot tenir qualsevol, però passarà molt de temps abans que torni a confiar els meus vuit euros de l’entrada a un film d’aquest estil. Espero, si més no, que aquest post serveixi d’avís previ a possibles espectadors i els eviti aquesta pèrdua de temps i diners. Poques pel·lícules poden equiparar en la mesura que ho fa 2012 el seu propi argument amb el que representen cinematogràficament. És a dir, una catàstrofe.
Tot i que els rumors d’una quarta entrega són candents degut al final obert del tercer film, el director Paul Greengrass i l’actor Matt Damon no han esperat a un eventual retorn de la saga Bourne per a tornar a treballar junts. Green Zone és un thriller bèlic ambientat a la guerra d’Iraq, en què un oficial de l’exèrcit nordamericà es troba en una delicada situació després de descobrir certa informació que, teòricament, no havia de ser descoberta. Tot i que després de llegir això resulta difícil no pensar-ho, els creadors s’han afanyat a afirmar que no és “una més” de les tantes pel·lícules realitzades sobre aquesta temàtica. Haurem de confiar-hi, basant-nos sobretot en la trajectòria de Greengrass (Bloody Sunday, United 93, El Ultimátum de Bourne), i esperar que el film presenti de veritat aquests elements diferencials.
Matt Damon està acompanyat de Brendan Gleeson, Greg Kinnear, Amy Ryan i Jason Isaacs, completant un cartell que, sense destacar especialment pels noms, no pinta gens malament. Segons afirma el director i alguns dels protagonistes del film, no ens trobarem amb la típica crítica ferotge de caire polític a la guerra, ni amb un sermó pacifista i a favor de la igualtat, sinó amb una trama de conspiració ambientada en aquest moment i en aquest lloc. Naturalment, el rerefons de la guerra té un pes important, però sembla que no hem d’esperar un descarat missatge de denúncia ni res semblant.
D’altra banda, veurem si Greengrass torna a mostrar la seva direcció a vegades exageradament dinàmica, com a El Mito de Bourne, o s’ha calmat una mica com a El Ultimátum de Bourne. Ho sabrem la primavera de 2010. Aquest és el tràiler de Green Zone:
La cadena americana de cable Showtime comença a treure una mica més de partit a la seva gallina dels ous d’or: Dexter. Sense anar més lluny, l’episodi del passat 27 d’octubre (6è de la temporada 4) va ser el programa més vist de tota la història de la cadena, amb més de dos milions d’espectadors. Ara, els seus creadors posen a disposició dels fans una nova via per acostar-se una mica més a un dels personatges més estranyament admirats i fascinants de la televisió.
Dexter Early Cuts consisteix en tres històries curtes animades, de quatre capítols cadascuna i entre minut i mig i dos minuts cada capítol, que ens expliquen els orígens del personatge de Dexter. No la seva infantesa, que ja s’inclou a la sèrie, sinó els seus primers passos en aquesta doble vida que porta ja d’adult. Les tres històries han estat dibuixades i animades, respectivament, per tres dels dibuixants de còmics més prestigiosos del moment.
El contingut d’aquestes històries es situa, cronològicament, abans de l’inici de la primera temporada, per tant no trepitja de cap manera el contingut de la sèrie. Així doncs, són accessibles a qualsevol tipus de públic sense por d’espatllar res en cas de no haver vist la sèrie (cosa que, d’altra banda, és un gran error). No obstant, sí que té més gràcia si s’està familiaritzat amb el protagonista, naturalment.
Cada setmana es penja un nou capítol a la web de Showtime. De moment, ja s’ha completat la primera història, animada en un estil que recorda lleugerament aquell genial fragment de Kill Bill vol.1. Home, el contingut queda un pèl escàs tenint en compte allò a què estem acostumats, però la direcció i la qualitat de l’animació són força bones. Ah, i està narrat pel mateix Michael C. Hall. En definitiva, una nova forma de veure l’assassí en sèrie preferit de la televisió.
Ja es poden trobar els quatre capítols subtitulats de la primera història: 1 / 2 / 3 / 4.
Des de Bob Marley, Led Zeppelin, Johnny Cash i Neil Young, passant per Depeche Mode, Joy Division, Rolling Stones i Paul Weller, i fins a U2, R.E.M o alguns dels últims talents de la nostra música com Standstill. Sense que massa gent ho sàpiga (i potser ja va bé així), tots ells han passat per les sales Rex i Aribau Club de Barcelona del 30 d’octubre fins el 8 de novembre. El responsable, el Festival In-Edit Beefeater, que aquest any ha celebrat la seva setena edició i ha consolidat el seu rotund èxit, tant d’assistència com de qualitat de la seva programació.
Com que un servidor, a banda de cinèfil, és bastant melòman, aquesta era una cita perfecta per retrobar-me amb un gènere en què sempre penso que em perdo un munt de coses, com és el documental. La impossibilitat d’adequació a segons quins dies i horaris ha fet que només hagi pogut assistir a tres films, tot i que, en el fons, eren els que més ganes tenia de veure.
Shadow Play: The Making of Anton Corbijn
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Tota una vida dedicada a la fotografia, sense haver-la estudiat en cap moment, i aconseguint crear un estil inigualable. Quan les millors bandes de música del món es barallen per ser fotografiades per ell, és que Anton Corbijn té alguna cosa especial. I el documental així ho evidencia, explicant la carrera professional del fotògraf holandès fins el moment i mostrant-nos algunes de les seves millors imatges, com aquesta de Joy Division. Aquesta part més cronològica es combina amb el rodatge de la pel·lícula Control, en que Corbijn, debutant com a director de cine, ens va explicar de forma magistral la vida d’Ian Curtis, cantant d’aquesta banda.
Els inicis d’U2, R.E.M., Nirvana o Depeche Mode estan totalment lligats a la figura de Corbijn, així com el present de The Killers o Coldplay. L’holandès és autor de fotografies tan emblemàtiques com la portada de “The Joshua Tree” o els videoclips de “Heart Shaped Box” i la recent “All the Things that I’ve Done”. Naturalment, la banda sonora de Shadow Play és de luxe. El documental avança amb els testimonis de tota la gent que ha treballat amb Corbijn, des d’editors de revistes fins els propis Bono, Michael Stipe o David Gahan, qui es rendeixen als peus del fotògraf. Tota una lliçó de fotografia, d’esforç personal i de perseverança. Gran documental.
The Peter Whitehead Pop Promos
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Per qui no l’hagi reconegut o tingui seriosos dubtes de si és qui està pensant… sí, és Mick Jagger. Amb aquesta pinta apareixia en un dels primers videoclips considerats com a tal, a mitjans dels 60, amb Peter Whitehead darrere la càmera. El cineasta anglès va ser el primer en aprofitar l’auge del pop i convertir les seves “promos” en vídeos musicals. Després d’una introducció a càrrec del propi Whitehead, rodada expressament per a la projecció de Barcelona, la pel·lícula consisteix en una successió dels clips que va rodar durant la segona meitat dels anys 60. Curiós al principi, però força pesat a partir del cinquè o sisè.
A banda dels clips dels Stones, que malauradament són al final, quan ja t’has empassat una hora de la resta, un de Jimmy Hendrix i un altre parell de força graciosos, The Peter Whitehead Pop Promos no té gaire interès. El bon número de persones que van abandonar la sala així ho va il·lustrar. Decepció per una peli en què esperava més participació del responsable, explicant, per exemple, el rerefons del seu treball.
Keep on Running: 50 Years of Island Records
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Què tenen en comú Bob Marley, Spencer Davis Group, Cat Stevens, Grace Jones, U2, Pulp, Amy Winehouse i Keane? Musicalment, ben poca cosa, però tots han rebut l’empenta a les seves carreres de la mateixa discogràfica britànica, Island Records. El gran protagonista d’aquest film és Chris Blackwell, creador del segell, qui va començar promocionant la música ska jamaicana valent-se només del maleter del seu Mini i va acabar formant la discogràfica independent més important de la Història. Si no fos per Blackwell, Bob Marley no hauria esdevingut una llegenda i U2 no haurien passat del seu (desastrós) segon disc. Tot això, entre altres moltes històries que s’expliquen a Keep on Running: 50 Years of Island Records.
El film, de quasi hora i mitja de durada, centra bona part del seu contingut en els inicis del segell, fent una accelerada una mica massa pronunciada quan arriba als anys 90. Aquesta és la principal pega que se li pot posar, però, a banda d’això, es converteix en un brillant recorregut musical dels últims 50 anys en què poques vegades tens peus i cames sense seguir el ritme. Amb un molt bon guió i el prestigi de tots els testimonis, acaba resultant un notable producte que va complir les expectatives creades.
En el seu número de Desembre 2009, la revista britànica Empire presenta, segons el criteri dels seus lectors en una votació popular, la llista de les 10 icones del cinema d’aquesta primera dècada del s.XXI. Són aquells personatges més memorables i influents de la gran pantalla des de l’any 2000 fins el 2009.
Com que no estava d’acord amb tres o quatre d’elles, he decidit refer la llista i adaptar-la al meu criteri. No estan presentades en cap mena d’ordre, ja que no es tracta d’un “top 10”, sinó que estan situades totes al mateix nivell. Aquesta és la meva llista:
Maximo (Russell Crowe, Gladiator)
La primera gran icona de la dècada. Gladiator va revolucionar el cinema èpic i va evocar de nou les grans superproduccions sobre romans com Ben Hur o Espartaco. Russell Crowe es va guanyar un Oscar en una de les seves millors actuacions. Per la història i l’emoció que transmet, el gladiador Maximo Decimo Meridio serà recordat com una de les primeres grans figures del cine del s.XXI.
Jason Bourne (Matt Damon, El Caso Bourne…)
Sens dubte, la millor trilogia d’acció en molt de temps. Matt Damon ha interpretat aquest personatge creat pel novel·lista Robert Ludlum en la seva recerca de la seva pròpia identitat i contra pràcticament tothom. Tot i que la segona, El Mito de Bourne, va baixar una miqueta, El Caso Bourne i especialment El Ultimátum de Bourne són dues grans pel·lícules d’aquest gènere.
La Novia (Uma Thurman, Kill Bill vol.1 i 2)
Després de set llargs anys d’espera, Tarantino va tornar a la càrrega amb una genial venjança anomenada Kill Bill i va donar a Uma Thurman el paper de la seva vida. Un a un, i sense cap tipus de compassió, “La Novia” va anar desfent-se de tots els seus enemics fins arribar a Bill. Durant un bon temps, les katanes i les bambes grogues van tornar a estar de moda.
Anton Chigurh (Javier Bardem, No es País Para Viejos)
El pentinat més horrible que he vist en molt de temps es va convertir en un dels assassins que més m’han atemorit en un cinema. Mirada fixa, caminar impassible i uns diàlegs tan descerebrats com estranyament difícils de rebatre. Chigurh és un dels “dolents de pel·lícula” més pertorbats i genuïns que he vist mai. I a més, apareix en la que també és una de les pelis de la dècada.
Jack Sparrow (Johnny Depp, Piratas del Caribe)
La saga de Piratas del Caribe pot agradar més o menys (jo només en salvo la primera), però ningú pot negar que el seu indiscutible centre d’atenció és el capità Jack Sparrow. Aquest pirata bromista, saltarí i una mica afeminat que, gràcies a Johnny Depp, va reinterpretar l’habitual imatge rude i sanguinària dels pirates cinematogràfics i la va convertir en entranyable.
Donnie Darko (Jake Gyllenhaal, Donnie Darko)
És la icona més alternativa de totes i la que més debats ha generat, això segur. Donnie Darko es va convertir en un film de culte gràcies al núvol de teories que aixeca entre els espectadors un cop vista i la quasi inevitable necessitat de veure-la un altre cop. Gyllenhaal es va donar a conèixer definitivament gràcies a aquesta esgarrifosa mirada i a la complexitat del seu paper.
Aragorn (Viggo Mortensen, El Señor de los Anillos)
Semblava que havia de ser Frodo, o Gandalf, però el final de la trilogia ens va deixar clar que el gran protagonista d’El Señor de los Anillos és Aragorn. Viggo Mortensen, a qui ni tan sols van nominar per un Oscar en cap dels tres anys, va pujar a la fama gràcies a un personatge èpic que ens va emocionar a molts, l’únic que realment evoluciona al llarg de les tres pel·lícules.
Joker (Heath Ledger, El Caballero Oscuro)
Probablement és LA icona cinematogràfica d’aquesta dècada. No només per la excepcional actuació de Heath Ledger, sinó, òbviament, per la tràgica història que acompanya aquest actor. Ledger va reinventar de forma magistral el personatge i ens va deixar fascinats durant cada segon que apareixia en pantalla. De tota la llista, és sens dubte el més inigualable de tots.
WALL·E (WALL·E)
Poques vegades un film m’ha deixat més embadalit que els primers 45 minuts de WALL·E. En ells, Pixar va aconseguir que milions de persones s’estimessin un personatge que no era ni humà, ni de veritat, i ni tan sols podia parlar. Un robot que va captivar tothom i va transmetre’ns molt més que la majoria de personatges de carn i ossos que podem veure al cine.
Leonard Shelby (Guy Pierce, Memento)
Ens va fer trencar el cap una bona estona mentre intentàvem connectar les peces de Memento, cosa que molts no vam fer de forma completa fins el segon visionat. L’excel·lent muntatge del film fa que l’espectador es posi a la pell de Leonard i pugui sentir, salvant les distàncies, el mateix que ell. Un dels personatges més originals, inquietants i absorbents d’aquests deu anys.
Respecte la llista elaborada per Empire, he descartat a Harry Potter (no n’he vist cap), Lobezno (tampoc), James Bond i Shaun Riley. Aquest tercer, protagonista de Zombies Party, passa per ser un personatge molt divertit en una genial sàtira del cinema de zombis, però d’aquí a ser una icona… coses dels anglesos, que no podien fer la llista sense incloure un local.
Espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot en cas que n’haguessin d’escollir una per sobre de la resta.
A finals de juliol apareixien les primeres imatges i pósters de l’adaptació del mític videojoc Prince of Persia, i avui ha sortit a la llum el primer tràiler del film. Produida per Jerry Bruckheimer (responsable de Piratas del Caribe), dirigida per Mike Newell i protagonitzada per Jake Gyllenhaal, Gemma Arterton, Alfred Molina i Ben Kingsley, l’adaptació de les aventures del príncep Dastan, a qui fa uns anys controlàvem amb unes quantes tecles i la barra d’espai, seran una de les grans superproduccions de la cartellera de l’any que ve.
El títol complet de la pel·lícula és Prince of Persia: The Sands of Time, cosa que fa certa olor a seqüela si funciona bé en taquilla. Així, simplement es canvia la última part per una altra frase i ja tens el títol de la segona fet (com ja va fer Jerry Bruckheimer amb Piratas del Caribe). En fi, que tot apunta que, tret d’un improbable fracàs estrepitós, tindrem príncep per anys.
El tràiler no em diu gran cosa, ho veig tot molt típic i tòpic. Veig un príncep Dartan difícil d’identificar amb el personatge del videojoc, que transmetia una imatge més aviat humil i senzilla, i una història que té molts números per acabar sent la de sempre. L’estrena prevista és per finals de maig de 2010.
Intèrprets: Ricardo Darín, Soledad Villaamil, Guillermo Francella, Pablo Rago, Javier Godino, José Luis Gioia.
Gènere: Drama, thriller. Argentina, 2009. 120 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
A poques setmanes de retirar-se com a secretari d’un Jutjat d’Instrucció de Buenos Aires, Benjamín Espósito decideix escriure un llibre sobre un cas d’assassinat brutal que el té obsessionat des de fa més de 25 anys. Reviure aquells fets no només el condueix de nou a aquesta complicada investigació policial, també a la seva història personal amb Irene Menéndez, la seva cap de departament, a qui sempre ha estimat i desitjat. Aquest viatge al passat reobrirà molts aspectes de la vida de Benjamín.
Hi ha pel·lícules que semblen realitzades a partir d’una fórmula magistral i que realment fan suar a l’hora de buscar-hi algun defecte que pugui fer ombra al conjunt. El Secreto de sus Ojos és una d’aquestes pel·lícules. Juan José Campanella és capaç de crear una història amb tants ingredients, però tan ben equilibrats i combinats que és quasi improbable que l’espectador no acabi satisfet. Trama policíaca, drama romàntic, humor argentí marca de la casa i fins i tot la contextualització històrica; totes les vessants del film evolucionen agafades de la mà i sense entorpir-se unes a altres gràcies a un guió perfectament construït, tot i la seva complexitat, i un muntatge escrupolosament estudiat. Tot a càrrec del propi Campanella. Sense que molta gent ho sàpiga, estem davant d’una de les millors pelis de l’any.
Crec que un gran encert amb El Secreto de sus Ojos ha estat anar-la a veure sense saber pràcticament res de l’argument (tot i que molta gent me l’havia recomanat enèrgicament). L’inici pot resultar un pèl confús, però la peli de seguida t’agafa i et va dirigint cap al seu camí, vas coneixent els personatges, les seves interioritats i el seu veritable paper a la història. El film té espai per l’humor, pel drama, pel romanticisme, pel suspens, per l’acció, però en cap moment hi ha la sensació del “això no toca”, tot arriba al seu temps i sense trencar la cohesió. Els personatges destaquen pel seu rerefons i la seva profunditat, és allò que pensen de forma més interioritzada, el seu secret, el que els porta a actuar. I l’única via per la qual poden delatar el seu secret són els seus ulls, d’aquí el brillant títol de la peli. El Secreto de sus Ojos és d’aquells films on vas descobrint de què va a mida que avança i no ho saps amb certesa fins el final.
Un dels trets característics d’aquest film és la constància. Excepte en dues escenes comptades, no té un ritme trepidant, al contrari, més aviat tranquil i pausat, però la intensitat no decau gairebé en cap moment. És una peli amb un munt de grans moments i escenes, molt grans, però no viu només d’ells, ja que no té altibaixos. Campanella ofereix una direcció genial, ja siguin espectaculars plans seqüència o enquadraments plens de subtilesa i detalls (no sempre fàcils d’apreciar) aparentment arbitraris, però amb un gran significat. També presenta un munt de matisos el guió, un dels més rotunds i sòlids que he vist fins el moment, capaç de mantenir l’interès fins el final, literalment fins el final, que la peli resol de forma impactant, commovedor i que tanca perfectament el cercle. Al sortir de la sala, la sensació es que acabes de veure gran cine.
L’atmosfera de cine clàssic present durant bona part de El Secreto de sus Ojos, sobretot quan entra al terreny del cine negre, és una de les causes d’aquest bon gust de boca. Fins i tot les actuacions ens remeten a anys enrere. Ricardo Darín torna a demostrar el tros d’actor que és i el seu magnetisme, sense necessitar una gran expressivitat, amb la càmera i l’espectador. L’acompanya una impassible Soledad Villaamil, un genial Guillermo Francella en el paper de Sandoval (culpable dels principals moments d’humor), un misteriós Pablo Rago i un perturbador Javier Godino. Personatges que t’atrapen i dels quals tens la constant sensació que no n’arribes a saber-ho tot. I és que el film es basa en allò que amaguen els personatges, ja sigui física o intel·lectualment, i ja sigui per por, per amor o per odi.
Per què no és un 10? Doncs potser per algunes escenes de l’inici poc clarificadores i, un cop vist el film, poc substancials, i perquè en un parell de moments potser no li hagués fet mal un pèl més de dinamisme. Per la resta, res a dir. La fotografia és també per treure’s el barret i l’ús que fa de la música en les escenes clau té una aportació dramàtica molt important. El Secreto de sus Ojos presenta una increïble solidesa com a conjunt i, a més a més, introdueix aquells petits detalls (aquells que queden tan forçats i falsejats a tants i tants guions escrits a partir d’un manual) de forma intel·ligent i perfectament acurada. Juan José Campanella ha tornat a demostrar la seva immensa qualitat i sensibilitat com a cineasta i ha fabricat un producte de luxe, dels que ben poques vegades trobem a les sales de cinema.
Torna el mestre Clint Eastwood, que sembla estar en més bona forma que mai a mida que passen els anys, i això que ja en té 79. Mentre la brillant Gran Torino encara es manté a la memòria de molts, ens arriba l’esperat tràiler de la nova producció del cineasta nord-americà. Fa temps, s’havia parlat que seria biografia de Nelson Mandela, però la realitat no és exactament així. Invictus es centra en el període de vida del president sud-africà comprès entre la seva sortida de la presó, el 1990, i l’organització del Mundial de Rugbi a Sud-Àfrica, el 1995. Cinc anys que van canviar per complet la vida d’aquest país i en els quals, cosa que potser molts no saben, l’esport va tenir un pes importantíssim com a nexe d’unió entre la seva població.
El guió està basat en el llibre “Playing the Enemy: Nelson Mandela and The Game that Made a Nation”, del periodista anglès, però resident a Barcelona, John Carlin. El film, que en un principi s’havia de titular The Human Factor, estarà protagonitzat per Morgan Freeman en el paper de Mandela (crec que tothom l’hagués escollit a ell) i Matt Damon com a François Pienaar, el capità de la selecció sud-africana de rugbi. És la primera vegada que Damon treballa a les ordres d’Eastwood, però sembla que a aquest li ha agradat, ja que ja l’ha confirmat com a protagonista del seu següent film, Hereafter, del qual encara no se sap pràcticament res.
La pel·lícula, basada en fets reals i rodada completament a Sud-Àfrica, ja està considerada com una de les grans aspirants a protagonitzar la pròxima entrega dels Oscars, tot i que aquest any van passar inexplicablement de Gran Torino. La data d’estrena a les nostres sales és el 29 de gener de 2010, podria ser pitjor. Aquest és el tràiler:
Més estrenes per l’estiu de 2010 que comencen a desvetllar-se poc a poc. En aquest cas, el “remake” d’una sèrie que va marcar tota una generació, la nascuda als voltants del seu any de creació, el 1983. El Equipo A va calar gràcies al carisma dels seus personatges, la diferenciació respecte la resta de sèries policíaques i d’acció (mai es veia cap mort explícita), aquesta inoblidable careta d’entrada i, sobretot, perquè respirava un cert aire a freakisme que la feia molt especial. Repetitiva, una barbaritat; incoherent, a més no poder; inversemblant, fins al límit. No obstant, t’ho passaves de conya amb cada capítol.
Ara, dins la febre d’adaptacions de sèries a la gran pantalla, arriba una revisió que, personalment, no em desperta gaire confiança. El Equipo A serà una realitat el proper estiu, dirigida per Joe Carnahan i protagonitzada per Bradley Cooper com a Fénix, Quinton Jackson com a M.A. Baracus (res a veure amb el blog), Sharlto Copley com a Murdock i Liam Neeson com a Hannibal. En aquest ordre, apareixen a la primera imatge oficial que s’ha difós del film. Massa tractada i retocada, pel meu gust.
Completa el repartiment Jessica Biel (que es troba a faltar, i molt, en aquesta imatge) com a Carissa Sosa. Ella i Liam Nesson, una elecció que em fa dubtar, són les cares més conegudes, però a Bradley Cooper se’l pot reconèixer com el guaperas de Resacón en Las Vegas i a Sharlto Copley com el sorprenent protagonista de District 9, un esplèndid paper que ja li està donant els primers fruïts. De Quinton Jackson, francament, no en tenia ni idea.
Com ja he dit, encara que sigui de forma una mica irracional, no les tinc totes amb aquest “remake”. El més important és mantenir l’esperit de la sèrie original, i, vistos els temps que corren, dubto molt que ho hagin fet. Mentre esperem el primer tràiler, sempre podem quedar-nos amb la genial (com no) adaptació que van fer a Padre de Familia.
Martí
M.A.Confidential 
