M.A.Confidential

Des de Bob Marley, Led Zeppelin, Johnny Cash i Neil Young, passant per Depeche Mode, Joy Division, Rolling Stones i Paul Weller, i fins a U2, R.E.M o alguns dels últims talents de la nostra música com Standstill. Sense que massa gent ho sàpiga (i potser ja va bé així), tots ells han passat per les sales Rex i Aribau Club de Barcelona del 30 d’octubre fins el 8 de novembre. El responsable, el Festival In-Edit Beefeater, que aquest any ha celebrat la seva setena edició i ha consolidat el seu rotund èxit, tant d’assistència com de qualitat de la seva programació.

Com que un servidor, a banda de cinèfil, és bastant melòman, aquesta era una cita perfecta per retrobar-me amb un gènere en què sempre penso que em perdo un munt de coses, com és el documental. La impossibilitat d’adequació a segons quins dies i horaris ha fet que només hagi pogut assistir a tres films, tot i que, en el fons, eren els que més ganes tenia de veure.

Shadow Play: The Making of Anton Corbijn

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tota una vida dedicada a la fotografia, sense haver-la estudiat en cap moment, i aconseguint crear un estil inigualable. Quan les millors bandes de música del món es barallen per ser fotografiades per ell, és que Anton Corbijn té alguna cosa especial. I el documental així ho evidencia, explicant la carrera professional del fotògraf holandès fins el moment i mostrant-nos algunes de les seves millors imatges, com aquesta de Joy Division. Aquesta part més cronològica es combina amb el rodatge de la pel·lícula Control, en que Corbijn, debutant com a director de cine, ens va explicar de forma magistral la vida d’Ian Curtis, cantant d’aquesta banda.

Els inicis d’U2, R.E.M., Nirvana o Depeche Mode estan totalment lligats a la figura de Corbijn, així com el present de The Killers o Coldplay. L’holandès és autor de fotografies tan emblemàtiques com la portada de “The Joshua Tree” o els videoclips de “Heart Shaped Box” i la recent “All the Things that I’ve Done”. Naturalment, la banda sonora de Shadow Play és de luxe. El documental avança amb els testimonis de tota la gent que ha treballat amb Corbijn, des d’editors de revistes fins els propis Bono, Michael Stipe o David Gahan, qui es rendeixen als peus del fotògraf. Tota una lliçó de fotografia, d’esforç personal i de perseverança. Gran documental.

The Peter Whitehead Pop Promos

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per qui no l’hagi reconegut o tingui seriosos dubtes de si és qui està pensant… sí, és Mick Jagger. Amb aquesta pinta apareixia en un dels primers videoclips considerats com a tal, a mitjans dels 60, amb Peter Whitehead darrere la càmera. El cineasta anglès va ser el primer en aprofitar l’auge del pop i convertir les seves “promos” en vídeos musicals. Després d’una introducció a càrrec del propi Whitehead, rodada expressament per a la projecció de Barcelona, la pel·lícula consisteix en una successió dels clips que va rodar durant la segona meitat dels anys 60. Curiós al principi, però força pesat a partir del cinquè o sisè.

A banda dels clips dels Stones, que malauradament són al final, quan ja t’has empassat una hora de la resta, un de Jimmy Hendrix i un altre parell de força graciosos, The Peter Whitehead Pop Promos no té gaire interès. El bon número de persones que van abandonar la sala així ho va il·lustrar. Decepció per una peli en què esperava més participació del responsable, explicant, per exemple, el rerefons del seu treball.

Keep on Running: 50 Years of Island Records

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Què tenen en comú Bob Marley, Spencer Davis Group, Cat Stevens, Grace Jones, U2, Pulp, Amy Winehouse i Keane? Musicalment, ben poca cosa, però tots han rebut l’empenta a les seves carreres de la mateixa discogràfica britànica, Island Records. El gran protagonista d’aquest film és Chris Blackwell, creador del segell, qui va començar promocionant la música ska jamaicana valent-se només del maleter del seu Mini i va acabar formant la discogràfica independent més important de la Història. Si no fos per Blackwell, Bob Marley no hauria esdevingut una llegenda i U2 no haurien passat del seu (desastrós) segon disc. Tot això, entre altres moltes històries que s’expliquen a Keep on Running: 50 Years of Island Records.

El film, de quasi hora i mitja de durada, centra bona part del seu contingut en els inicis del segell, fent una accelerada una mica massa pronunciada quan arriba als anys 90. Aquesta és la principal pega que se li pot posar, però, a banda d’això, es converteix en un brillant recorregut musical dels últims 50 anys en què poques vegades tens peus i cames sense seguir el ritme. Amb un molt bon guió i el prestigi de tots els testimonis, acaba resultant un notable producte que va complir les expectatives creades.