M.A.Confidential

Nelyubov

Director: Andrei Zvyagintsev

Intèrprets: Maryana Spivak, Aleksey Rozin, Matvey Novikov, Marina Vasilyeva, Andris Keishs, Alexey Fateev.

Gènere: Drama. Rússia, 2017. 125 min.

Boris i Zhenya són un jove matrimoni que està en procés de divorci, i que busca vendre el seu pis per a poder començar les seves respectives vides per separat. Qui pateix de forma particular aquest conflicte és Alyosha, el fill de la parella, que durant una forta discussió dels seus pares descobreix que és un problema afegit per a ells. Un matí, Alyosha marxa com si anés a l’escola, però desapareix, cosa que obliga Boris i Zhenya a iniciar la seva operació de recerca.

Es podria dir que el director rus Andrei Zvyagintsev no admira precisament el funcionament de les coses del seu país. Fa dos anys, a la despietada i fantàstica Leviatán, ja va explicar la crueltat amb què els poders fàctics de Rússia maltracten aquells ciutadans que no es deixen tombar per les seves pressions, per molt humils i honrats que siguin. Ara, el cineasta dirigeix la seva mirada a la pròpia societat del país i converteix Loveless en un contundent retrat de la pèrdua de valors que pateix la classe mitja mínimament benestant, sobretot pel que fa a l’àmbit familiar i afectiu. La pel·lícula és d’aquelles que es mira des de l’odi més que no pas l’estima, ja que des d’un bon inici és gairebé impossible empatitzar amb res del que fan o diuen els seus protagonistes, però és precisament aquest l’efecte que busca Andrei Zvyagintsev en tot moment. I en general Loveless funciona, tot i que potser s’acaba detectant un mínim estancament en el seu missatge.

Fa sis anys, a Tenemos que Hablar de Kevin, la directora Lynne Ramsay ens exposava sense cap mena d’escrúpol a la venjança física i psicològica d’un fill cap a la seva mare, conscient que era fruït d’un embaràs no desitjat per part d’ella. En el cas de Loveless, el petit Alyosha viu un cas similar, ja que sap que els seus pares el consideren un destorb per a les seves vides, però enlloc de castigar-los directament, els posa en la pitjor situació per a quedar en evidència: quin pare o mare no seria capaç de donar-ho tot per tal de trobar el seu fill? La història presenta un munt de situacions perquè Boris i Zhenya recapacitin i es replantegin les seves prioritats, perquè oblidin les diferències i uneixin forces, però queda clar que Loveless no pensa donar ni una concessió en aquest sentit. Zvyagintsev deixa que la individualitat i l’egoïsme s’ho vagin menjant tot, de forma que cada situació es va tornant més incomprensible i ells, cada cop més menyspreables.

El tracte que el director professa als pares protagonistes es podria definir amb el mateix títol de la pel·lícula: sense cap mena d’amor. Zvyagintsev dedica bona part de Loveless a descriure’ns la vida d’un i altre per separat, i aconsegueix convertir cada escena, per molt quotidiana o inofensiva que pugui semblar, en una enorme mostra de maldat o d’hipocresia. Ella, enganxada dia i nit al seu smartphone, capaç de dir “t’estimo” a un amant que té una casa luxosa i la porta a bons restaurants, o tremendament curosa amb la seva estètica personal; ell, bàsicament preocupat per si perdrà la feina i pendent de mimar una altra dona a qui ja ha deixat embarassada. Podrien ser situacions de dues persones que miren de refer la seva vida, però a Loveless són dos pares que situen el seu fill en un racó residual dels seus pensaments, i que ni tan sols se’ls passa pel cap assegurar-se que ha arribat bé a casa després de l’escola.

Tot i que Andrei Zvyagintsev centra els seus dards en aquest cas concret, la seva alarmant advertència d’aquesta mancança amorosa es pot ampliar a un espectre força més gran de la societat; i no té perquè ser només la russa. Detalls recurrents com l’obsessió per la “selfie” o la falta generalitzada d’empatia que els personatges secundaris més propers mostren cap els problemes aliens (per molt que sigui la desaparició d’un nen) posen de manifest a Loveless un procés de deshumanització difícil de creure, però plausible a la vegada. I la figura del petit Alyosha -que, per cert, protagonitza una brutal imatge a l’inici de la pel·lícula- resumeix a la perfecció les conseqüències de tot plegat per a les generacions que estan pujant. Tot i que físicament no apareix durant molt bona part de Loveless, sempre el tenim present d’una forma o altra, i inclús arriba un punt en què podem arribar a alegrar-nos que hagi fugit de tot aquest panorama que l’envolta, ja que el destí que li esperava era de tot menys esperançador.

La pel·lícula persevera en el seu potent missatge, però també mostra algun signe d’estancament que es fa especialment evident en la seva segona meitat. Si bé no es pot esperar que Loveless ofereixi respostes a la situació que planteja, arriba un moment en què els fets deixen d’aportar-nos gran cosa -un símptoma que és lleugerament similar al que trobàvem a The Square, pel·lícula que en certa manera no és del tot llunyana a aquesta-. Les diferents fases de recerca del nen desaparegut per part del grup de voluntaris, per exemple, allarguen un pèl massa el conjunt, i també perd força l’evolució de les respectives vides personals dels dos pares, dels quals ja no volem saber-ne res. Potser per això, hi ha certa impressió que Loveless dilata una mica una trama que no donava per tant, per molt que el missatge que transmet sigui tan contundent. En tot cas, Andrei Zvyagintsev torna a demostrar que actualment és el director rus més capaç d’incomodar i deixar en evidència el seu país, i això sempre suposa un gran valor.