M.A.Confidential

Moon

Director: Duncan Jones

Intèrprets: Sam Rockwell, Dominique McElligott, Robin Chalk, Kaya Scodelario, Kevin Spacey.

Gènere: Ciència-ficció, drama. USA, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sembla que la segona incursió al Festival de Sitges no podia ser més encertada, ja que, sense saber-ho, vaig poder veure la que s’acaba de convertir en gran triomfadora del certamen amb un total de quatre premis: millor pel·lícula, millor actor, millor guió i millor disseny de producció. Acabada d’estrenar també a les sales comercials, Moon és un film de ciència-ficció que fuig de la tendència actual del gènere, molt més encaminada a l’acció i els grans efectes especials, i recupera l’estil i l’atmosfera de fa 20 o 30 anys. He llegit més d’un cop que el cinema de ciència-ficció és el que, en el fons, presenta un contingut més humà, i en aquest cas no puc estar-hi en desacord. I és que l’espectacularitat de l’entorn lunar que acompanya l’acció acull el brillant retrat de la solitud d’un protagonista aïllat i turmentat que es planteja seriosament la seva existència.

Un dels atractius de Moon no és altre que el seu director, Duncan Jones. Un nom que no ens diria gran cosa si darrere no s’hi amagués el seu nom de naixement, Zowie Bowie, que el delata com a fill del cantant David Bowie. No obstant, el director sempre ha volgut fugir de l’etiqueta de “fill de” i guanyar-se els mèrits per si sol. De moment, ja ho ha aconseguit. Creador també de la història original en què es basa el film, Duncan Jones construeix un guió el·laborat i potent, llàstima que un pèl previsible i imprecís en alguns aspectes. Traslladat a la pantalla, es converteix en una peli de ritme pausat, però plena de continguts i matisos, impregnats d’un ambient tant inquietantment silenciós i absorbent com pot ser el d’una estació espacial buida o l’exterior de la Lluna. Tot i això, li manca una mica de tensió durant la part central, cosa que, combinada amb un horari de visionat poc propici, podria jugar una mala passada a algun espectador.

Sam Rockwell ofereix una actuació de premi, com molt bé ha decidit el jurat de Sitges. No resulta gens fàcil aparèixer sol (o acompanyat de si mateix) al llarg de tota una pel·lícula, i Rockwell ho soluciona amb un treball dramàtic perfectament mesurat i una gran capacitat per fer posar l’espectador a la pell del protagonista i la seva situació. Aquest etern secundari per fi ha disposat d’un paper cabdal i ho ha aprofitat per mostrar el seu talent. Que el teu company de repartiment i interacció sigui un ordinador que parla no ha de resultar molt còmode. Evocant clarament a 2001: Una Odisea en el Espacio de Kubrick, Moon presenta a “Gerty” (amb la veu de Kevin Spacey) com el que seria un germà petit de “Hal”, amb un comportament igual d’irracional i imprevisible, i un gran misteri al voltant de la seva veritable naturalesa. Els “smileys” que apareixen a la seva pantalla són realment incòmodes i generen una desconfiança que afegeix molta tensió.

Un dels grans trets distintius de Moon és que, tot i la seva imatge una mica “retro”, planteja una situació molt actualitzada. Si bé l’arribada a la Lluna era el gran objectiu abans, ara l’home ja s’hi ha establert i està fent ni més ni menys que el mateix que fa a la Terra: explotar-la. I ho fa de la mateixa forma: exprimint els costos al màxim per obtenir el benefici més alt possible. El missatge ja és present des de l’inici (per què tenir i mantenir diversos homes a la Lluna, si amb un de sol ja és suficient, encara que s’hi hagi de passar anys), però s’intensifica a la part final i s’acaba convertint en tota una condemna en què potser algunes companyies actuals es podrien sentir indirectament aludides. Si hi pensem, el que veiem a Moon podria no allunyar-se tant de la realitat com a priori pot semblar.

El final del film acusa el fet que el director no es guardi alguna carta important pels últims instants i també deixa algun detall sense tancar, però, no obstant, crec que et deixa prou satisfet. La brillant i inquietant banda sonora de Clint Mansell i la treballada fotografia són dos dels altres punts forts. Trobo que Moon transmet perfectament la seva idea principal i també el seu missatge, aconsegueix desconcertar per moments i després fer-se comprendre, però és una mica massa irregular. Amb tot, Duncan Jones no pot tenir un inici cinematogràfic més prometedor (a banda de Sitges, ha recollit premis a Seattle, Edimburg i Finlàndia), per tant esperem que segueixi fent gala d’aquestes bones arts, tant com a escriptor, com darrere la càmera. El seu pare no ho farà per ell, així que què més dóna qui sigui…