Funny Games
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski.
Gènere: Drama, thriller. Àustria, 1997. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Després d’un plàcid viatge per carretera, Georg, Anna i el seu fill arriben a la seva casa d’estiueig, situada a la vora d’un gran llac, per passar-hi les vacances. Allà, es troben amb els seus veïns, Fred i Eva, amb qui ja havien quedat per jugar un partit de golf l’endemà. Mentre Georg i el nen preparen el veler per sortir a navegar, Anna es posa a preparar el sopar. De cop, apareix un jove aparentment molt educat que diu venir de part dels veïns per demanar quatre ous a Anna, la qual accedeix. De totes formes, el jove comença a comportar-se de forma molt estranya i Anna comença a cansar-se i a desconfiar. Més tard apareixen Georg i el fill, però l’arribada d’un segon jove encara posa més nerviosa la família i fa pujar encara més la tensió.Donat que demà s’estrena el remake nordamericà d’aquesta pel·lícula, he decidit tornar a veure l’original i comentar-la, ja que el primer cop que la vaig veure, farà 4 o 5 anys, recordo que em va impactar moltíssim. A banda d’això, estic llegint crítiques nefastes del citat remake, en què Haneke ha fet una còpia, pla per pla, de l’original amb l’únic canvi de posar-hi les caretes conegudes de Hollywood. Doncs bé, la veritat és que el segon visionat del film austríac, l’autèntic, tot i eliminar el factor sorpresa, ha servit per corroborar les fortes sensacions que recordava.
Els que coneixen Michael Haneke ja saben que les seves pelis no es caracteritzen precisament per tranquilitzar gaire l’espectador (només cal veure Caché o La Pianista), però jo crec que Funny Games fins i tot va un pas més enllà. I és que aquesta és una peli on l’espectador juga un paper importantíssim, ja que, a banda de participar-hi de forma explícita, és el veritable motiu de tot el que es veu. A través d’un dels protagonistes, Haneke dirigeix el seu costat més provocatiu directament cap a nosaltres i posa a prova la nostra moralitat.
Tot el que passa a Funny Games resulta tan descerebrat, irracional i rebutjable que ens haurien d’entrar ganes d’aixecar-nos i marxar, però en canvi ens quedem totalment enganxats. I Haneke ho sap perfectament, per això vol preguntar a l’espectador si realment li sembla bé, no l’actitud dels personatges de la peli, sinó la seva pròpia, i que en busqui una explicació. La violència que ens mostra és deliberadament extrema i s’allunya del que, per dir-ho d’alguna forma, podem trobar quotidianament, però tot plegat és per accentuar i inclús ironitzar el que passa realment: la violència genera atenció, curiositat, morbo; no aprovem el que veiem, però, tot i això, sovint tenim ganes de veure-ho.
Haneke no només amaga aquesta intencionalitat, sinó que també ens presenta una peli impecable a nivell visual i narratiu. Ja començant per l’impressionant canvi de banda sonora del principi i seguint per la subtilitat de molts detalls que acabaran sent importants. D’altra banda, la presentació dels personatges dels dos joves és realment impactant, sobretot pel vestuari i per la manera d’actuar. Vaja, que l’antipatia s’agafa a l’instant. Pel que fa al ritme, ens deixa uns moments de tensió i patiment quasi insuportables, amb algun dels seus habituals llarguíssims plans fixes.
La veritat és que Funny Games no és una peli fàcil de veure per la injustificable violència dels fets, però, com ja he dit, resulta difícil evitar aguantar davant la pantalla i saber com acabarà tot. I quan arribem al final, un es queda amb les ganes que volia exactament el director. Gelats, perplexos, fins i tot tocats anímicament, però, si ens oferissin més… ¿tothom podria resistir-se a mirar un altre cop? Sí, Haneke, ho has aconseguit. Mireu aquesta, perquè em sembla que el remake no serà més que una clonació defectuosa.
Martí
M.A.Confidential 
La verdad que no he visto ninguna obra de Michel Haneke (aunque por lo que veo es un director que tendría que empezar a investigar). Por lo que comentas esta obra es muy buena, aunque resulta dificil su visión debido a como muestra el director la violencia extrema. Tampoco he visto “Cache” de lo que he escuchado tanto críticas positivas como negativas. Trataré de ver ésta cinta o algo de Haneke para descubrir algo de este director.
Saludos!
M'agradaM'agrada
Sí. Haneke gaudeix angoixant i despertant el nostre esperit per remoure consciències. Les seves pel.lícules són sempre una crítica social força crua.
No és un director que m’apassioni, però és interessant. A mi Cache em va agradar força.
Salutacions.
M'agradaM'agrada
Ei Martí! doncs jo he vist la versió USA i no la orginial…coincideixo força amb el teu analisi, l’únic que jo li dono un aprovat, és tota una experiència però poc més… semblant al túnel del terror: pagues per passar-ho malament. Ja entraràs en el meu bloc x llegir el comentari i discutir 🙂 salutacions!!
M'agradaM'agrada
Dani, benvingut al blog! A mi tampoc és que m’apassioni, però només pel fet que intenti fer-nos pensar una mica i mantingui uns principis i un estil propi, avui dia ja és motiu de sobres per remarcar-lo. Per mi Caché va massa de més a menys, però també resulta força interessant. També en vaig fer el comentari al blog: https://maconfidential.com/2006/07/22/cache-escondido/
Jorge, vale la pena ver algo de Haneke. Te gustará o no, pero no te dejará indiferente.
Marchelo, m’han dit que els plans i diàlegs són completament calcats, o sigui que em sembla que es poden jutjar les dues pelis a la vegada, jeje. Ara em passaré pel teu blog per veure què en dius.
M'agradaM'agrada
jajaja em penso que tu i jo vam pensar el mateix, la setmana passada: http://xfar.wordpress.com/2008/07/03/funny-games/
M'agradaM'agrada
nano, ara si! m’he permés el luxe de no “publicar” el comentari que m’has fet al bloc no per res, sinó bàsicament perquè parla d’on treballo i del tema d’ètica i cinema, i preferiria mantenir aspectes de feina i el bloc separats. No tinguis dibtes, però, que llegiré el teu bloc i estas convidat a fer-hi totes les aportacions que vulguis al meu, no tornaré a exercir la censura, ho prometo!!!
Ens llegim i cuidat’!
per cert, sabia que el cinema t’interessava, però no sabia que tant! bien por ti!
M'agradaM'agrada
Cap problema, entenc les teves raons. En realitat he estat dubtant de si posar-ho o no… però al final, per aclarir del tot el tema, doncs ho he posat. La veritat és que ja ha estat prou coincidència…
No dubtis que visitaré el teu blog regularment i faré els meus comentaris. Jo espero les teves aportacions també, que seran especialment apreciades després de comprovar el teu bagatge cinematogràfic, jeje. Per cert, no se si ja t’ho vaig dir, però et felicito per l’assignatura… com m’hagués agradat poder fer-la!
M'agradaM'agrada
Martins! Abans d’ahir vaig mirar Funny Games, el remake, i em van encantar!! Quan va acabar vaig pensar: segur que el martins ha escrit una critica de l’original al blog i… voila! 😉
No se, si ja has vist l’original potser que no cal mirar el remake, pero ja que a mi em va agradar tant el remake, potser que mirare l’original… (vaig estar una hora donant voltes al llit, quin jinye!)
Aps, by the way, ahir vaig anar al cine a veure Changeling. Consell: no hi vagis esperant una obra maestra…
M'agradaM'agrada
Per suposat, qualsevol crítica que pensis que he pogut escriure, probablement la trobis per aquí… jejeje.
Doncs tothom diu que el remake és calcat (fins i tot els plans són idèntics), per tant em sembla que de moment no la veuré… Jo en canvi et recomanaria veure l’original i en alemany, que segur que és més contundent encara que en anglès.
Ah, i la veritat és que no esperava que Changeling fos res de l’altre món, i ja veig que ho confirmes… ho tindré en compte quan la vegi.
M'agradaM'agrada