M.A.Confidential

Django Unchained

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, Don Johnson, Jonah Hill.

Gènere: Western, drama. USA, 2012. 165 min.

M’agradaria equivocar-me, però crec que Quentin Tarantino és un d’aquells directors conscients que ja ha fet les seves obres mestres, i que no es troba amb l’exigència buscar-ne una altra. Una actitud que es podria considerar acomodada, però que també es pot permetre ell més que ningú altre. I ho pot fer perquè qualsevol creació seva, sigui més o menys rodona, és una delícia per a tot cinèfil amb la mateixa mentalitat que el director. Tarantino fa el que vol i com ell vol, amb tots els cops de geni i tots els capritxos i excessos que això comporta, i a Django Desencadenado ens tornem a trobar amb tots ells de forma inconfusible. L’esperat western sobre l’esclavitud no serà el film més significatiu del director, però no decep en cap moment i ofereix 2h 45min de gran cinema, escenes per emmarcar, personatges brillants, diàlegs marca de la casa i les inevitables dosis d’humor i violència que tots esperem quan aquest home es posa darrere la càmera.

Com tot bon western, Django Desencadenado és una pel·lícula amb la venjança com a fil conductor, condició que d’altra banda també segueix la línia de les últimes creacions de Tarantino (Kill Bill, Death Proof, Malditos Bastardos). Com no podia ser d’altra forma, el film és ple d’homenatges i referències a grans clàssics i directors de la història d’aquest gènere, així com un munt d’estereotips reinterpretats des del punt de vista del director. Amb una primera meitat molt més western pur i dur, i una segona en què els personatges i la dialèctica passen a prendre força més pes, Tarantino construeix un argument cenyit en una sola trama, però que es va enriquint i va creixent de forma progressiva. El to de l’acció té la inestabilitat pròpia del director, capaç de combinar escenes de gran violència amb diàlegs assossegats, i fins i tot moments d’humor completament absurd i més d’un detall que en qualsevol altre cas trobaríem del tot innecessari.

La relativa polèmica sorgida al voltant del tractament de l’esclavitud que fa Tarantino no té cap ni peus, ja que la pel·lícula, tot i girar al voltant d’aquesta temàtica, no té com a objectiu condemnar ni tampoc frivolitzar sobre res. I qui ho vegi així, és que probablement no entén el cinema que fa aquest director. Django Desencadenado no escatima cruesa a l’hora de mostrar imatges dels esclaus i el tracte que reben, però no m’ha semblat que el seu objectiu principal es centri en aquest aspecte. No és que a Tarantino no li preocupi res d’això, però qui el coneix sap que el seu cinema es pren les coses seriosament fins un cert punt (només cal veure el queixal sobre el carruatge o l’escena dels sacs al cap), i que és per això que ens agrada tant. Com era d’esperar, a nivell global la banda sonora és genial i clarament evocadora de l’espagueti western del qual el director és tan devot, i també la fotografia és fantàstica. A nivell tècnic, Tarantino mai falla.

Com sempre, els actors posen una part importantíssima pel gran resultat final i, com ja passava a Malditos Bastardos (amb permís de Brad Pitt), Christoph Waltz torna a ser la indubtable estrella de la pel·lícula. L’actor alemany ofereix tot el que Tarantino vol, una actuació consistent, però clarament adornada i amb un punt forçat que dóna al personatge tot l’encant i magnetisme que desprèn. Una altra aparició que causa un punt d’inflexió és la d’un transformat i envellit Samuel L. Jackson, genial en la seva faceta més excèntrica, amb un accent de nassos i sabent donar aquest toc entre inquietant i còmic al seu personatge. Pel que fa a Leonardo DiCaprio, i sense que serveixi de precedent per part meva, fa un dels papers més autèntics que li he vist mai, molt més deixat anar que de costum. Tot plegat fa que Jamie Foxx, el teòric protagonista del film, quedi un pèl eclipsat, però la seva actuació va de menys a més i acaba transmetent tota la força que li demana el personatge.

Django Desencadenado torna a demostrar que, particularitats de la pel·lícula a banda, Tarantino és molt necessari pel cinema actual.  Hi ha molt pocs directors que es mostrin de forma tan inequívoca darrere les seves pel·lícules, capaços, per exemple, d’enllaçar una melodia d’Ennio Morricone amb el rap de 2Pac o RZA. Ja sigui per això o per qualsevol altre detall, Tarantino mai decep a l’hora d’oferir el que tots esperem d’ell. Django Desencadenado potser podria haver estat millor, potser podria haver estalviat alguns minuts, potser podria haver explotat més segons quins aspectes abans que altres, potser no calia que el director es reservés un cameo per evidenciar el pèssim actor que és, però… què més dóna? Són quasi tres hores de diversió i admiració amb cada pla i cada diàleg. No cal buscar-hi més, només deixar-se portar, que Tarantino ja agafa les regnes per fer-nos anar on ell vulgui.