M.A.Confidential

The Hobbit: The Battle of Five Armies

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, Luke Evans, Evangeline Lilly, Orlando Bloom, James Nesbitt, Aidan Turner, Cate Blanchett, Lee Pace, Hugo Weaving, Billy Connolly, Christopher Lee, Benedict Cumberbatch, Ian Holm

Gènere: Aventures, fantàstic, acció. USA, 2014. 140 min.

L’allargament de la preproducció, els malentesos entre els implicats, la renúncia de Guillermo del Toro, la posterior acceptació per part de Peter Jackson com a director –més fruit de la pressió que no pas la convicció–, l’ampliació de dues a tres pel·lícules… La cadena de moviments incerts durant aquest període previ ja van ser un presagi del destí que seguiria l’adaptació cinematogràfica d’El Hobbit. Després de dues primeres parts desencoratjadores que no aconseguien superar la mera condició d’entretingudes, la pretesa apoteosi final que havia de regalar-nos El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos ho ha acabat de confirmar: El Hobbit ha estat un projecte fallit, concebut sense ànima i amb un seriós problema estructural. I és aquesta tercera part la que probablement acusa més tots aquests perjudicis, ja que la fredor que transmet a l’espectador és a les antípodes del seu objectiu.

La pel·lícula reprèn el final sobtat que ens havia deixat El Hobbit: La Desolación de Smaug (la qual s’ha acabat erigint com la més acceptable de la saga) i no triga massa a encarar el seu clímax en forma de batalla final. Un clímax que en realitat no és tal, ja que Peter Jackson dilata l’acció a més no poder per a omplir unes dues hores i mitja que semblen més imposades que cap altra cosa. No hi ha moments àlgids perquè no els podem distingir, perquè es volen encadenar un darrere l’altre, i això ho acaba neutralitzant tot. Entre tanta lluita i tant exèrcit, Jackson s’oblida de parar un moment i explicar-nos el sentit d’allò que passa i de fer-nos palpar un rerefons que ens porti a viure-ho emocionalment. Però el caos de l’acció no ens deixa. El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos vol ser tan èpica i transcendent que acaba convertint aquesta intenció en una fixació; en definitiva, en el seu pitjor enemic.

Aquest fet desemboca també en un tractament molt pobre dels personatges, tots ells molt plans i la majoria sense un paper massa definit a la història. Uns apareixen per aquí, els altres per allà i entre tots es van repartint els minuts, però, excepte en el cas de Thorin –que tampoc és que sigui precisament la millor part del film–, no hi ha aprofundiment ni evolució; ni tan sols del propi Bilbo, que a vegades cal recordar que és el suposat protagonista central de la història. En aquesta mateixa línia, un dels altres grans problemes d’El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos és la falta de líders potents, tant pel bàndol bo (n’hi ha molts, però a la vegada cap) com pel dolent (Azog funciona a la primera part, però aquesta li queda gran). Fins i tot la única història amorosa que apareix –inventada per a l’adaptació cinematogràfica, tot sigui dit– es desenvolupa de forma insulsa i més que renyida amb la credibilitat.

Què ens queda doncs per salvar de la pel·lícula? Personalment, em quedo amb el dinamisme i l’espectacularitat del tram inicial, així com amb alguns moments puntuals de la lluita. També cal destacar l’ús intel·ligent que Howard Shore torna a fer de la banda sonora, amb continus detalls i referències que, si s’està mínimament atent, es poden captar amb tot el seu significat. D’altra banda, el disseny de les diferents criatures està força ben aconseguit, així com el dels animals de tota mena que cavalquen els diferents personatges; això sí, els efectes digitals fan cada patinada que resulta difícil d’entendre i que, més que impressionar, provoquen una rialla general d’estupefacció. Pel que fa als actors, poca cosa a dir més enllà que a Orlando Bloom li passa alguna cosa estranya a la cara, i que lamento que el paper de Martin Freeman hagi anat de més a menys durant la franquícia. Els minuts de Cate Blanchett o Christopher Lee, sincerament, se’ls podria haver estalviat.

La meva principal conclusió sobre El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos és que hauria pogut ser un tram final de pel·lícula bestial; el que l’Abisme de Helm va ser per a El Señor de los Anillos: Las Dos Torres. No obstant, com a únic nucli d’un sol film cau en una contranaturalitat estructural que la converteix en un despropòsit, en un producte que, per molta tercera part que sigui, sembla oblidar-se de la seva integritat com a pel·lícula. És, doncs, la gran damnificada de la tossuderia per a crear una trilogia que mai hauria d’haver-ho estat. I sí, qualsevol comparació amb la trilogia predecessora resulta pràcticament absurda. Una va ser creada des de l’emoció, l’estima i l’admiració cap el llibre original, i així ho va transmetre en tot moment; l’altra va arribar com a continuació lògica, però amb una consciència que es va preocupar més del rèdit que en podria treure que no pas d’acostar-la a l’espectador. La fredor que ens ha deixat n’és la millor prova.